29 de novembre del 2007

Tres mesures ecològiques per a la vida quotidiana

Amics lectors, el medi ambient està bastant malament, i això ja no és un secret ni una teoria esbojarrada de quatre fanàtics peluts esquerranosos: és una realitat contrastada que, a més, tendeix a empitjorar.
Què hi podem fer? Certament, no hi ha cap botó que podem pitjar per a què miraculosament la situació canviï de la nit al dia, però sí que podem intentar dur a terme algunes petites accions que, si més no, facin que no contribuïm a deteriorar el medi ambient molt més del compte.

No es tracta d'autoflagel·lar-se ni d'emprendre un camí cap a la vida ascètica, ni sóc l'Al Gore ni el Capità Enciam, només sóc un ciutadà urbà que, això sí, se n'adona que algunes de les coses que fa diàriament són absurdament insostenibles o contaminants i que, amb un esforç mínim o fins i tot nul, es pot evitar o reduïr el perjudici mediambiental que causem.
Així doncs, he decidit aplicar-me a mi mateix (malauradament encara no tinc autoritat sobre cap altra persona) les següents mesures:

1. Usar de manera exclusiva paper reciclat
La veritat, no veig cap raó per la qual hagi de seguir utilitzant el paper "blanc" en comptes del reciclat. I, en canvi, l'ús del paper reciclat contribueix a desaccelerar la desforestació. Aquesta mesura entrarà en vigor tan bon punt hagi utilitzat tot l'estoc de paper blanc que tinc en circulació i inclourà el paper que utilitzi per a treballs, currículums i altres coses de les quals jo en sigui el responsable. L'ús decoratiu del paper, en canvi, n'estarà exempt.

2. Rebutjar les bosses de plàstic innecessàries
És inviable plantejar-se un rebuig total a l'ús de les bosses de plàstic, però també és cert que moltes vegades els depenents (segurament per un acte reflex) t'encasqueten la bossa de plàstic de torn, com quan compres una barra de pa, un llibre o un llapis de memòria. Si no cal, no s'agafa.

3. Evitar deixar els aparells electrònic en stand-by
És una mesura que de fet ja porto aplicant, però que no està de més que la comenti aquí. Quan els aparells estan en stand-by, sembla que estiguin apagadets, però de fet estan consumint una miqueta. I miqueta més miqueta... acabem gastant entre un 10% i un 15% de l'energia domèstica en aquesta cosa tan tonta i tan evitable.

Molt bé, amb això no he salvat el món, però si contribueixo a destrossar-lo una mica menys, ja haurà estat bé. Agraeixo des d'aquí a la Generalitat de Catalunya la seva contribució amb una quarta mesura, la de la limitació de velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona, que entrarà en funcionament d'aquí molt poc.

I hi haurà sancions? És clar que sí! Cada cop que me les salti, posaré 1€ (sóc pobre, què voleu?) a un pot, i cada any donaré la pasta que reculli per algun projecte mediambiental guapo.

També estic obert als vostres suggeriments per veure si hi ha altres cosetes que siguin així senzilles i viables (ja us dic ara que no penso anar a l'Autònoma en bici), i alhora us encoratjo a vosaltres perquè adopteu "legislacions personals" similars.

