2й Чемпионат Европы Aйрхоккей, Сабадель

Пер парлар дел ке а естат акэст 2н Кампюнат д Еуропа д Окей Таула, потсер ла манера мес адекуада сериа фер-о ен рус, перо ком ке акэста льенгуа ес ун тема ке но акабэм де контроллар, мес вал ке континуи ен катала, перкэ си но, ентре лес бандерес амб ла фалс и ел мартель де л алтре диа и ашо, пенсареу ке сок ун комуниста де ла вельа ескола.

Ja en un alfabet més nostrat, us informaré molt breument de com ha anat aquest 2n Campionat d'Europa d'Hoquei Taula que hem organitzat el cap de setmana passat al Club Natació Sabadell (a Sabadell, província de Rússia).

Hem tingut una participació de 21 jugadors (molt per sota dels 36 que esperàvem en un principi), dels quals 10 han vingut de Rússia, 2 d'Andalusia, 1 de la República Txeca i 8 catalans. Sí, com veieu els russos han estat majoria, i això en un torneig open disputat a Catalunya molt normal no és, que hi participin més jugadors vinguts de Rússia, que han de pagar-se el bitllet d'avió i els tràmits de visat, que no pas de Catalunya. D'aquí que hagi introduit aquest post en alfabet ciríl·lic i que hagi dit que Sabadell és provínci de Rússia.

En la modalitat per equips la selecció russa s'ha endut el triomf per davant de la catalana (vigent campiona) guanyant-la/-nos per un contundent 5-1. Això podria ser normal si no fos perquè els russos han començat a jugar fa menys d'un any, mentre que els catalans ja portem entre 3 i 5 anys jugant.

En la modalitat individual el títol sí que s'ha quedat a casa, però no ha estat ni molt menys un passeig. El zonafranquí José Luis Camacho s'ha imposat i ha pogut revalidar el títol que va aconseguir l'any passat. Va caure a la final davant d'ell el rus Sergey Antonov, que ha realitzat un torneig extraordinari... especialment si es té en compte que aquest noi va començar a jugar al mes de juny! Tercer ha quedat Sergio López, un expat zonafranquí resident a Dos Hermanas.

En la modalitat de billiard-hockey el txec Jakub Hasil ha fet valer la seva experiència per a guanyar la copa. Segon classificat ha estat el barceloní Ricardo Pérez.

El nou ranking europeu (del qual passo a ser el #15, en una baixada estratosfèrica de 9 posicions) el podeu veure a AirHockeyForums.com

Però passem a les valoracions que és el que m'interessa. La meva valoració com a ex president de l'associació que havia d'organitzar aquest campionat (AirHockey Catalunya) és molt negativa.
D'entrada vull puntualitzar que aquest campionat només s'ha disputat perquè havíem adquirit el compromís amb els jugadors russos, que havien reservat els seus vols i havien començat els seus tràmits pel visat amb molta antel·lació. De no haver estat per això, aquest campionat hauria estat cancel·lat, degut a la profunda crisi en la que es troba la nostra associació.
De fet, cal dir per a ser honestos que aquest campionat no ha estat organitzat per AHC, sinó per tres persones que ens hem multiplicat i hem fet un enorme sacrifici personal perquè pogués esdevenir realitat. El meu consell, estimats amics: si mai heu d'organitzar cap esdeveniment, assegureu-vos que sereu molta gent organitzant-ho o que en treureu profit econòmic, o les dues coses. Tanmateix, seré just i reconeixeré l'ajuda que ens han prestat durant el torneig alguns jugadors, però en casos com aquests pesen més les absències que les presències.
Ja he comentat que em semblava absolutament lamentable que aquest esdeveniment hagi despertat un interès major en un col·lectiu de jugadors estranger que en el local. Si hi treiem els 3 organitzadors, només 5 persones han pres part en aquesta competició, i moltes d'elles d'una manera parcial. Us juro que en molts moments del torneig, em sentia com si jo hagués anat amb un parell d'amics a jugar a air hockey a Sant Petersburg (el fred siberià que feia a les instal·lacions del CNS aquells dies va contribuir a que ho semblés encara més).
Dels motius de les absències preferiria no comentar res, em reservo la meva opinió, però deixa clar quin és l'interès que hi ha per aquest esport. L'únic que lamento és que ningú m'ho hagués dit explícitament hi ho hagi hagut de comprovar d'aquesta manera tan dura i tan freda.
Quant als resultats esportius no em sembla malament que hagin guanyat els russos, ans al contrari, ho rebo amb molta alegria perquè és una prova de que estan fent les coses ben fetes. En canvi, em fa ràbia veure com un col·lectiu de jugadors com el nostre s'ha deteriorat tan clarament i ha perdut tot l'entusiasme per jugar. És normal que qui hi juga un cop al mes o fins i tot menys perdi contra qui juga cada setmana des de fa 12 mesos.

