Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internacional. Mostrar tots els missatges

13 de gener del 2008

Girl Power al Marroc

La gent acostuma a dir que als països musulmans les dones tenen menys drets que els homes. És cert, i diferents indicadors internacionals ho demostren. Alguna gent també diu que a aquests països les dones estan brutalment oprimides per un patriarcat asfixiant, en el qual se les condemna a malvivir ocultes sota un burka, sense sortir de casa i sota la autoritat d'un marit que disposa d'elles com si de robots doméstics es tractéssin, tenint com a úniques funcions les feines de la casa, l'atenció als infants i als avis, parir i atendre les "necessitats" dels seus esposos. Sense voler negar que aquestes situacions puguin existir en alguns casos molt concrets, aquest discurs és força menys correcte.

A l'hora de definir els drets polítics de les dones, se sol dir que són nuls, així com la presència de dones als nuclis de poder. És veritat que molt probablement els països musulmans no són l'avantguarda de la presència de les dones a llocs rellevants de la política o que en molts casos encara existeixen restriccions dels seus drets polítics, però també és cert que és una situació que tendeix a la millora. Per això, de vegades cal citar exemples en aquest sentit per a fer una mica de contrapès a la omnipresent imatge mental del burka que tenim des d'Occident.

Al Marroc, per exemple, tenim un cas prou encoratjador. Les eleccions marroquines de setembre de 2007 van donar una victòria (relativa) al Partit de l'Istiqlal (nacionalistes de centredreta). A partir d'aquí, el rei Mohamed VI a designar el seu representant Abbas El Fassi com a primer ministre d'un govern de mega-coalició, en el qual va destacar la presència de fins a cinc dones com a ministres, d'un total de 22, a les quals cal afegir dues dones més com a secretàries d'Estat.
Acceptem barco en el sentit que tenir presència en un govern del regne alauita no és el mateix que en el d'una democràcia parlamentària occidental, degut als immensos poders polítics de què disposa el monarca, que fan que el govern pinti més aviat poc. Però una ministra sempre és una ministra i té la seva importància.
Com a homenatge a les dones que fan avançar els seus països al món musulmà, anem a veure qui són aquestes noves ministres del regne de Ponent.

Amina Benkhadra: Ministra d'Energia, Mines, Aigua i Medi Ambient. Poca broma, té a la seva cartera temes com energia i mines, prou rellevants en un país que està ocupant el Sàhara Occidental. Aigua i medi ambient, en canvi, semblen més aviat dos brownies degut a les característiques del país i la sequera que (com el nostre) travessa.

Nouzha Skalli: Ministra de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat. Si hi ha una ministra que tindrà feina al Marroc durant aquesta legislatura, aquesta serà molt probablement la sra. Skalli (Expediente X?). Un dels objectius prioritaris del país és millorar el desenvolupament humà del país, a través de la iniciativa anomenada INDH. Tot i que sembla que el país està progressant força en aquest camp (veure pdf), sens dubte queda encara molt camí per recórrer.

Yasmina Baddou: Ministra de Salut. Podríem dir que és un ministeri "maria" o que és una cartera típicament femenina, però hi ha qui diu que només és un pas més d'aquesta dona envers la presidència del govern. Als de Telquel els agradaria, i a mí, també. Ara mateix, però, li tocarà treballar per millorar el sistema sanitari del país, que bona falta li fa.

Touriya Jabrane: Ministra de Cultura. Malgrat que aquest ministeri tingui també molta pinta de maria, si la sra. Jabrane vol feina, la tindrà. Li podria suggerir, d'entrada, que col·laborés amb l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per tal que la cultura dels berebers tingui el reconeixement i ocupi el lloc que mereix o que renovés la pàgina web del ministeri.

Nawal El Moutawakil: Ministra de Joventut i Esports. Si alguna cosa diferencia a la sra. El Moutawakil de la resta de membres del govern és que ella ha assolit els seus majors èxits en pantaló curt. Ja va tenir ocasió de fer història com a atleta als Jocs de 1984, quan es va convertir en la primera dona medallista d'un país musulmà i la primera campiona olímpica africana. Després d'un recorregut igualment exitós per diverses instàncies i organismes esportius internacionals, ara l'espera una nova carrera com a ministra, en uns camps com són la joventut i els esports on el seu país està molt verd.

12 de gener del 2008

Feliç 1429!