28 de novembre del 2007

Francesc Candel, l'ànima de la Zona Franca

Ara fa uns dies va morir Francesc Candel. Aquest escriptor nascut al Racó d'Ademús l'any 1925 i afincat des de petit a la Zona Franca [1+2] va aconseguir ser un referent per a tota Catalunya gràcies bàsicament a dues obres, que van treure a la llum dues temàtiques fins aleshores ignorades. A "Donde la ciudad cambia su nombre" (1957) va retratar, narrant les vivències del barri de les Cases Barates de la Zona Franca, la realitat dels barris de la perifèria de Barcelona; mentre que amb "Els altres catalans" (1964) va posar sobre la taula el tema dels immigrants arribats de diversos racons d'Espanya durant el passat segle. No només, doncs, va tenir l'encert de cridar l'atenció de la Catalunya "oficial" sobre aquestes dues temàtiques clau, sinó que a més va saber posar uns títols a les seves obres que il·lustraven d'una manera molt gràfica les realitats de què volia parlar.
A més, també va tenir una trajectòria política vinculada a l'esquerra que el va dur a ser senador per Barcelona el 1977 i regidor de Cultura a l'ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat el 1979, i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, el més recent dels quals, i on va escriure fins els seus darrers dies, ha estat el periòdic La Marina.
També va rebre alguns reconeixements molt significatius, com la Creu de Sant Jordi (1983) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Per aquestes raons, i pel fet d'haver demostrat sempre una forta vinculació amb el barri i la seva gent, el Paco Candel ha estat considerat a una i altra banda de la muntanya de Montjuïc com el referent cultural de la Zona Franca. Aquest simbolisme que va assolir, va fer que es bategessin amb el seu nom la biblioteca i els premis literaris del barri, i que fins i tot es construís un gegant a imatge seva.

Però més enllà de les dades i dels fets, potser allò que en voldria destacar més és la seva qualitat humana. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment, però per exemple sí ma germana i la meva iaia. La meva germana, en particular, que el va entrevistar fa pocs anys, amb motiu d'un treball escolar, sempre em parla de la seva senzillesa i amabilitat. La Zona Franca ha perdut un símbol, però també un dels seus veïns més estimats.

22 de novembre del 2007

2й Чемпионат Европы Aйрхоккей, Сабадель

Пер парлар дел ке а естат акэст 2н Кампюнат д Еуропа д Окей Таула, потсер ла манера мес адекуада сериа фер-о ен рус, перо ком ке акэста льенгуа ес ун тема ке но акабэм де контроллар, мес вал ке континуи ен катала, перкэ си но, ентре лес бандерес амб ла фалс и ел мартель де л алтре диа и ашо, пенсареу ке сок ун комуниста де ла вельа ескола.

Ja en un alfabet més nostrat, us informaré molt breument de com ha anat aquest 2n Campionat d'Europa d'Hoquei Taula que hem organitzat el cap de setmana passat al Club Natació Sabadell (a Sabadell, província de Rússia).

Hem tingut una participació de 21 jugadors (molt per sota dels 36 que esperàvem en un principi), dels quals 10 han vingut de Rússia, 2 d'Andalusia, 1 de la República Txeca i 8 catalans. Sí, com veieu els russos han estat majoria, i això en un torneig open disputat a Catalunya molt normal no és, que hi participin més jugadors vinguts de Rússia, que han de pagar-se el bitllet d'avió i els tràmits de visat, que no pas de Catalunya. D'aquí que hagi introduit aquest post en alfabet ciríl·lic i que hagi dit que Sabadell és provínci de Rússia.

En la modalitat per equips la selecció russa s'ha endut el triomf per davant de la catalana (vigent campiona) guanyant-la/-nos per un contundent 5-1. Això podria ser normal si no fos perquè els russos han començat a jugar fa menys d'un any, mentre que els catalans ja portem entre 3 i 5 anys jugant.

En la modalitat individual el títol sí que s'ha quedat a casa, però no ha estat ni molt menys un passeig. El zonafranquí José Luis Camacho s'ha imposat i ha pogut revalidar el títol que va aconseguir l'any passat. Va caure a la final davant d'ell el rus Sergey Antonov, que ha realitzat un torneig extraordinari... especialment si es té en compte que aquest noi va començar a jugar al mes de juny! Tercer ha quedat Sergio López, un expat zonafranquí resident a Dos Hermanas.

En la modalitat de billiard-hockey el txec Jakub Hasil ha fet valer la seva experiència per a guanyar la copa. Segon classificat ha estat el barceloní Ricardo Pérez.