L'any que ve el Campionat d'Europa marxarà a Most, a la República Txeca. No només crec que tindrem poques opcions de guanyar-hi, sinó que veig difícil fins i tot poder presentar-hi un equip.

L'única esperança que em queda és el futur, els jugadors joves que podem començar a formar al Club Jove del Club Natació Sabadell. Intentarem que aquesta nova generació tingui una altra actitud envers l'esport de l'hoquei taula. Que els agradi, que s'hi diverteixin, que hi siguin competitius, però, sobre tot, que ho considerin el seu esport i que, amb permís de la feina, dels estudis i de les relacions personals, se'l prenguin amb un mínim de serietat. Demano massa? Pot ser, però el que sí és trist és veure com un esport es mor davant teu i ningú sembla voler reaccionar-hi.

Los españoles no somos nacionalistas

No! Jamás tal cosa! Sólo los catalanes, los vascongados y algunos gallegos, baleares, valencianos, navarros y canarios pertenecen a esa raza de fanáticos antiespañoles nacionalistas. Los españoles simplemente somos patriotas.

Estamos ante uno de los grandes misterios de la humanidad: por qué razón a algunos se les tacha de nacionalistas y a otros no, cuando objetivamente presentan valores, actitudes y comportamientos similares o incluso idénticos? Una posible respuesta nos la da Carlos Taibo, profesor de Historia de la Universidad Autónoma de Madrid, en una entrevista que dio a raíz de la presentación de su nuevo libro "Nacionalismo español":

- ¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?
El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.

Por cierto, me encantó ver cómo el otro día una multitud de aficionados se congregó en Oviedo para festejar junto a Fernando Alonso su... tercer puesto en el mundial de F1! Qué cosa más delirante. Os imagináis al Real Madrid (vigente campeón de Liga) montar una fiestaza en la capital del Reino si este año acaban terceros en la Liga? Qué curiosos son los efectos de juntar nacionalismo y el marketing de Telecinco!

Guardiola va jugar net

Abans d'ahir el Tribunal d'Apel·lació de Brescia va absoldre Josep Guardiola del seu presumpte dopatge, del qual se'l va acusar mentre jugava a la lliga italiana de futbol l'any 2001.

Aquest notícia, encara que ja massa tard, restitueix l'honradesa i la bona imatge de qui va ser un dels millors futbolistes catalans de tots els temps. Lamentablement, no ha aixecat ni la meitat de repercussió que quan va donar aquell famós positiu per nandrolona. Aquesta no deixa de ser una més de les injustícies del món de l'esport, un món on, com bé ha dit el mateix Pep, no existeix la pressumpció d'innocència, pilar fonamental de l'estat de dret. De la mateixa manera que en els coneguts casos de dopatge al ciclisme, els pressumptes infractors queden assenyalats i estigmatizats molt abans que se'n ratifiqui la seva culpabilitat.