Sí, ja sé que em passo dos dies, perquè el dia d'Any Nou islàmic (1r de Muharram) va ser el passat dia 10 de gener.

En qualsevol cas, desitjo un Feliç Any Nou 1429 a tothom que prengui com a referència el calendari islàmic.

... wa kulla 3amin wa antum bi alfi khair!!

10 de gener del 2008

Participa a la campanya electoral nord-americana!

Vols prendre part al sistema electoral dels Estats Units i el tenir una nacionalitat equivocada t'ho impedeix?
Veus des de la distància i amb certa enveja com els nord-americans es discuteixen entre ells per a escollir el nou emperador global?
Vols que Obama, Hillary, Giuliani o qualsevol altre precandidat arribi a la Casa Blanca i no saps com?
O simplement t'agraden els jocs online?

Ara és la teva! Gràcies a aquest joc podràs ficar-te de ple a la lluita electoral dels Estats Units. Dirigeix la campanya del teu candidat favorit i porta'l cap a la victòria a base de manipulacions, atacs, mítings, anuncis i fins i tot òsties.


God bless America!

20 de desembre del 2007

3eid mubarak sa3id!

Hoy es el gran día para millones de musulmanes en el mundo. Mientras en el mundo cristiano-laico estamos pensando en la cena de empresa o en qué compraremos como regalos de Navidad, los musulmanes han celebrado hoy su fiesta más importante del año: el 3eid al-kebir o 3eid al-adha, que se conoce por aquí como "la fiesta del cordero".

Efectivamente, de corderos va la cosa. Para una familia estándar, la celebración se divide en tres partes: el sacrificio del cordero, la preparación del cordero y el comerse el cordero.

Si queréis saber cómo vivió un individuo de la Zona Franca dicha fiesta el año pasado (que por cierto coincidió con Nochevieja) mientras estaba "de erasmus" en Marruecos, podéis leer este reportaje de mi blog de cuando estuve allí: http://gadiri2006.blogspot.com/2007/01/la-fiesta.html

Así pues, voy a cerrar esta trilogía árabe de la última semana con una felicitación que hago extensible a todo el mundo musulmán y a todo el que se quiera adherir a la misma:

3EID MUBARAK SA3ID WA KULLA 3AMIN WA ANTUM BI ALFI KHEIR

17 de desembre del 2007

Benvingut Mr. Gaddafi!

Espanya està d'enhorabona! El líder de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, el mític Muammar al-Gaddafi visita el país per primera vegada a la seva llarga carrera política. Caram, has necessitat 38 anys per decidir-te, eh pàjaru! ;-)

El líder de Líbia ha vingut a Espanya, amb la seva parafernàlia habitual (guardia personal femenina, haima presidencial, etc), per, entre d'altres coses, entrevistar-se amb el Rei, el President del Govern i l'Expresident del Govern i tocar les palmes. Des d'aquí donem la benvinguda a aquest líder, un dels nostres preferits (oi, Olga i Sheila?), i li sol·licitem una feina com a alts funcionaris de la G.J.A.L.P.S. i que modifiqui la bandera del seu país.

Per a celebrar-ho, li dediquem aquest vídeo de "La Hora Chanante", on ell mateix se'ns presenta i ens explica una mica la seva vida.


12 de desembre del 2007

Tamalli Ma3ak / تملي معاك

Si d'alguna cosa m'ha servit passarme quatre mesos a un país (suposadament) àrab i haver estat sotmès a sessions intensives de música pop àrab, és per haver arribat a apreciar una miqueta més aquest bonic gènere musical que, com ja he dit en alguna ocasió, està absolutament ignorat al nostre país, almenys per la població de nacionalitat espanyola i pels mitjans de comunicació. Bé, de fet també ignoren la música en qualsevol idioma que no sigui el castellà o l'anglès, així que no sé de què em queixo.

Total, avui us presento a un mite vivent de la música en àrab, d'Egipte, més concretament. Es tracta del gran Amr Diab i, dins de la seva extensa discografia fruit d'una dilatada carrera plena d'èxits, la seva cançó "Tamalli Ma3ak" ("تملي معاك"). Una cançó ben plena de sucre, com els agrada als nostres veïns del sud (els valencians no, els de més al sud encara), que parla d'un pàjaro que desitja estar per sempre més amb la seva pàjara. Per aquells de vosaltres que no domineu l'àrab egipci, un poso un vídeo subtitulat en anglès.



