La victòria definitiva

Últimament em portava un pique bastant seriós a l'ordinador amb un dels meus jocs favorits, l'NBA Live 2003. Havia començat a jugar recentment al màxim nivell de dificultat però no podia guanyar de cap manera contra la màquina. Fa uns dies vaig aconseguir guanyar portant jo el millor equip de la lliga (Utah) contra l'equip número 22, amb la qual cosa el repte definitiu per a considerar que ja havia demostrat el domini absolut sobre el joc era guanyar portant un equip pitjor que la màquina.

Aquest matí he jugat dues partides: en la primera el meu equip, Xicago ha perdut per un punt i a l'últim segon contra Nova York. No cal dir que m'ha fet molta ràbia, ja que per un cop que veia que tenia la victòria a tocar, l'havia deixada escapar al darrer instant.
Però vaig decidir donar-me una segona oportunitat. Aquest cop vaig agafar els Hornets de Nova Orleans per a jugar contra els Rockets de Houston. El partit va estar molt igualat fins al 4t quart, on els meus rivals van agafar des del principi una renda de 7-8 punts que van anar mantenint fins a l'últim minut.
A 46 segons del final, perdia de 7 punts i ja semblava que el partit estava més que sentenciat. Però una excelent tàctica de faltes intencionades ràpides, una sèrie de rebots clau i una fantàstica darrera cistella des de 6 metres de Corey Maggette a 0,9 segons del final van fer que es pogués obrar el miracle de donar la volta al marcador que va quedar en 105-104 a favor dels meus Hornets. P.J. Brown va ser l'MVP del partit i Pau Gasol el màxim encistellador. (Sí he canviat radicalment totes les plantilles respecte el joc original; per exemple, Kobe Bryant està a Seattle i Michael Jordan a Atlanta).
Ara suposo que durant un temps deixaré de jugar a aquest joc, potser hauré de tornar a l'Europa Universalis II que fa temps que el tinc arraconat.