Escric avui, doncs, aquest post en homenatge a qui, tot i ser un dels bucs insígnia del Dream Team, cervell de distribució de joc d'aquella màquina imparable de fer futbol que va meravellar el món a principis dels '90, últim reducte de seny en el joc de l'equip del Barça dels últims '90 i referència indiscutible del futbol català de la dècada, va sortir del món del F.C. Barcelona i es va retirar com a futbolista per la porta del darrere.
L'avui entrenador d'un Barça B vingut a menys i agonitzant pels camps de la Tercera Divisió, aquell nano de Santpedor que va sortir del planter per a substituir Luis Milla, va marcar una època com a mig-centre del Barça, fins que va cedir el testimoni a un altre cervell de la Masia com Xavi Hernández, després d'haver conquerit una pila de títols en les onze temporades que va vestir la samarreta blau-grana (1990-2001), d'entre els que destaca, amb llum pròpia, LA Copa d'Europa de Wembley del '92.

Per això, per la seva gran aportació a la grandesa del F.C. Barcelona, he volgut il·lustrar aquest post d'homenatge al Pep amb una imatge on el veiem, en la millor etapa de la seva carrera, fent allò que sabia fer millor: conduïr la pilota amb la seva inimitable elegància.

I Räikkönen aconseguí el miracle

Quan la polarització social entre alonsistes i antialonsistes havia arribat al seu punt màxim i quan semblava que per evitar que guanyés l'estúpid, caragirat i esquerp del Fernando Alonso havia de guanyar el mimat, xulet i mafiós del Lewis Hamilton, Kimi Räikkönen ha aconseguit allò que semblava impossible: guanyar el mundial de Fòrmula 1 contra tot pronòstic.



Em fa bastant de ràbia haver de dedicar un post a aquest succedani d'esport, però em sembla interessant destacar com la victòria del pilot finlandès de Ferrari ha agermanat a alonsistes i antialonsistes, ja que ha deixat satisfets o mig-satisfets a ambdós. A més, fent valer la històrica neutralitat de Finlàndia, Räikkonen és d'aquells pilots que no despertaven sentiments negatius en quasi ningú, com tampoc en despertava de positius; de fet no se sap ni si té la capacitat de despertar emocions en absolut. Almenys no hem hagut d'aguantar com feia el ball de la gallina després de guanyar avui al Brasil i segurament no el sentirem dir cap capullada en els propers dies. Vaja, no crec ni que el sentim dir res de res.
Ha estat el triomf de la senzillesa i de la discreció en una temporada marcada per la batalla d'egos entre els pilots de McLaren, a més d'un càstig tan dur com just per a l'escuderia britànica, que acaba la temporada amb les mans buides per tramposos i per imbècils. Kiitos Kimi!

Tengo tres preguntas para ustedes

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

Wil Upchurch, campió del món d'hoquei taula

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el U.S. Open 2007, campionat mundial de facto d'hoquei taula, a la ciutat nord-americana de Xicago.

Per segona vegada aquest any, els millors jugadors del món estaven cridats a demostrar sobre la taula qui és el millor en aquest esport. Tot i que aquest torneig va aixecar molt d'entusiasme en un principi, de seguida es van començar a confirmar diverses baixes, algunes d'elles d'un pes significatiu, com Danny Hynes (6 vegades campió del món), Ehab Shoukry, José Mora, Pedro Otero, Andy Yevish, Anthony Marino, Billy Stubbs o Don James.
Amb aquest panorama abstencionista, i en un context actual que podríem definir com a "post-Hynes", on no sembla haver-hi cap dominador clar en l'esport a nivell mundial, es va obrir un ampli ventall de candidats potencials al títol.
Primer de tot, el campió vigent, el californià Davis Lee Huynh, que el passat mes de març va guanyar el seu primer or mundial i que, tot i la seva innegable qualitat, encara no és considerat per molts com el millor jugador del món. El principal candidat a esdevenir l'examen de revàlida de Huynh era per molts experts el jugador d'origen texà Wil Upchurch (campió del món el 1997) i que en recents partides de desafiament havia guanyat el seu rival californià.
A més d'aquests dos jugadors, hi havia molts altres possibles opcions, com ara Keith Fletcher, un jugador que als seus 37 anys està trobant el seu millor moment de joc i que ve de ser finalista al mundial del març a Las Vegas, o Mark Nizzi, jugador que tot just fa unes setmanes havia pujat al #2 mundial en derrotar el mateix Fletcher en un desafiament, o Tim Weissman, el decacampió mundial, que tornava d'una semi-retirada per la porta gran conquerint el passat Texas State Open, o, per què no, un Brian Accrocco que havia millorat molt darrerament.