El nou ranking europeu (del qual passo a ser el #15, en una baixada estratosfèrica de 9 posicions) el podeu veure a AirHockeyForums.com

Però passem a les valoracions que és el que m'interessa. La meva valoració com a ex president de l'associació que havia d'organitzar aquest campionat (AirHockey Catalunya) és molt negativa.
D'entrada vull puntualitzar que aquest campionat només s'ha disputat perquè havíem adquirit el compromís amb els jugadors russos, que havien reservat els seus vols i havien començat els seus tràmits pel visat amb molta antel·lació. De no haver estat per això, aquest campionat hauria estat cancel·lat, degut a la profunda crisi en la que es troba la nostra associació.
De fet, cal dir per a ser honestos que aquest campionat no ha estat organitzat per AHC, sinó per tres persones que ens hem multiplicat i hem fet un enorme sacrifici personal perquè pogués esdevenir realitat. El meu consell, estimats amics: si mai heu d'organitzar cap esdeveniment, assegureu-vos que sereu molta gent organitzant-ho o que en treureu profit econòmic, o les dues coses. Tanmateix, seré just i reconeixeré l'ajuda que ens han prestat durant el torneig alguns jugadors, però en casos com aquests pesen més les absències que les presències.
Ja he comentat que em semblava absolutament lamentable que aquest esdeveniment hagi despertat un interès major en un col·lectiu de jugadors estranger que en el local. Si hi treiem els 3 organitzadors, només 5 persones han pres part en aquesta competició, i moltes d'elles d'una manera parcial. Us juro que en molts moments del torneig, em sentia com si jo hagués anat amb un parell d'amics a jugar a air hockey a Sant Petersburg (el fred siberià que feia a les instal·lacions del CNS aquells dies va contribuir a que ho semblés encara més).
Dels motius de les absències preferiria no comentar res, em reservo la meva opinió, però deixa clar quin és l'interès que hi ha per aquest esport. L'únic que lamento és que ningú m'ho hagués dit explícitament hi ho hagi hagut de comprovar d'aquesta manera tan dura i tan freda.
Quant als resultats esportius no em sembla malament que hagin guanyat els russos, ans al contrari, ho rebo amb molta alegria perquè és una prova de que estan fent les coses ben fetes. En canvi, em fa ràbia veure com un col·lectiu de jugadors com el nostre s'ha deteriorat tan clarament i ha perdut tot l'entusiasme per jugar. És normal que qui hi juga un cop al mes o fins i tot menys perdi contra qui juga cada setmana des de fa 12 mesos.

L'any que ve el Campionat d'Europa marxarà a Most, a la República Txeca. No només crec que tindrem poques opcions de guanyar-hi, sinó que veig difícil fins i tot poder presentar-hi un equip.

L'única esperança que em queda és el futur, els jugadors joves que podem començar a formar al Club Jove del Club Natació Sabadell. Intentarem que aquesta nova generació tingui una altra actitud envers l'esport de l'hoquei taula. Que els agradi, que s'hi diverteixin, que hi siguin competitius, però, sobre tot, que ho considerin el seu esport i que, amb permís de la feina, dels estudis i de les relacions personals, se'l prenguin amb un mínim de serietat. Demano massa? Pot ser, però el que sí és trist és veure com un esport es mor davant teu i ningú sembla voler reaccionar-hi.

14 de novembre del 2007

Com aneu de geografia?

Doneu-li una nova repassada a l'atles de geografia (o millor a la wikipedia, si el vostre atles té més de 10 anys) i poseu a prova els vostres coneixements amb aquest joc, el Traveler IQ Challenge.

El meu rècord és 636.000 punts, i un IQ de 140. Vinga, supereu-ho! ;)

Si us ha agradat, al Facebook hi ha moltes més variants (de banderes, d'equips de futbol, de patrimonis de l'humanitat...).

13 de novembre del 2007

Banderes: la falç i el martell... al segle XXI!

Torna la secció banderes, i avui amb la recuperació d'un dels símbols que més ha marcat el segle XX: la falç i el martell. Tots coneixeu la història: a principis de segle el comunisme va començar a agafar força, a mitjans de segle es va convertir en una de les dues forces hegemòniques del món, i a finals de segle pràcticament va desaparèixer del mapa. El comunisme va escollir com a un dels seus símbols principals la falç i el martell entrecreuats, per a representar el poder dels camperols i del proletariat.