Per cert, perquè veieu l'estatus d'aquesta cançó i d'aquest intèrpret al món àrab, us tradueixo el que diu un usuari de Youtube a propòsit de la mateixa:
"Si ets àrab i mai havies escoltat aquesta cançó, llavors ets gilipolles i t'haurien de desarabitzar. Si l'has escoltada com 7.864.153 vegades, llavors ets guai."

3 de desembre del 2007

Après toi

Avui en la secció música, rescato una cançó de fa 35 anyassos, que últimament és de les que més canto al cotxe. Es tracta d'"Après toi" (després de tu), de la cantant grega Vicky Leandros, canço amb la qual Luxemburg que va guanyar el Festival d'Eurovisió de l'any 1972 (any 2 abans de Waterloo). Poca broma amb Luxemburg, que fins la seva retirada l'any 1993 era una autèntica potència eurovisiva.



Aquesta canço, per cert, té versions en grec i japonès entre d'altres. No cal dir que ja he posat en marxa un dispositiu de recerca per tal d'aconseguir-les ;-)

2 de desembre del 2007

Banderes: Israel

Reprenem la secció Banderes, aquest cop amb una de mooooolt coneguda, especialment per aquells a qui us agrada mirar els telenotícies: Israel.



Consta de dues franges blaves horitzontals (la tonalitat varia depenent de l'autor, cosa habitual amb els blaus) amb una estrella de David també blava entremig. No té gaire secret: l'estrella de David és un símbol associat als hebreus des de fa una pila de segles (tot i que no n'és exclusiu), i els colors blau i blanc, són molt apreciats entre aquest poble, alhora que aporten un toc de distinció en un Orient Mitjà dominat pels negres, vermells i verds.

L'Estat d'Israel té aquesta bandera com a oficial des de la seva fundació l'any 1948 i des de llavors l'han mantingut i s'ha convertit en tot un èxit per a una bandera: identificable 100%, estimable per als seus admiradors i inflamable per als seus detractors.

I, què voleu que us digui, quan una cosa és bonica, senzilla i identificativa, m'agrada, com és el cas d'aquesta bandera.

Disseny: 8
Simplicitat: 10
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 9

22 de novembre del 2007

2й Чемпионат Европы Aйрхоккей, Сабадель

Пер парлар дел ке а естат акэст 2н Кампюнат д Еуропа д Окей Таула, потсер ла манера мес адекуада сериа фер-о ен рус, перо ком ке акэста льенгуа ес ун тема ке но акабэм де контроллар, мес вал ке континуи ен катала, перкэ си но, ентре лес бандерес амб ла фалс и ел мартель де л алтре диа и ашо, пенсареу ке сок ун комуниста де ла вельа ескола.

Ja en un alfabet més nostrat, us informaré molt breument de com ha anat aquest 2n Campionat d'Europa d'Hoquei Taula que hem organitzat el cap de setmana passat al Club Natació Sabadell (a Sabadell, província de Rússia).

Hem tingut una participació de 21 jugadors (molt per sota dels 36 que esperàvem en un principi), dels quals 10 han vingut de Rússia, 2 d'Andalusia, 1 de la República Txeca i 8 catalans. Sí, com veieu els russos han estat majoria, i això en un torneig open disputat a Catalunya molt normal no és, que hi participin més jugadors vinguts de Rússia, que han de pagar-se el bitllet d'avió i els tràmits de visat, que no pas de Catalunya. D'aquí que hagi introduit aquest post en alfabet ciríl·lic i que hagi dit que Sabadell és provínci de Rússia.

En la modalitat per equips la selecció russa s'ha endut el triomf per davant de la catalana (vigent campiona) guanyant-la/-nos per un contundent 5-1. Això podria ser normal si no fos perquè els russos han començat a jugar fa menys d'un any, mentre que els catalans ja portem entre 3 i 5 anys jugant.

En la modalitat individual el títol sí que s'ha quedat a casa, però no ha estat ni molt menys un passeig. El zonafranquí José Luis Camacho s'ha imposat i ha pogut revalidar el títol que va aconseguir l'any passat. Va caure a la final davant d'ell el rus Sergey Antonov, que ha realitzat un torneig extraordinari... especialment si es té en compte que aquest noi va començar a jugar al mes de juny! Tercer ha quedat Sergio López, un expat zonafranquí resident a Dos Hermanas.

