Francesc Candel, l'ànima de la Zona Franca

Ara fa uns dies va morir Francesc Candel. Aquest escriptor nascut al Racó d'Ademús l'any 1925 i afincat des de petit a la Zona Franca [1+2] va aconseguir ser un referent per a tota Catalunya gràcies bàsicament a dues obres, que van treure a la llum dues temàtiques fins aleshores ignorades. A "Donde la ciudad cambia su nombre" (1957) va retratar, narrant les vivències del barri de les Cases Barates de la Zona Franca, la realitat dels barris de la perifèria de Barcelona; mentre que amb "Els altres catalans" (1964) va posar sobre la taula el tema dels immigrants arribats de diversos racons d'Espanya durant el passat segle. No només, doncs, va tenir l'encert de cridar l'atenció de la Catalunya "oficial" sobre aquestes dues temàtiques clau, sinó que a més va saber posar uns títols a les seves obres que il·lustraven d'una manera molt gràfica les realitats de què volia parlar.

A més, també va tenir una trajectòria política vinculada a l'esquerra que el va dur a ser senador per Barcelona el 1977 i regidor de Cultura a l'ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat el 1979, i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, el més recent dels quals, i on va escriure fins els seus darrers dies, ha estat el periòdic La Marina.
També va rebre alguns reconeixements molt significatius, com la Creu de Sant Jordi (1983) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Per aquestes raons, i pel fet d'haver demostrat sempre una forta vinculació amb el barri i la seva gent, el Paco Candel ha estat considerat a una i altra banda de la muntanya de Montjuïc com el referent cultural de la Zona Franca. Aquest simbolisme que va assolir, va fer que es bategessin amb el seu nom la biblioteca i els premis literaris del barri, i que fins i tot es construís un gegant a imatge seva.

Però més enllà de les dades i dels fets, potser allò que en voldria destacar més és la seva qualitat humana. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment, però per exemple sí ma germana i la meva iaia. La meva germana, en particular, que el va entrevistar fa pocs anys, amb motiu d'un treball escolar, sempre em parla de la seva senzillesa i amabilitat. La Zona Franca ha perdut un símbol, però també un dels seus veïns més estimats.

Natalie Imbruglia a la Zona Franca

Ara fa una estona estava escoltant, en una emissora d'aquestes que posen música de ja fa alguns anys, la cançó "Torn" de la cantant australiana Natalie Imbruglia. I llavors, com qui no vol la cosa, m'ha vingut a la memòria que aquesta noia havia fet un videoclip que es va rodar a Barcelona.
Fins aquí no hi ha res d'estrany, però allò realment relevant i digne de protagonitzar una entrada d'aquest blog és que part d'aquest vídeo ("Big Mistake", de l'any 1997) es desenvolupa al barri de la Zona Franca. No només això, allò que fa que aquest vídeo sigui fins i tot un document històric és que allà per on passa ja no existeix com a tal, ja que és on avui s'aixeca orgullosa la moderna Fira M2 (o com punyeta es digui ara).

Cal dir, amb tot, que el vídeoclip deixa veure una imatge de BCN un pèl massa caòtica i gairebé tercermundista, però vaja, suposo que si als anglosaxons els agrada la nostra ciutat deu ser també per això.
Aquí podeu veure, als darrers 30 segons del vídeo, aproximadament, el passeig de la Natalie per la Barcelona (i part de L'Hospitalet) que ja no existeix.



Per cert, cap a la meitat del vídeo (min. 2:19) hi surt un paio amb una jaqueta verda... no us recorda a cert actor que surt/sortia a Hospital Central? ;-)

Reclamem el nostre poliesportiu!

Si ahir els veïns ens vam unir per a reclamar el nostre dret a tenir metro i ho vam aconseguir, ara és hora de fer pinya per a tornar a tenir el nostre poliesportiu.
L'antic poliesportiu de la Seat va ser part fonamental de la identitat nacional del barri de la Zona Franca des dels anys '60 fins el seu tancament arran de la crisi de Seat a mitjans dels '90. Després l'activitat esportiva va continuar sota la direcció d'una empresa privada que va tirar endavant l'Esportiu Energia, fins l'any passat que va tancar.

Ara al barri no hi ha cap equipament poliesportiu digne, tret d'algun camp de futbol moribund i algun petit gimnàs. Reclamem doncs el nostre dret a practicar esports sense haver d'agafar el cotxe per anar fora.

Avui és un bon dia per a recolzar una causa justa, per a lluitar contra una injustícia que pateix el nostre barri. Aquest vídeo i aquest blog us ajudaran a comprendre el paper que ha jugat el poliesportiu al nostre barri i l'importància de la nostra reivindicació pels qui no sigueu del barri i us faran recordar el nostre brillant passat esportiu als d'aquí.