La victòria definitiva

Últimament em portava un pique bastant seriós a l'ordinador amb un dels meus jocs favorits, l'NBA Live 2003. Havia començat a jugar recentment al màxim nivell de dificultat però no podia guanyar de cap manera contra la màquina. Fa uns dies vaig aconseguir guanyar portant jo el millor equip de la lliga (Utah) contra l'equip número 22, amb la qual cosa el repte definitiu per a considerar que ja havia demostrat el domini absolut sobre el joc era guanyar portant un equip pitjor que la màquina.

Aquest matí he jugat dues partides: en la primera el meu equip, Xicago ha perdut per un punt i a l'últim segon contra Nova York. No cal dir que m'ha fet molta ràbia, ja que per un cop que veia que tenia la victòria a tocar, l'havia deixada escapar al darrer instant.
Però vaig decidir donar-me una segona oportunitat. Aquest cop vaig agafar els Hornets de Nova Orleans per a jugar contra els Rockets de Houston. El partit va estar molt igualat fins al 4t quart, on els meus rivals van agafar des del principi una renda de 7-8 punts que van anar mantenint fins a l'últim minut.
A 46 segons del final, perdia de 7 punts i ja semblava que el partit estava més que sentenciat. Però una excelent tàctica de faltes intencionades ràpides, una sèrie de rebots clau i una fantàstica darrera cistella des de 6 metres de Corey Maggette a 0,9 segons del final van fer que es pogués obrar el miracle de donar la volta al marcador que va quedar en 105-104 a favor dels meus Hornets. P.J. Brown va ser l'MVP del partit i Pau Gasol el màxim encistellador. (Sí he canviat radicalment totes les plantilles respecte el joc original; per exemple, Kobe Bryant està a Seattle i Michael Jordan a Atlanta).
Ara suposo que durant un temps deixaré de jugar a aquest joc, potser hauré de tornar a l'Europa Universalis II que fa temps que el tinc arraconat.

Ratxa històrica de Kobe Bryant

Aquest matinada, per quart partit consecutiu, Kobe Bryant ha tornat a anotar 50 o més punts en un partit de la NBA. Amb aquest fet, el jugador de Los Angeles Lakers es converteix en el segon jugador capaç de completar tal proesa, junt amb Wilt Chamberlain (un home que també es mereix un post a aquest blog per mèrits propis), que ho va aconseguir l'any 1962.

L'avantatge que té Bryant respecte a Chamberlain, però, és que ell està encara a temps de millorar aquest registre i molts altres.

I pensar que ara mateix aquest sujetu podria estar entre reixes... Com sabeu, va estar acusat de violació ara fa quatre anys, i el cas es va tancar gràcies a un acord econòmic entre les parts. Sens dubte són els quartos millor invertits de la seva vida, ja que si abans se'l considerava ja un jugador fenomenal, ara ha tingut ocasió de demostrar que té un lloc entre els més grans de la història.

Sun Ming Ming: el Manute Bol del segle XXI?

Podria dedicar el post esportiu d'avui a recrear-me a la patètica derrota del RM ahir a Munic, però no, no ho faré. Si el Bayern en va tenir prou amb 10 segons, jo en tinc prou amb un parell de línies :-P

Parlem de bàsquet, l'esport que, a dia d'avui hauria de ser l'esport rei a Espanya però que, per raons misterioses, ha tornat a l'oblit després de les exhibicions patrioteres de torn després de la brillant victòria al Mundial de l'any passat.
Tinc dos temes sobre la taula. Un és que Pau Gasol acaba de batre el rècord de màxim anotador de la franquícia dels Grizzlies, superant la marca de 7801 punts que tenia Shareef Abdur-Rahim. Però com que això ja ho podreu trobar a diverses webs i diaris esportius i a més del Gasol ja n'haureu sentit a parlar molt, doncs prefereixo comentar-vos l'altre tema. Punt i apart.

Es tracta de Sun Ming Ming, jugador xinès i hereu d'aquesta nova tradició de basquetbolistes xinesos llargaruts iniciada per Wang Zhizhi, continuada per Mengke Bateer i consolidada pel mític Yao Ming. La gent de la meva quinta potser us en recordareu d'aquell més-que-mític pivot sudanès que es deia Manute Bol (un altre dia li hauré de dedicar un post a ell solet, que s'ho mereix)... doncs bé, salvant les distàncies, la cosa va més o menys per aquí. Resulta que és un noi de 23 anys, que mesura 2,36m i pesa entre 150 i 170kg (els científics no es posen d'acord) que està provant sort a una lliga professional de bàsquet dels Estats Units.
El bo d'en Ming Ming pot no ser tan virtuós com Kobe Bryant o LeBron James, però ja ha aconseguit un cert grau de jugador mediàtic. I no és per menys. Fins i tot a un món on l'altura és la norma, els 2,36m de Ming Ming criden l'atenció, valgui com a dada que no fabricaven samarrtes de bàsquet de la seva talla, la XXXXXXXL (no és conya, ho he llegit a la Wiki italiana). Ja té la seva pròpia web, on explica entre d'altres coses com és la vida d'algú tan alt. I, com no, també podeu trobar vídeos seus a la videoteca global.