En la modalitat de billiard-hockey el txec Jakub Hasil ha fet valer la seva experiència per a guanyar la copa. Segon classificat ha estat el barceloní Ricardo Pérez.

El nou ranking europeu (del qual passo a ser el #15, en una baixada estratosfèrica de 9 posicions) el podeu veure a AirHockeyForums.com

Però passem a les valoracions que és el que m'interessa. La meva valoració com a ex president de l'associació que havia d'organitzar aquest campionat (AirHockey Catalunya) és molt negativa.
D'entrada vull puntualitzar que aquest campionat només s'ha disputat perquè havíem adquirit el compromís amb els jugadors russos, que havien reservat els seus vols i havien començat els seus tràmits pel visat amb molta antel·lació. De no haver estat per això, aquest campionat hauria estat cancel·lat, degut a la profunda crisi en la que es troba la nostra associació.
De fet, cal dir per a ser honestos que aquest campionat no ha estat organitzat per AHC, sinó per tres persones que ens hem multiplicat i hem fet un enorme sacrifici personal perquè pogués esdevenir realitat. El meu consell, estimats amics: si mai heu d'organitzar cap esdeveniment, assegureu-vos que sereu molta gent organitzant-ho o que en treureu profit econòmic, o les dues coses. Tanmateix, seré just i reconeixeré l'ajuda que ens han prestat durant el torneig alguns jugadors, però en casos com aquests pesen més les absències que les presències.
Ja he comentat que em semblava absolutament lamentable que aquest esdeveniment hagi despertat un interès major en un col·lectiu de jugadors estranger que en el local. Si hi treiem els 3 organitzadors, només 5 persones han pres part en aquesta competició, i moltes d'elles d'una manera parcial. Us juro que en molts moments del torneig, em sentia com si jo hagués anat amb un parell d'amics a jugar a air hockey a Sant Petersburg (el fred siberià que feia a les instal·lacions del CNS aquells dies va contribuir a que ho semblés encara més).
Dels motius de les absències preferiria no comentar res, em reservo la meva opinió, però deixa clar quin és l'interès que hi ha per aquest esport. L'únic que lamento és que ningú m'ho hagués dit explícitament hi ho hagi hagut de comprovar d'aquesta manera tan dura i tan freda.
Quant als resultats esportius no em sembla malament que hagin guanyat els russos, ans al contrari, ho rebo amb molta alegria perquè és una prova de que estan fent les coses ben fetes. En canvi, em fa ràbia veure com un col·lectiu de jugadors com el nostre s'ha deteriorat tan clarament i ha perdut tot l'entusiasme per jugar. És normal que qui hi juga un cop al mes o fins i tot menys perdi contra qui juga cada setmana des de fa 12 mesos.

L'any que ve el Campionat d'Europa marxarà a Most, a la República Txeca. No només crec que tindrem poques opcions de guanyar-hi, sinó que veig difícil fins i tot poder presentar-hi un equip.

L'única esperança que em queda és el futur, els jugadors joves que podem començar a formar al Club Jove del Club Natació Sabadell. Intentarem que aquesta nova generació tingui una altra actitud envers l'esport de l'hoquei taula. Que els agradi, que s'hi diverteixin, que hi siguin competitius, però, sobre tot, que ho considerin el seu esport i que, amb permís de la feina, dels estudis i de les relacions personals, se'l prenguin amb un mínim de serietat. Demano massa? Pot ser, però el que sí és trist és veure com un esport es mor davant teu i ningú sembla voler reaccionar-hi.

14 de novembre del 2007

Com aneu de geografia?

Doneu-li una nova repassada a l'atles de geografia (o millor a la wikipedia, si el vostre atles té més de 10 anys) i poseu a prova els vostres coneixements amb aquest joc, el Traveler IQ Challenge.

El meu rècord és 636.000 punts, i un IQ de 140. Vinga, supereu-ho! ;)

Si us ha agradat, al Facebook hi ha moltes més variants (de banderes, d'equips de futbol, de patrimonis de l'humanitat...).

11 de novembre del 2007

Les fatwes més absurdes del món

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.


Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.


1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

8 de novembre del 2007

Banderes: Líbia

Avui estreno aquesta secció sobre banderes amb una de senzilleta, ja que no disposo de massa temps com per extendre'm. La bandera de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, més coneguda per la majoria de mortals simplement com a Líbia.



