Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

13 de gener del 2008

Girl Power al Marroc

La gent acostuma a dir que als països musulmans les dones tenen menys drets que els homes. És cert, i diferents indicadors internacionals ho demostren. Alguna gent també diu que a aquests països les dones estan brutalment oprimides per un patriarcat asfixiant, en el qual se les condemna a malvivir ocultes sota un burka, sense sortir de casa i sota la autoritat d'un marit que disposa d'elles com si de robots doméstics es tractéssin, tenint com a úniques funcions les feines de la casa, l'atenció als infants i als avis, parir i atendre les "necessitats" dels seus esposos. Sense voler negar que aquestes situacions puguin existir en alguns casos molt concrets, aquest discurs és força menys correcte.

A l'hora de definir els drets polítics de les dones, se sol dir que són nuls, així com la presència de dones als nuclis de poder. És veritat que molt probablement els països musulmans no són l'avantguarda de la presència de les dones a llocs rellevants de la política o que en molts casos encara existeixen restriccions dels seus drets polítics, però també és cert que és una situació que tendeix a la millora. Per això, de vegades cal citar exemples en aquest sentit per a fer una mica de contrapès a la omnipresent imatge mental del burka que tenim des d'Occident.

Al Marroc, per exemple, tenim un cas prou encoratjador. Les eleccions marroquines de setembre de 2007 van donar una victòria (relativa) al Partit de l'Istiqlal (nacionalistes de centredreta). A partir d'aquí, el rei Mohamed VI a designar el seu representant Abbas El Fassi com a primer ministre d'un govern de mega-coalició, en el qual va destacar la presència de fins a cinc dones com a ministres, d'un total de 22, a les quals cal afegir dues dones més com a secretàries d'Estat.
Acceptem barco en el sentit que tenir presència en un govern del regne alauita no és el mateix que en el d'una democràcia parlamentària occidental, degut als immensos poders polítics de què disposa el monarca, que fan que el govern pinti més aviat poc. Però una ministra sempre és una ministra i té la seva importància.
Com a homenatge a les dones que fan avançar els seus països al món musulmà, anem a veure qui són aquestes noves ministres del regne de Ponent.

Amina Benkhadra: Ministra d'Energia, Mines, Aigua i Medi Ambient. Poca broma, té a la seva cartera temes com energia i mines, prou rellevants en un país que està ocupant el Sàhara Occidental. Aigua i medi ambient, en canvi, semblen més aviat dos brownies degut a les característiques del país i la sequera que (com el nostre) travessa.

Nouzha Skalli: Ministra de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat. Si hi ha una ministra que tindrà feina al Marroc durant aquesta legislatura, aquesta serà molt probablement la sra. Skalli (Expediente X?). Un dels objectius prioritaris del país és millorar el desenvolupament humà del país, a través de la iniciativa anomenada INDH. Tot i que sembla que el país està progressant força en aquest camp (veure pdf), sens dubte queda encara molt camí per recórrer.

Yasmina Baddou: Ministra de Salut. Podríem dir que és un ministeri "maria" o que és una cartera típicament femenina, però hi ha qui diu que només és un pas més d'aquesta dona envers la presidència del govern. Als de Telquel els agradaria, i a mí, també. Ara mateix, però, li tocarà treballar per millorar el sistema sanitari del país, que bona falta li fa.

Touriya Jabrane: Ministra de Cultura. Malgrat que aquest ministeri tingui també molta pinta de maria, si la sra. Jabrane vol feina, la tindrà. Li podria suggerir, d'entrada, que col·laborés amb l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per tal que la cultura dels berebers tingui el reconeixement i ocupi el lloc que mereix o que renovés la pàgina web del ministeri.

Nawal El Moutawakil: Ministra de Joventut i Esports. Si alguna cosa diferencia a la sra. El Moutawakil de la resta de membres del govern és que ella ha assolit els seus majors èxits en pantaló curt. Ja va tenir ocasió de fer història com a atleta als Jocs de 1984, quan es va convertir en la primera dona medallista d'un país musulmà i la primera campiona olímpica africana. Després d'un recorregut igualment exitós per diverses instàncies i organismes esportius internacionals, ara l'espera una nova carrera com a ministra, en uns camps com són la joventut i els esports on el seu país està molt verd.

10 de gener del 2008

Participa a la campanya electoral nord-americana!

Vols prendre part al sistema electoral dels Estats Units i el tenir una nacionalitat equivocada t'ho impedeix?
Veus des de la distància i amb certa enveja com els nord-americans es discuteixen entre ells per a escollir el nou emperador global?
Vols que Obama, Hillary, Giuliani o qualsevol altre precandidat arribi a la Casa Blanca i no saps com?
O simplement t'agraden els jocs online?

Ara és la teva! Gràcies a aquest joc podràs ficar-te de ple a la lluita electoral dels Estats Units. Dirigeix la campanya del teu candidat favorit i porta'l cap a la victòria a base de manipulacions, atacs, mítings, anuncis i fins i tot òsties.


God bless America!