Aquest U.S. Open ha marcat el registre de participació més baix en un mundial dels darrers anys amb només 37 jugadors, però, tot i això, ha estat qualificat com un dels millors tornejos de la dècada. Una de les raons és que, per segona vegada ha estat retransmès en directe (en abierto y gratis! que dirien ja sabeu qui) per internet. Aquesta revolució tecnològica ha fet d'aquesta edició el primer torneig d'hoquei taula realment global, ja que espectadors de Rússia, Txèquia, Andalusia i, com no, Catalunya, han (hem) pogut seguir els partits en directe.
Per altra banda, ha estat un torneig de molta qualitat (malgrat les importants baixes) i molt emocionant, amb molts partits que s'han decidit a l'últim gol (com els Weissman-Upchurch o Fletcher-Upchurch).

Al final, el vencedor absolut i nou número 1 mundial ha estat Wil Upchurch, que gràcies a la seva victòria en la final contra Davis Lee Huynh, aconsegueix el seu segon títol mundial, 10 anys després del primer. Keith Fletcher va aconseguir la 3a plaça, per davant de Brian Accrocco, 4t.

La victòria de Wil Upchurch ha dut la pau al món de l'hoquei taula, o si més no, a l'hemisferi americà. D'aquí poc ens tocarà als jugadors europeus lluitar per demostrar qui és el millor del continent. Serà al Club Natació Sabadell, el proper 17 i 18 de novembre. I tots ho podrem veure, ja sigui in situ o des de les nostres pantalles, "en abierto y gratis".

Reclamem el nostre poliesportiu!

Si ahir els veïns ens vam unir per a reclamar el nostre dret a tenir metro i ho vam aconseguir, ara és hora de fer pinya per a tornar a tenir el nostre poliesportiu.
L'antic poliesportiu de la Seat va ser part fonamental de la identitat nacional del barri de la Zona Franca des dels anys '60 fins el seu tancament arran de la crisi de Seat a mitjans dels '90. Després l'activitat esportiva va continuar sota la direcció d'una empresa privada que va tirar endavant l'Esportiu Energia, fins l'any passat que va tancar.

Ara al barri no hi ha cap equipament poliesportiu digne, tret d'algun camp de futbol moribund i algun petit gimnàs. Reclamem doncs el nostre dret a practicar esports sense haver d'agafar el cotxe per anar fora.

Avui és un bon dia per a recolzar una causa justa, per a lluitar contra una injustícia que pateix el nostre barri. Aquest vídeo i aquest blog us ajudaran a comprendre el paper que ha jugat el poliesportiu al nostre barri i l'importància de la nostra reivindicació pels qui no sigueu del barri i us faran recordar el nostre brillant passat esportiu als d'aquí.

Nit de raki, matí de pàdel, endemà de *

Vist l'èxit del tema dels dobles, reprenc el pols de l'actualitat de la meva persona.