Aquesta és la bandera, un rectangle de color verd. Volíeu simplicitat? Teniu simplicitat. Tota la del món i més.
El país de Mu'ammar al-Gaddafi (i no és una manera de dir, és que hi ha pocs països al món que siguin més del seu líder que aquest) va adoptar aquesta bandera el 1977 i va escollir el color verd per a simbolitzar la seva devoció a l'islam. Així de simple. A l'hora de la veritat, però, la imatge del seu líder simbolitza molt millor el país que la pròpia bandera.

Però posats a justificar, també podríem haver considerat com a vàlids els següents arguments:
- Que les platges líbies són aptes per al bany.
- Que són un país compromès amb l'ecologia.
- Que són comunistes i daltònics alhora.
- Que simbolitza les verdes praderies que caracteritzen el país.
- Que els van dir "no tindreu collons d'adoptar una bandera monocromàtica".

Anem a les (meves) valoracions. Van del 0 al 10 i no pretenen jutjar res més que la bandera, ni el país ni res més.

Disseny: 0
Simplicitat: 10
Originalitat: 0
Capacitat simbòlica: 5
M'agrada?: 0

3 de novembre del 2007

L'Oblast Autònom dels Jueus

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

18 d’octubre del 2007

Tengo tres preguntas para ustedes

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

10 d’octubre del 2007

Wil Upchurch, campió del món d'hoquei taula

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el U.S. Open 2007, campionat mundial de facto d'hoquei taula, a la ciutat nord-americana de Xicago.

Per segona vegada aquest any, els millors jugadors del món estaven cridats a demostrar sobre la taula qui és el millor en aquest esport. Tot i que aquest torneig va aixecar molt d'entusiasme en un principi, de seguida es van començar a confirmar diverses baixes, algunes d'elles d'un pes significatiu, com Danny Hynes (6 vegades campió del món), Ehab Shoukry, José Mora, Pedro Otero, Andy Yevish, Anthony Marino, Billy Stubbs o Don James.
Amb aquest panorama abstencionista, i en un context actual que podríem definir com a "post-Hynes", on no sembla haver-hi cap dominador clar en l'esport a nivell mundial, es va obrir un ampli ventall de candidats potencials al títol.
Primer de tot, el campió vigent, el californià Davis Lee Huynh, que el passat mes de març va guanyar el seu primer or mundial i que, tot i la seva innegable qualitat, encara no és considerat per molts com el millor jugador del món. El principal candidat a esdevenir l'examen de revàlida de Huynh era per molts experts el jugador d'origen texà Wil Upchurch (campió del món el 1997) i que en recents partides de desafiament havia guanyat el seu rival californià.
A més d'aquests dos jugadors, hi havia molts altres possibles opcions, com ara Keith Fletcher, un jugador que als seus 37 anys està trobant el seu millor moment de joc i que ve de ser finalista al mundial del març a Las Vegas, o Mark Nizzi, jugador que tot just fa unes setmanes havia pujat al #2 mundial en derrotar el mateix Fletcher en un desafiament, o Tim Weissman, el decacampió mundial, que tornava d'una semi-retirada per la porta gran conquerint el passat Texas State Open, o, per què no, un Brian Accrocco que havia millorat molt darrerament.

Aquest U.S. Open ha marcat el registre de participació més baix en un mundial dels darrers anys amb només 37 jugadors, però, tot i això, ha estat qualificat com un dels millors tornejos de la dècada. Una de les raons és que, per segona vegada ha estat retransmès en directe (en abierto y gratis! que dirien ja sabeu qui) per internet. Aquesta revolució tecnològica ha fet d'aquesta edició el primer torneig d'hoquei taula realment global, ja que espectadors de Rússia, Txèquia, Andalusia i, com no, Catalunya, han (hem) pogut seguir els partits en directe.
Per altra banda, ha estat un torneig de molta qualitat (malgrat les importants baixes) i molt emocionant, amb molts partits que s'han decidit a l'últim gol (com els Weissman-Upchurch o Fletcher-Upchurch).

Al final, el vencedor absolut i nou número 1 mundial ha estat Wil Upchurch, que gràcies a la seva victòria en la final contra Davis Lee Huynh, aconsegueix el seu segon títol mundial, 10 anys després del primer. Keith Fletcher va aconseguir la 3a plaça, per davant de Brian Accrocco, 4t.