El paradigma de bandera d'estat comunista és la del paradigma d'estat comunista: la Unió Soviètica, que era tota vermellota amb la falç i el martell (FiM) al cantó (quart superior esquerre d'una bandera).
Avui dia, el comunisme només existeix a 5 països (Xina, Laos, Cuba, Corea del Nord i Vietnam), bé, això de Xina és bastante discutible; el cas és que cap d'aquests països llueix la FiM a les seves banderes. On són, doncs, les FiM a les banderes del segle XXI??

Doncs les hem d'anar a buscar a nivells subestatals: als oblasts russos de Vladimir i Briansk (no confondre amb el centre penitenciari de Can Brians) i a la república separatista moldava de Transnístria:

Vladimir (Rússia)

Briansk (Rússia)

Transnístria (Moldàvia)


Aquesta última en concret, la de Transnístria, entitat que ja per si mateixa mereixeria un post, és la bandera que tenia Moldàvia quan era una república soviètica. La de Briansk, per la seva banda, sembla que porti un arbre de Nadal, que de fet destaca més que la FiM, mentre que la de Vladimir té la curiositat de tenir la FiM sobre un fons blau.

Avui faig la valoració global de totes 3, ja que totes se semblen i que avui era més important el fet curiós d'aquestes banderes "retro" que no pas la valoració en sí.

Disseny: 5
Simplicitat: 6

Originalitat: 6

Capacitat simbòlica: 8

M'agraden?: 4

11 de novembre del 2007

Les fatwes més absurdes del món

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.


Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.


1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

9 de novembre del 2007

Banderes: Saint-Pierre i Miquelon

Continuem la ja mítica secció de banderes del món amb un canvi radical respecte a la primera que us vaig presentar. Si l'anterior era la simplicitat i la insipidesa feta bandera, avui anem amb una d'eròtico-festiva digna d'un treball escolar de primer d'ESO: la de Saint-Pierre i Miquelon.



Bé, això ens porta a una qüestió interessant: Què és Saint-Pierre i Miquelon? Doncs és un bocinet de França a Nord-Amèrica, unes illetes que hi ha a la costa est de Canadà i on s'utilitza l'euro, i la resta de la història ens l'explica la pròpia bandera.
Què hi tenim a la bandera? Tres mini-banderetes: de dalt a baix, la del País Basc, la de Bretanya i la de Normandia, i un barco. Com si d'un jeroglífic es tractés, podríem interpretar que es tractava d'una base de pescadors d'origen basc, bretó i normand. Doncs no anem gaire errats, en efecte, aquestes illes eren bases estacionals primer i permanents després de pescadors d'aquests orígens. Més concretament, els bretons i els normands es dedicaven a la pesca del bacallà, mentre que els bascos, amb la seva voluntat de diferenciació que els caracteritza, es dedicaven a la caça de la balena.

Disseny: 8
Simplicitat: 4
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 8


PD: Aquesta bandera no és oficial, ja sabeu que l'estat francès és una mica especialet per aquestes coses...
PD2: Prenc nota de les vostres peticions: Nepal, Líban (no m'ho heu demanat explícitament, però m'ho apunto igualment), etc. Ja aniran sortint.

Sóc una no-persona

Com cada cop que s'acosta un esdeveniment similar, aquests dies previs al Campionat d'Europa d'Air Hockey torno a ser una no-persona.
Per a acabar de fer-ho interessant, tindré 2 examens d'àrab i l'entrega de 2 pràctiques guapes.
Per tant, aquells que tingueu la mala sort de topar-vos amb mi durant els propers 10 dies, simplement no m'ho tingueu en compte. La Taula m'ha robat l'ànima, però m'ha promès que me la tornarà abans de 2 setmanes.
Ras-plas, heis-fleis.

8 de novembre del 2007

Banderes: Líbia

Avui estreno aquesta secció sobre banderes amb una de senzilleta, ja que no disposo de massa temps com per extendre'm. La bandera de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, més coneguda per la majoria de mortals simplement com a Líbia.



