Ballotta, un portero veterano

El pasado miércoles, la S.S. Lazio y el Real Madrid jugaron en Roma un partido correspondiente a la Champions League, que acabó con el resultado de 2-2, con goles de Pandev para los romanos y Van Nistelrooij (quién si no!) para los madrileños. Sin embargo, lo interesante no estaba en quién marcó los goles, sino en quién los recibió, uno de ellos concretamente, el portero de la Lazio Marco Ballotta.

Ballotta superó en el citado partido el récord de jugador de mayor edad que ha participado en la Champions League, al contar con nada más y nada menos que 43 años y 183 días (nació el 3 de abril de 1964), superando de largo al anterior "abuelo de la Champions", el ya retirado ex-milanista Alessandro Costacurta, que llegó a jugar hasta los 40 años y 211 días. No es el primer récord de este tipo que consigue el portero italiano, ya que también es el segundo* jugador más viejo de la primera división italiana, superando a otro mito viviente, Dino Zoff.

La carrera del hoy portero de la Lazio es flipante. A pesar de no haber llegado a debutar en la selección nacional (guantes de la categoría de Zenga, Pagliuca, Peruzzi o Buffon le han ido cerrando el paso sucesivamente) ha participado en 28 temporadas consecutivas (15 de ellas en Serie A), ha jugado en 10 equipos profesionales distintos y ha ganado 10 trofeos mayores, todos ellos en las extraordinarias campañas del Parma de principios de los '90 y de la Lazio de finales de la misma década.
Me resulta particularmente llamativo que, cuando Leo Messi nació, Ballotta cumplía su segunda temporada en el Modena, o que cuando nació Bojan Krkic el arquero italiano ya había debutado en Primera, en su 11ª temporada como profesional.

Marco Ballotta, a pesar de sus 43 añazos, no parece pensar en la retirada, cosa que sus compañeros de profesión consideran unos 10 años antes de media. Sus jefes tampoco parecen insatisfechos con su rendimiento, a juzgar por los rumores que apuntan a que el presidente de la Lazio, Claudio Lotito, le habría ofrecido renovar por ¡tres temporadas más! Ballotta, sin embargo, aconsejado por su dilatada experiencia, le habría contestado que preferiría ir renovando año a año.

* (El caso del jugador más viejo de la historia del Calcio será merecedor de un post para él solo, porque tiene tela...)

Reflexions de tornada de La Spezia

Doncs ja fa uns dies que he tornat de La Spezia i aprofitant l'aturada he fet una petita pausa en la meva activitat blogaire. Espero que no m'hagueu trobat a faltar ;-)

Com és lògic, dedicaré les meves primeres línies a parlar del que ha estat el meu retorn a la terra de la meva infantesa. Tot i que tant ma germana com jo vam nèixer a Barcelona, vam viure fins els 4 i els 7 anys respectivament a La Spezia. Hi hem tornat en diverses ocasions (les últimes al 1996, 2001 i 2003), sempre acompanyats dels pares i en plan com quan molts de vosaltres aneu al "pueblo", lo típic, veure família i tal. Aquest cop ha estat un pelet diferent.
En primer lloc, en comptes de fotre'ns 1000 km d'autopista com era costum hem anat en avió fins a Pisa (Clickair, 40€ anada i tornada) i els 80 km restants fins a SP els hem fet en tren. Un canvi que ha estat molt positiu excepte pel fet que havíem de sortir a una hora determinada... les 6 del matí. També per primer cop hi hem anat sense els pares, un fet que, com quan vas de camping, és una diferència bastant significativa.
El nostre cosí Roberto, probablement el nostre parent més proper quant a mentalitat (té un myspace i tot!) va ser qui ens va organitzar l'allotjament i el recorregut de visites a parents, per la qual cosa he de fer explícit des d'aquí el meu agraïment especial a la seva generositat i la de la seva família, que ens han tractat com a senyors ;-) Ens van facilitar un peaso llit al pis-ikea de la seva cosina (el primer pis-ikea que havia vist a la meva no-gaire-moderna família italiana) on ens vam quedar durant la nostra breu estada.
El primer dia va ser el més carregat de la nostra agenda. Vam anar a dinar (en horari europeu) a cals tiets de la Scorza, a cals tiets de Carrara, i a ca la cosina que viu a la muntanya de Carrara, i vam tancar l'excursió amb una incursió a la fascinant vida nocturna de la zona del Baix Magra, cercant taules d'air hockey a les boleres (sense resultats positius).
El segon dia, més de tranquis, vam visitar El Poble, Campiglia i vam anar amb la nostra cosina Roberta a donar un volt pel centre i el port de La Spezia.
Finalment, el tercer dia, vaig tornar a Campiglia per a dinar a casa d'un amic de mon pare, vaig visitar a la zia Elena, tieta del meu pare i vaig donar voltes i voltes per la city i vaig veure el Milan-Bayern a casa d'un veí dels meus tiets que tenia la tv de pagament (té la seva gràcia en un ambient mig milanista mig interista :-D )

