Benvingut Mr. Gaddafi!

Espanya està d'enhorabona! El líder de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, el mític Muammar al-Gaddafi visita el país per primera vegada a la seva llarga carrera política. Caram, has necessitat 38 anys per decidir-te, eh pàjaru! ;-)

El líder de Líbia ha vingut a Espanya, amb la seva parafernàlia habitual (guardia personal femenina, haima presidencial, etc), per, entre d'altres coses, entrevistar-se amb el Rei, el President del Govern i l'Expresident del Govern i tocar les palmes. Des d'aquí donem la benvinguda a aquest líder, un dels nostres preferits (oi, Olga i Sheila?), i li sol·licitem una feina com a alts funcionaris de la G.J.A.L.P.S. i que modifiqui la bandera del seu país.

Per a celebrar-ho, li dediquem aquest vídeo de "La Hora Chanante", on ell mateix se'ns presenta i ens explica una mica la seva vida.

Francesc Candel, l'ànima de la Zona Franca

Ara fa uns dies va morir Francesc Candel. Aquest escriptor nascut al Racó d'Ademús l'any 1925 i afincat des de petit a la Zona Franca [1+2] va aconseguir ser un referent per a tota Catalunya gràcies bàsicament a dues obres, que van treure a la llum dues temàtiques fins aleshores ignorades. A "Donde la ciudad cambia su nombre" (1957) va retratar, narrant les vivències del barri de les Cases Barates de la Zona Franca, la realitat dels barris de la perifèria de Barcelona; mentre que amb "Els altres catalans" (1964) va posar sobre la taula el tema dels immigrants arribats de diversos racons d'Espanya durant el passat segle. No només, doncs, va tenir l'encert de cridar l'atenció de la Catalunya "oficial" sobre aquestes dues temàtiques clau, sinó que a més va saber posar uns títols a les seves obres que il·lustraven d'una manera molt gràfica les realitats de què volia parlar.

A més, també va tenir una trajectòria política vinculada a l'esquerra que el va dur a ser senador per Barcelona el 1977 i regidor de Cultura a l'ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat el 1979, i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, el més recent dels quals, i on va escriure fins els seus darrers dies, ha estat el periòdic La Marina.
També va rebre alguns reconeixements molt significatius, com la Creu de Sant Jordi (1983) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Per aquestes raons, i pel fet d'haver demostrat sempre una forta vinculació amb el barri i la seva gent, el Paco Candel ha estat considerat a una i altra banda de la muntanya de Montjuïc com el referent cultural de la Zona Franca. Aquest simbolisme que va assolir, va fer que es bategessin amb el seu nom la biblioteca i els premis literaris del barri, i que fins i tot es construís un gegant a imatge seva.

Però més enllà de les dades i dels fets, potser allò que en voldria destacar més és la seva qualitat humana. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment, però per exemple sí ma germana i la meva iaia. La meva germana, en particular, que el va entrevistar fa pocs anys, amb motiu d'un treball escolar, sempre em parla de la seva senzillesa i amabilitat. La Zona Franca ha perdut un símbol, però també un dels seus veïns més estimats.

... i 100!

Aquest és el meu post número 100! Qui ho havia de dir que "El Movimiento de la Humanidad hagués d'assolir aital xifra!

Doncs sí, aquí estem. I per celebrar-ho, ja us avanço que en els propers posts no tornaré a parlar ni de Federico Jiménez Losantos ni de la COPE, Libertad Digital i tota aquesta banda del nacional-liberalisme fatxa, revisionista, negacionista i conspiratori, ni de Fernando Alonso o Fòrmula 1 en general.

Que se'n vagin tots plegats a prendre pel sac!

Hi ha res millor per dedicar un post número cent que enviar a prendre pel sac als personatges i temes que et toquen els nassos? Ai, que bé que m'he quedat, tu!

Vull ser com el Beckham

Per dues raons:

1. Perquè té molta pasta
2. Perquè xuta molt bé les faltes

M'ho he pres molt seriosament, i per això he començat a anar per feina per aconseguir ser com ell: com que el primer punt és molt difícil d'aconseguir, almenys de manera legal, estic intentat assolir primer el segon punt.

Si voleu fer com jo i practicar els vostres llançaments de falta, acompanyeu-me a l'entrenament. És molt fàcil, només heu de clicar a aquest enllaç i jugar al "Beat the Wall"

Beat The Wall Beat the wall and find the net in six progressive matches.

Aquest post va dedicat a Keira Knightley, mite eròtic meu de joventut.