Aquesta és la bandera, un rectangle de color verd. Volíeu simplicitat? Teniu simplicitat. Tota la del món i més.
El país de Mu'ammar al-Gaddafi (i no és una manera de dir, és que hi ha pocs països al món que siguin més del seu líder que aquest) va adoptar aquesta bandera el 1977 i va escollir el color verd per a simbolitzar la seva devoció a l'islam. Així de simple. A l'hora de la veritat, però, la imatge del seu líder simbolitza molt millor el país que la pròpia bandera.

Però posats a justificar, també podríem haver considerat com a vàlids els següents arguments:
- Que les platges líbies són aptes per al bany.
- Que són un país compromès amb l'ecologia.
- Que són comunistes i daltònics alhora.
- Que simbolitza les verdes praderies que caracteritzen el país.
- Que els van dir "no tindreu collons d'adoptar una bandera monocromàtica".

Anem a les (meves) valoracions. Van del 0 al 10 i no pretenen jutjar res més que la bandera, ni el país ni res més.

Disseny: 0
Simplicitat: 10
Originalitat: 0
Capacitat simbòlica: 5
M'agrada?: 0

5 de novembre del 2007

Un dia especial per a Ronaldinho


Avui ha estat un dia especial per a Ronaldinho, que, pels qui no el conegueu, és el noi de la foto de la dreta i es veu que juga a l'equip de futbol del Barça. Aquest matí-migdia es trobava al restaurant Casanova de Castelldefels enraonant amb l'amo quan va arribar el meu pare (l'home de la foto de l'esquerra), en visita de feina. L'amo del restaurant els va presentar, i ara Ronaldinho podrà dir a tothom que coneix el meu pare.


El meu pare, per cert, va aprofitar la ocasió per a felicitar el brasiler pels seus dos txitxarros d'ahir (un i dos) contra el Betis.
Jo, en canvi, fa molt de temps que no coincideixo amb futbolistes professionals (amb el meu pare sí, el veig bastant més sovint). De fet, l'últim crec que va ser el Charly Rexach quan era el segon de Cruijff, i d'això ja fa alguns anyets.

3 de novembre del 2007

L'Oblast Autònom dels Jueus

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

1 de novembre del 2007

Jo no faig favors

M'ha passat tot just fa uns minuts. Sortia del metro i passava per Plaça Espanya per anar a agafar un bus cap a casa (ara que el Carrilet no funciona he d'agafar el bus: veure Desastre de la RENFE), i creuo el carrer Creu Coberta per anar a la parada. Al pas de vianants tinc davant meu una noia que va creuant i, tot de sobte, fa una mena de petit esprint de quatre passes com aquell que va amb pressa. Només arribar a la vorera, es gira cap a mi i comença una conversa que us reprodueixo a continuació:

Noia: Hola, ¿me podrías hacer un grandísimo favor?

Jo: (Sense aturar la marxa) No, lo siento.

Noia. Gracias.


I és que li he detectat a aquesta noia (normaleta tirant a maca), en aquestes poques paraules que m'ha dit, un to de veu i una manera de parlar que m'ha recordat a una altra noia (potser ella mateixa?) que em vaig trobar a l'entrada de l'estació de Paral·lel. En aquella ocasió, però, la cosa va anar una mica diferent. La pregunta crec que no va ser gaire diferent, però la meva resposta va ser un "Depende". La meva "apertura Jarabe de Palo" va fer que la interacció fos una mica més llarga i desagradable, on van sortir conceptes com "he perdido la cartera", "80 euros", "para volver a casa", "por favor por favor por favor", "te lo agradecería muchísimo", "hay que ser solidario", "te juro que te los devuelvo".

Ara que ja sabeu per què he estat tan esquerp (borde) i per què he sentit tanta pau interior just després del moment de dir-li-ho.
Així doncs, el meu consell és que si us trobeu en una situació similar de que una noia us demani un "grandísimo favor", li foteu un moc com aquest (el "lo siento" és opcional, és que dintre de tot, jo sóc un senyor, heheh).
Altres opcions?
- Opció maleducada: "vés a prendre pel sac!"
- Opció sarcàstica: "hauries d'anar més amb compte, sempre vas perdent les coses"
- Opció sarcàstico-escèptica: "on és casa teva? A Eslovàquia?"
- Opció voyeuse: veure des de la distància si enganxa a algú altre.