Com a reflexions generals, m'ha fet gràcia que la ciutat que considerava que mai havia de canviar respecte fa vint anys ara ha sofert alguns canvis radicals. Han peatonalitzat un parell de carrers del centre, han arreglat el mercat central i, sobretot, s'ha omplert d'extracomunitaris, de manera que segons com pots trobar el que vulguis parlant només en castellà :-D A part d'això ve a ser més o menys el mateix de sempre. A Campiglia, poblet de menys de cent ànimes, també han canviat algunes cosetes: ja no és un poblet despoblat i depriment com abans, sinó la porta d'un parc natural per on circulen autèntics guiris germànics i on han fet un nou merenderu i un bar-botiga amb els típics productes típics de la zona (on, per la meva sorpresa, he descobert que hi havia una noia campigliesa jove i tot). Per cert, veient els habitants d'aquell poble (i els seus cognoms) vaig tenir molt clar d'on provenen la majoria dels meus gens :-P
També m'ha agradat tornar a sentir l'entranyable "dialèto spezin" de la zona; un dialecte que sé que d'aquí a no gaire desapareixerà sota les implacables forces de la llengua italiana i de la desídia dels seus habitants. Ha estat molt bonic veure com m'he pogut passejar per carrers que feia anys que no trepitjava quasi (quasi) amb la naturalitat de qui sempre hi ha viscut, veient la meva ciutat amb el carinyo de l'emigrant retornat, però alhora amb el despiatat ull crític del barceloní turista. Només he estat tres dies, però m'han vingut al cap moltes sensacions, tantes que no sé si encara he acabat de processar i que no cabrien en un humil post per a aquest blog.
La Spezia encara existeix, sí, i mira tímidament al futur, però sembla que tant ella com els seus habitants encara visquin en una mena de bombolla que els aïlla de la resta del món... un món que només es troba a menys de 50€ i poc més d'una hora d'avió. M'estimo La Spezia, però visitant-la m'he adonat que sóc barceloní.

Me ne vado a Spezia!

Uoh! Estic eufòric... Per una banda perquè acaben d'eliminar el Madrid, i per l'altra, potser encara més, perquè acabo de reservar un viatge a la ciutat de la meva infantesa: La Spezia!

Ja fa com 5 anys que no hi anava i ja se sap que la terra tira i fa venir mono. Així doncs, serà un bon moment per a visitar la família, la ciutat i el poble, Campiglia.

He d'agraïr a Clickair que tinguin uns preus tan barats en la línia BCN-PSA (Barcelona - Pisa) i a la UAB per donar-nos tants dies de vacances.

Les dates seran de l'1 al 4 d'abril; si algun valent s'hi vol apuntar amb ma germana i amb mi també serà benvingut :-P

He escollit aquesta imatge perquè és just de la zona on vivia quan tenia 6-7 anys. Crec que era al bloc rosa de l'esquerra. Mola, oi? ;-) En aquella època l'escalinata encara estava en obres, però.