La victòria de Wil Upchurch ha dut la pau al món de l'hoquei taula, o si més no, a l'hemisferi americà. D'aquí poc ens tocarà als jugadors europeus lluitar per demostrar qui és el millor del continent. Serà al Club Natació Sabadell, el proper 17 i 18 de novembre. I tots ho podrem veure, ja sigui in situ o des de les nostres pantalles, "en abierto y gratis".

5 d’octubre del 2007

Ballotta, un portero veterano

El pasado miércoles, la S.S. Lazio y el Real Madrid jugaron en Roma un partido correspondiente a la Champions League, que acabó con el resultado de 2-2, con goles de Pandev para los romanos y Van Nistelrooij (quién si no!) para los madrileños. Sin embargo, lo interesante no estaba en quién marcó los goles, sino en quién los recibió, uno de ellos concretamente, el portero de la Lazio Marco Ballotta.


Ballotta superó en el citado partido el récord de jugador de mayor edad que ha participado en la Champions League, al contar con nada más y nada menos que 43 años y 183 días (nació el 3 de abril de 1964), superando de largo al anterior "abuelo de la Champions", el ya retirado ex-milanista Alessandro Costacurta, que llegó a jugar hasta los 40 años y 211 días. No es el primer récord de este tipo que consigue el portero italiano, ya que también es el segundo* jugador más viejo de la primera división italiana, superando a otro mito viviente, Dino Zoff.

La carrera del hoy portero de la Lazio es flipante. A pesar de no haber llegado a debutar en la selección nacional (guantes de la categoría de Zenga, Pagliuca, Peruzzi o Buffon le han ido cerrando el paso sucesivamente) ha participado en 28 temporadas consecutivas (15 de ellas en Serie A), ha jugado en 10 equipos profesionales distintos y ha ganado 10 trofeos mayores, todos ellos en las extraordinarias campañas del Parma de principios de los '90 y de la Lazio de finales de la misma década.
Me resulta particularmente llamativo que, cuando Leo Messi nació, Ballotta cumplía su segunda temporada en el Modena, o que cuando nació Bojan Krkic el arquero italiano ya había debutado en Primera, en su 11ª temporada como profesional.

Marco Ballotta, a pesar de sus 43 añazos, no parece pensar en la retirada, cosa que sus compañeros de profesión consideran unos 10 años antes de media. Sus jefes tampoco parecen insatisfechos con su rendimiento, a juzgar por los rumores que apuntan a que el presidente de la Lazio, Claudio Lotito, le habría ofrecido renovar por ¡tres temporadas más! Ballotta, sin embargo, aconsejado por su dilatada experiencia, le habría contestado que preferiría ir renovando año a año.

* (El caso del jugador más viejo de la historia del Calcio será merecedor de un post para él solo, porque tiene tela...)

29 de setembre del 2007

El Principat de Sealand

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.



- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.
Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".



- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.



- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

10 de juny del 2007

Lo Spezia derrota a la Juve i se salva del descens!

Vale, podeu dir missa que la Juventus no tenia cap mena d'alicient per guanyar perquè ja havien aconseguit l'ascens a Serie A fa unes setmanes, però ningú no ens treurà el mèrit!

Lo Spezia havia de guanyar per a no baixar directament a la terrorífica Serie C, des d'on ens havia costat 50 anys sortir-nos-en. I ho havia de fer a la darrera jornada i ni més ni menys que al més difícil dels escenaris: el camp de la totpoderosa Juventus.

Juventus 2-3 SPEZIA

I es va aconseguir! A només un minut del final Padoin va marcar el gol de la victòria que mantindrà a l'equip a la Serie B... almenys algunes setmanes més, fins que es jugui l'eliminatòria contra el Verona per a decidir l'última plaça de descens a Serie C.
Passi el que passi, però, ens queda l'orgull de no haver perdut contra la Juve, ja que a l'anada vam empatar a 1 (i gràcies, perquè vam deixar escapar la victòria al temps de descompte), així com de ser l'únic equip de la lliga que ha guanyat al mític Delle Alpi.

Avui, més que mai... FORZA SPEZIA!!!!!!!

17 de maig del 2007

Turquia, quina por!

Ja han passat uns quants dies, però potser per aquesta mateixa raó ara pot ser un bon moment per a escriure quatre línies a propòsit del tema de Turquia.