Divendres a la nit va ser el sopar turc del lobby del Gradu. Dit, d'una altra manera, vam anar amb els colegues de classe a sopar a un restauran turc. I per què a un turc? Doncs perquè som uns friquis acabats i ens flipem amb l'assignatura de Turquia, alguns (com jo) amb l'agravant que la vam fer ja fa un any. L'objectiu no era altre que anar a prendre un rakı, el mític licor que prenen a l'espai ex-otomà per a purificar l'esperit (?).

Vama anar doncs al Kapadokia, de la Rambla del Raval i després de menjar diferents varietats de döner kebab (excepte el Fran que, posats a provocar es va demanar una amanida grega) i beure cervesa turca amb nom d'equip de bàsquet vam reclamar el nostre raki. Ens van posar doncs uns xarrups d'un licor mig anís mig orujo i després els del Kapadokia ens van onvidar a una segona ronda, no sé si per ser uns friquis turquistes o si per ser alumnes del professor Veiga.

La nit no es va allargar gaire més perquè dissabte al matí tenia partida de pàdel amb el Sergio i els germans Fran i José Luis Camacho. Vaig fer mer de no penjar-me gaire la nit anterior perquè el partit va ser prou intens. Tot i l'enorme qualitat tècnica que encara mantinc (?) i el fenomenal joc de fons de pista del Sergio combinat amb el meu joc de xarxa, vam acabar perdent per 2-1 (6-4, 4-6, 6-4).

I, com no, com correspon a algú que fa mesos que no practica cap esport o activitat en la qual s'hagi de córrer, diumenge va ser dia de * (agujetas)... Nogensmenys (!), això no va impedir que a la tarda anés amb el Jona a arreglar (o a mirar com arreglava) la taula d'hoquei del Club Natació Sabadell, com no, féssim una bona sèrie de partides.


* Nota: no he sabut com dir en català la paraula "agujetas". Hi ha diverses alternatives però cap em fa el pes: tiretes (possiblement incorrecta), esbraonaments (balear), cruiximents (valencià)... com podem ser ciutadans de primera si hem de recórrer als de segona per a què ens defineixin els dolors musculars?

Resultats del Mundial

> Categoria individual

1. Davis Lee Huynh (Califòrnia)
2. Keith Fletcher (Colorado)
3. Ehab Shoukry (Texas)
4. José Mora (TX)
5. Brian Accrocco (TX)
6. Mark Nizzi (CO)
7. Danny Hynes (TX)
8. Mike Thomas (CO)
9. Jimmy Heilander (TX)
10. Anthony Marino (TX)
11. Nick Geoffroy (TX)
12. Mark Robbins (CO-Illinois)
13. Vince Schappell (TX)
14. Goran Mitic (IL) / Trofeu John Stucky de Servei a la Comunitat
15. Colin Pollock (CA) / Millor Progressió (del 25è al 15è)
16. Dave Parmley (CA)

(Divisió Pro-A)
17. Joe Cain (CA)
18. John Stucky (CO)
19. James Scott Britton (Pensilvània)
...
23. Randy Lind (Washington)
24. Denang "Blade" Brown (Geòrgia - EUA)

(Divisió Pro-B)
25. Yuzo Watanabe (CA)
26. Clyde Pineda (CA)
27. Alan Chin (Nova York)
...
30. Theon Karabatsos (Mèxic)
31. Michael L. Rosen (NY)
...

(Divisió Expert)
33. Chris Hightower (NY)
34. Barry Cantor (PA)
35. John Mitchell (GA)
36. Chris Fischer (CO) / Millor Debutant
...
41. Frances Pollo (TX) / Campiona Categoria Femenina
43. Nick Stygar (Connecticut)
44. Brett Kane (Iowa)
45. Stephenie Strogney (Massachussets)
46. Jon Sanborn (Vermont)
47. Chante Webb (Nevada)
...

(Divisió Amateur)
49. Scott Gordon (Minnesota)
50. Kristen Eaton (MA) / Founder's Award
51. Chris Jack (IA)
...