Guardiola va jugar net

Abans d'ahir el Tribunal d'Apel·lació de Brescia va absoldre Josep Guardiola del seu presumpte dopatge, del qual se'l va acusar mentre jugava a la lliga italiana de futbol l'any 2001.

Aquest notícia, encara que ja massa tard, restitueix l'honradesa i la bona imatge de qui va ser un dels millors futbolistes catalans de tots els temps. Lamentablement, no ha aixecat ni la meitat de repercussió que quan va donar aquell famós positiu per nandrolona. Aquesta no deixa de ser una més de les injustícies del món de l'esport, un món on, com bé ha dit el mateix Pep, no existeix la pressumpció d'innocència, pilar fonamental de l'estat de dret. De la mateixa manera que en els coneguts casos de dopatge al ciclisme, els pressumptes infractors queden assenyalats i estigmatizats molt abans que se'n ratifiqui la seva culpabilitat.

Escric avui, doncs, aquest post en homenatge a qui, tot i ser un dels bucs insígnia del Dream Team, cervell de distribució de joc d'aquella màquina imparable de fer futbol que va meravellar el món a principis dels '90, últim reducte de seny en el joc de l'equip del Barça dels últims '90 i referència indiscutible del futbol català de la dècada, va sortir del món del F.C. Barcelona i es va retirar com a futbolista per la porta del darrere.
L'avui entrenador d'un Barça B vingut a menys i agonitzant pels camps de la Tercera Divisió, aquell nano de Santpedor que va sortir del planter per a substituir Luis Milla, va marcar una època com a mig-centre del Barça, fins que va cedir el testimoni a un altre cervell de la Masia com Xavi Hernández, després d'haver conquerit una pila de títols en les onze temporades que va vestir la samarreta blau-grana (1990-2001), d'entre els que destaca, amb llum pròpia, LA Copa d'Europa de Wembley del '92.

Per això, per la seva gran aportació a la grandesa del F.C. Barcelona, he volgut il·lustrar aquest post d'homenatge al Pep amb una imatge on el veiem, en la millor etapa de la seva carrera, fent allò que sabia fer millor: conduïr la pilota amb la seva inimitable elegància.

Ballotta, un portero veterano

El pasado miércoles, la S.S. Lazio y el Real Madrid jugaron en Roma un partido correspondiente a la Champions League, que acabó con el resultado de 2-2, con goles de Pandev para los romanos y Van Nistelrooij (quién si no!) para los madrileños. Sin embargo, lo interesante no estaba en quién marcó los goles, sino en quién los recibió, uno de ellos concretamente, el portero de la Lazio Marco Ballotta.

Ballotta superó en el citado partido el récord de jugador de mayor edad que ha participado en la Champions League, al contar con nada más y nada menos que 43 años y 183 días (nació el 3 de abril de 1964), superando de largo al anterior "abuelo de la Champions", el ya retirado ex-milanista Alessandro Costacurta, que llegó a jugar hasta los 40 años y 211 días. No es el primer récord de este tipo que consigue el portero italiano, ya que también es el segundo* jugador más viejo de la primera división italiana, superando a otro mito viviente, Dino Zoff.

La carrera del hoy portero de la Lazio es flipante. A pesar de no haber llegado a debutar en la selección nacional (guantes de la categoría de Zenga, Pagliuca, Peruzzi o Buffon le han ido cerrando el paso sucesivamente) ha participado en 28 temporadas consecutivas (15 de ellas en Serie A), ha jugado en 10 equipos profesionales distintos y ha ganado 10 trofeos mayores, todos ellos en las extraordinarias campañas del Parma de principios de los '90 y de la Lazio de finales de la misma década.
Me resulta particularmente llamativo que, cuando Leo Messi nació, Ballotta cumplía su segunda temporada en el Modena, o que cuando nació Bojan Krkic el arquero italiano ya había debutado en Primera, en su 11ª temporada como profesional.

Marco Ballotta, a pesar de sus 43 añazos, no parece pensar en la retirada, cosa que sus compañeros de profesión consideran unos 10 años antes de media. Sus jefes tampoco parecen insatisfechos con su rendimiento, a juzgar por los rumores que apuntan a que el presidente de la Lazio, Claudio Lotito, le habría ofrecido renovar por ¡tres temporadas más! Ballotta, sin embargo, aconsejado por su dilatada experiencia, le habría contestado que preferiría ir renovando año a año.

* (El caso del jugador más viejo de la historia del Calcio será merecedor de un post para él solo, porque tiene tela...)