Ara fa uns dies, les teles i altres mitjans n'anaven plens de notícies comentant diversos esdeveniments que estaven tenint lloc a Turquia. Això si, la majoria de les informacions estaven presentades amb una una cosa a mig camí entre la frivolitat i la mala intenció, cosa que m'ha molestat força.

Què vam veure?
Vam veure com el primer ministre del país, Recep Tayyip Erdoğan, volia proposar un membre del seu partit (AKP - Justícia i Desenvolupament), l'actual ministre d'exteriors Abdullah Gül per al càrrec de president de la República. La cosa no va agradar (ja veurem a qui i per què), els militars van mostrar el seu desacord per a garantir la laïcitat del país i el poble va sortir massivament al carrer a donar suport a l'estat laic i a rebutjar la creixent islamització de les institucions turques. Impressionants manifes de centenars de milers de persones omplien els carrers de les principals ciutats, tenyint-los del color roig de la bandera turca.

Vale, això és més o menys allò que recordo haver sentit aquells dies als mitjans. A partir d'aquí lo lògic és pensar, com també he sentit, que si Turquia està lluny de ser una democràcia, que si no pot ser que els islamistes controlin el país, que si un país així no pot entrar a la Unió Europea, i, com no, les habituals capullades sobre els vels, l'opressió a la dona i a les minories, l'Islam i tal i tal...
En fi, vaig a intentar posar-hi una mica d'ordre a veure si en treiem alguna cosa de tot això.




Per començar, Turquia és un país europeu, ens agradi o no (a mi personalment sí). És hereva del mític Imperi Otomà, estat la primera capital del qual va ser a Europa (Adrianòpolis, avui Edirne). Va República Turca va ser fundad als anys '20 del segle passat per Mustafa Kemal Atatürk amb un rotllo clarament occidentalitzador (supressió del califat i del sultanat, adopció de l'alfabet llatí, introducció dels cognoms a la occidental, adopció d'una constitució inspirada en la de Suïssa...). L'estat turc es va definir com a laic, tot i tenir una proporció de població musulmana pròxima al 100% (la separació entre Església i Estat va arribar-hi 50 anys abans que a la aconfessionalíssima Espanya). Turquia va ser membre fundador de la ONU i de la OTAN, i va entrar en aquests organismes 10 i 30 anys abans respectivament que la occidentalíssima i europeíssima Espanya. Turquia és, doncs, un país europeu, això sí, de majoria musulmana, però també ho són Bòsnia i Albània i no crec que ningú en discuteixi la seva europeïtat.
Se sol dir per a demostrar que Turquia no és un país europeu també que la gran majoria del seu territori es troba a l'Àsia i se sol comparar al cas d'Espanya amb Ceuta i Melilla. Home, per aquesta regla de tres, Islàndia i Dinamarca (comptant Groenlàndia) serien països americans i Rússia i Xipre asiàtics. Després podrem parlar de la conveniència o no de l'entrada de Turquia a la Unió Europea (de la qual en sóc favorable, per cert), però negar la seva europeïtat em sembla molt temerari i frívol.

Micro introducció al sistema polític turc: laïcisme, exèrcit, govern i oposició
Des de la seva fundació, a Turquia hi ha tingut un pes molt important l'exèrcit. De fet el mateix Atatürk era un militar. Els militars s'han atribuït el paper de garants de la laïcitat i altres valors de la República i, per això i perquè sovint s'han cregut que estaven per sobre del bé i del mal, han ficat força cullerada a la política d'aquell país, com mostren els 4 cops d'estat que hi ha hagut, el més recent dels quals fa tot just 10 anyets.



El partit Justícia i Desenvolupament, al qual pertany el primer ministre Erdogan, va guanyar les eleccions del 2002 i té majoria absoluta al parlament (cosa que vol dir que una mica de suport popular han de tenir). Es podria dir que son de centre-dreta i islamistes moderats. Ara, d'aquí a que vulguin implantar la llei islàmica o fer una revolució com la iraniana de l'any '80 hi ha una diferència abismal. També Convergència i Unió és un partit cristiano-demòcrata i això no vol dir que volgués reinstaurar la Inquisició.