(Divisió Novice)
65. Kevin Manion (Maine)
66. Liz White
67. Danielle Eastwood (Brasil)
...
70. Brian Scott (Alberta - Canadà)


*****


> Categoria Dobles

1. SITH: Davis Lee Huynh (CA) & Mark Nizzi (CO)
2. MATRIX: Brian Accrocco (TX) & Anthony Marino (TX)
3. NO LIMIT SOLDIERS: Danny Hynes (TX) & Ehab Shoukry
...
14. CUTS LIKE A BLADE: Blade Brown (GA) & Dave Parmley (CA)


*****


> Categoria Femenina

1. Frances Pollo (TX)
2. Stephenie Strogney (MA)
3. Kristen Eaton (MA)
4. Patricia Gongora (TX)
5. Pauline Zager (PA)



Veure els RESULTATS complets a AirHockeyForums.com, AirHockey.com , els RATINGS Elo/Mitic a AirHockeyForums.com o l'HISTORIAL dels Campionats del Món a la Wiki.

Davis Lee Huynh, campeón del mundo de Air Hockey

Con un poquito de retraso aquí vuelvo para comentaros lo que ha dado de sí el 43º Campeonato del Mundo de Air Hockey celebrado en Las Vegas, Estados Unidos.

Ha sido un torneo que no ha dejado indiferente a nadie, ya por primera vez ha sido vencido por un jugador californiano, Davis Lee Huynh, quien ha roto el dominio hasta ahora indiscutible del hexacampeón texano Danny Hynes. Gracias al buen hacer de Michael L. Rosen y a pesar de las no-facilidades puestas por Valley-Dynamo (el principal patrocinador del evento y suministrador de las mesas de juego), se alcanzó una participación de 70 jugadores, venidos principalmente de los EE.UU., pero también con una pequeña representación de jugadores de Brasil, México y Canadá. A diferencia del año pasado, Catalunya (ni ninguna otra nación europea) no ha podido enviar a ningún jugador, mientras que Venezuela, de quien se esperaba su regreso tras varios años de ausencia finalmente tampoco pudo estar en la cita de Las Vegas.
No estaban ni Pedro Otero, ni el decacampeón Tim Weissman ni el eterno aspirante Andy Yevish ni otros jugadores de entidad como Don James Jr. o Billy Stubbs, pero en general se puede afirmar que fue un Mundial de enorme calidad, ya que, además de Davis Lee Huynh contó con la participación de los campeones Danny Hynes, Ehab Shoukry, José Mora, Mark Robbins y de los aspirantes Mark Nizzi, Keith Fletcher, Brian Accrocco, Jimmy Heilander, Anthony Marino entre otros.

La competición se inició con el torneo de dobles, vencido por la pareja "Sith" (Davis Lee Huynh + Mark Nizzi), que se impuso en la final a "Matrix" (Brian Accrocco + Anthony Marino). Con esta primera victoria, Huynh no hizo sino iniciar su fin de semana triunfal que culminaría con la victoria en la categoría individual. La final del torneo individual fue realmente inesperada, ya que, si bien Davis Lee Huynh se puede decir que ya estaba llamando a la puerta del Triunfo y era el candidato número uno para suceder al vigente campeón Danny Hynes, Keith Fletcher, su rival en la finalísima no entraba en las quinielas de los máximos favoritos a la victoria final. Cabe decir que, si hubiera ganado el jugador de Colorado, Fletcher habría sido el campeón de mayor edad de la historia (no sé seguro cuántos años tiene, pero ponedle unos treinta y pico casi cuarenta). Muy destacable fue también el torneo del texano de origen egipcio Ehab Shoukry, que a pesar de su dichosa lesión de hombro terminó tercero y estuvo a punto de pasar a la final (erró tres match points). El tricampeón venezolano José Mora acusó su falta de rodaje y sólo pudo ser cuarto en su regreso a la competición. Quizá la decepción de este mundial fue el defensor del título, Danny Hynes, que sólo pudo ser 7º.
Fuera del podio, otros resultados significativos fueron el 14º lugar para Goran Mitic (ganador del Campeonato de Europa '06) y el 31º de Michael L. Rosen. Kristen Eaton, de la recién incorporada asociación de Boston recibió el Founder's Award; Goran Mitic recibió el Trofeo John Stucky de Servicio a la Comunidad; Colin Pollock fue el Jugador con Mayor Progresión (del 25º al 15º); Chris Fischer (36º) fue el Mejor Debutante y Mike Thomas (8º) recibió su primera chaqueta de Maestro, merced a su entrada en el top-10.