I ara és quan la cosa "peta"
Quan Erdogan va proposar el seu amic i company Gül (la dona del qual acostuma a portar el mocadoret turc al cap, per la qual cosa és criticada com si fos no sé quina classe de delinqüent) com a president de la república, els sectors més kemalistes (mega laics i mega militaristes) no ho van veure gens bé. D'entrada perquè ja se sap que el poder és el poder i sempre es vol que estigui en mans de gent afí a un mateix. Així, el Tribunal Suprem, l'Exèrcit i els principals partits de la oposició parlamentària van posar el crit al cel.
Els polítics no són sempre gent que viu en una dimensió paralela; sovint hi ha gent pel carrer que també té idees i inquietuds polítiques que s'hi corresponen. Per això, els sectors més kemalistes de la societat turca es van llençar al carrer per a protestar contra el que consideraven un atac a les essències més profundes dels principis de la República. Tinc la impressió que no es pot dir que tota Turquia hagi sortit al carrer, perquè crec que només he vist manis a ciutats com Istanbul i Esmirna, i no sé si a llocs més rurals del país el sentiment va ser igualment fort (ho dubto molt). És cert que és impressionant veure com 1 milió de persones es manifesten pels carrers d'Istanbul, però no hem de perdre de vista que estem parlant d'una peaso de ciutat de més de 15 milions d'habitants (i que a tota bona mani, els números sempre s'inflen, clar).

Manipulació informativa, ignorància o antiislamisme (o tot dues alhora)?
Ah, però després els mitjans d'aquí ens traslladen la informació de Turquia a casa nostra, perquè nosaltres ens la empassem sense processar-la gaire (com és habitual en aquests casos). Que, per cert, no deixa de ser curiós que tot aquest tema s'hagi tret a bombo y platillo precisament durant la part final de la campanya de les presidencials franceses. Una informació com aquesta sobre els darrers esdeveniment a Turquia, sense contextualitzar és quasi pitjor que no dir-ne res. El comú dels mortals al nostre país no coneix quin és el rotllo de Turquia i si se li presenten els fets de determinada manera, es pot fer una composició completament errònia. Això unit a que tradicionalment, ja sigui per frivolitat, ignorància o mala bava tot allò que faci referència a l'Islam es presenta d'una manera molt barroera i que la percepció general és més aviat negativa, veiem com les notícies sobre Turquia dels darrers dies han embrutat molt la imatge d'aquest país entre nosaltres. Segur que ara hi ha més gent contrària a l'ingrés de Turquia a la UE. Però vaja, potser això és precisament allò que es pretenia, no?

Missatge oficial i intencionalitat real de les manifes
Però realment els turcs que es van manifestar ho van fer per a defensar un laïcisme que probablement mai hagi estat posat en qüestió? Més aviat em semblen unes manifestacions de sectors contraris al partit ara al govern, és a dir, oposició contra govern. Es podria fer el paralelisme entre aquestes protestes i les que hi ha últimament a Madrid en favor de les víctimes del terrorisme (contra ZP i la negociació amb ETA) o de la família (contra ZP i els drets dels homosexuals). Algú s'ho creia tot allò? Per què ara, en canvi tots ens hem de creure allò que ens volen vendre ara? I si tot plegat no fos tan simple com "laïcisme contra islamisme"?

I ara, què?
Bueno, i, a tot això, què passarà ara a Turquia? Doncs el més segur és que s'avancin les eleccions i que potser hi hagi una reforma constitucional que permeti escollir el president de la república per sufragi universal. I què passaria doncs? Doncs que jo crec que tornaria a guanyar el partit dels islamistes dolentots i que l'oposició haurà quedat bastant malament. No hem de perdre de vista que en els darrers anys Turquia ha experimentat un important creixement econòmic (això també compta a l'hora de votar, no?) i que el rebuig des de la resta d'Europa dóna més arguments als més islamistes que als més laïcistes. En qualsevol cas, hi estarem pendents, perquè en aquest racó d'Europa tots ens hi juguem molt ;-)

16 de maig del 2007

no marxin, encara hi ha més

Companys, sóc conscient que des que l'altre dia el Blair el McGuinness i el Paisley em van convidar a fer unes birres a Belfast porto uns dies desaparegut. Però prometo compensar-vos amb un parell de posts sobre Eurovisió i Turquia que espero que us molin.

Mentrestant, tiro de Youtube. Aquest cop, per a mostrar-vos l'últim capítol d'una surrealista sèrie de reportatges on un senyor que es diu Markku ens introdueix el seu país, Finlàndia, seu del festival de la cançó més important del món. Us recomano que mireu els episodis previs, a mi em van fer gràcia.