En definitiva, me satisface comprobar que el air hockey sigue ahí, que puede ofrecernos aún más emoción y ahora incluso en directo gracias a la transmisión por internet. Me gusta ver cómo jugadores de nuevas regiones entran en el deporte y cómo éste se muestra como un deporte donde no siempre se cumplen los pronósticos. Sin embargo, me sabe mal ver que no ha habido continuidad en la presencia del air hockey catalán en la gran fiesta del air hockey mundial y que Europa no ha participado en este Mundial. Pero en líneas generales, hay que ser optimistas: el air hockey tiene futuro, tanto desde abajo, gracias a las nuevas player bases a uno y otro lado del Atlántico como desde arriba gracias al nombramiento del mítico Michael Rosen como presidente de la United States Air Hockey Association (USAA). El año que viene tenemos que estar ahí. Quizá serás tú el representante de Catalunya en el próximo Mundial?

Lamentable...

Feia temps que no utilitzava la paraula que dóna títol a aquest post. Ahir a la tarda, entre l'hora de dinar i l'hora de berenar em va tornar a venir al cap.

UKSA - KCB Sant Cugat

Ostras, pedrín! Aquest dissabte és el partit del morbo per excelència a la Segona Divisió de la Lliga Nacional de Korfbal.

Al Marina Besòs de Sant Adrià es veuran les cares el KCB Sant Cugat, un equip nou amb jugadors veterans, contra l'UKSA, un equip veterà amb jugadors novells.

Després d'una història recent traumàtica, demà esperem un partit on el bon korfbal i sobretot l'esportivitat siguin protagonistes.

Torna el circ, torna el pallasso

Un any més, i crec que ja en van quatre o així (tot i que hi ha qui assegura que en fa molts més), torna el circ de la Fòrmula 1. Un circ amb 22 artistes, entre els quals un pallasso a qui mitja Espanya li riu les gràcies i li fa la pilota més descarada i a qui l'altra mitja Espanya no pot ni veure.

Deia l'arrogància feta persona que ell no trobarà a faltar Michael Schumacher ara que s'ha retirat. No sé al Schumacher, però al pilot espanyol aquest que ha guanyat 5 campionats mundials menys que l'alemany només el trobaran a faltar els de Telecinco i la massa d'alienats que han anat creant (encara és blava la "marea blava"? :-D). Jo no. És més, per mi com si es retira avui mateix.

A mi la F1 és un esport que em fa bastanta ràbia, ho he d'admetre, no li he acabat mai d'agafar el punt i no em sembla gens interessant; però si ha de guanyar algú o he d'anar amb algú, seria amb Honda, equip que en comptes d'omplir el cotxe amb publicitat de tabac o d'empreses absurdes, ha decidit fer propaganda ecologista sobre la carrosseria del vehicle (digueu-li hipòcrita, contradictori o paradoxal, però a mi m'ha agradat).

Comença la temporada i ens queden molts mesos d'aguantar als pesats de Telecinco, Marca i companyia donant la tabarra amb les proeses de l'asturià més repelent de la història (o les crítiques a la conspiració universal en contra seva). Per la meva part, la única cosa que tinc clara respecte aquesta temporada és que no matinaré per veure en directe cap gran premi.