4 de desembre del 2007

Política y fútbol

Después de haberme enzarzado en una apasionante discusión de bar sobre fútbol y nacionalismo, que no he continuado porque 1) no me gusta monopolizar los blogs de otros y 2) he intentado poner un último comentario pero Blogger no me ha dejado porque estaba de mantenimiento, me han entrado ganas de hacer un post sobre el tema.

Y no voy a hablar del anuncio rollo *nacionalista* de Nike, sino de otras relaciones entre política y fútbol algo más relajadas. Disculpad que no esté muy original hoy, pero me lo voy a tomar "prestado" de Maiol Roger, de InDirecte!cat. Se trata de identificar políticos catalanes con futbolistas y partidos con equipos y me ha llamado la atención porque algunos son muy acertados. En algunos casos, voy a completar las aportaciones de Maiol con algunas de mi cosecha.

PSC = Real Madrid: el vigente campeón (con "ayuda arbitral" - de ICV y ERC)

Pasqual Maragall = Julio Salinas: el anterior pichichi del equipo, delantero cuestionado que combina goles imposibles con errores en momentos clave.
José Montilla = Gennaro Gattuso: mediocentro defensivo sin mucha técnica futbolística, pero vital para robar balones en el centro del campo.

Han cambiado el "jogo bonito" por el "catenaccio".

CiU = Bayern de Múnich: el histórico campeón (23 "ligas" seguidas) destronado

Josep Anton Duran i Lleida + Artur Mas = Luca Toni + Miroslav Klose: un tándem de ataque para golear en las urnas.
David Madí = Andrea Pirlo: el centrocampista que pone los goles en bandeja.

El vestuario está dividido entre los que quieren ganar en Madrid y los que se conforman con el empate.

ERC = Valencia: se le ha atragantado la Champions y tiene divisiones internas

Josep-Lluís Carod-Rovira = Rivaldo: el que debería tirar del carro, pero que es criticado por su excesivo individualismo (Maiol considera que la comparación sería con Raúl, pero éste no peca de individualismo, al contrario).
Joan Puigcercós = "Guti": el eterno suplente que hace lo que puede por llegar a ser titular.

Varios grupos de jugadores han formado clanes para ver quién se queda con el control del vestuario.

ICV = Villarreal: es el equipo simpático, de moda

Joan Saura = Eidur Gudjohnsen: bueno en su posición, un paquete fuera de ella.

Los buenos resultados le llevan a ser confiados y encajar goles cuando juegan contra el PSC, y a cerrarse en defensa cuando juegan contra CiU y PP.

PP = Real Betis: está en horas bajas y tiene que hacer cambios en el equipo

Josep Piqué = Román Riquelme: jugador brillante al que no se ha sabido ubicar en el equipo y que ha acabado defenestrado del mismo.
Daniel Sirera = Wesley Sneijder: está llamado a ser el líder, pero habrá que ver cómo responde en los partidos importantes (Maiol considera que la comparación sería con "Gabri", pero yo no la veo).
Raúl Albiol = Pablo Alfaro: defensa duro que no tiene inconveniente en agredir al rival si la situación lo requiere.
Montserrat Nebrera = Ronaldinho Gaúcho: el crack mediático en el que el equipo confía si fallan los jugadores jóvenes.

Se ha confiado en los chavales de la cantera para enderezar el rumbo de este histórico en dificultades.

Ciutadans = Levante: un equipo claramente de segunda, sin fútbol ni táctica para mantenerse en la máxima categoría

La próxima jornada se acerca... quién ganará?


PS: en otro orden de cosas, pero sin salir del tema, el ninguneo al que ha sido sometida la manifestación del pasado 1-D (entre 200.000 y 700.000 asistentes) por parte de los medios de comunicación de ámbito estatal es como si un partido que acaba 4-0 no se considera una goleada. El PSC es el único que considera que el árbitro ha tenido una influencia decisiva en el marcador (?). Personalmente y, aunque me tuve que quedar a ver ese partido desde la grada y me quedé sin jugar, estoy muy satisfecho con el resultado y creo que estamos remontando posiciones de cara a ganar el campeonato.

29 d’octubre del 2007

Los españoles no somos nacionalistas


No! Jamás tal cosa! Sólo los catalanes, los vascongados y algunos gallegos, baleares, valencianos, navarros y canarios pertenecen a esa raza de fanáticos antiespañoles nacionalistas. Los españoles simplemente somos patriotas.

Estamos ante uno de los grandes misterios de la humanidad: por qué razón a algunos se les tacha de nacionalistas y a otros no, cuando objetivamente presentan valores, actitudes y comportamientos similares o incluso idénticos? Una posible respuesta nos la da Carlos Taibo, profesor de Historia de la Universidad Autónoma de Madrid, en una entrevista que dio a raíz de la presentación de su nuevo libro "Nacionalismo español":

- ¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?
El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.

Por cierto, me encantó ver cómo el otro día una multitud de aficionados se congregó en Oviedo para festejar junto a Fernando Alonso su... tercer puesto en el mundial de F1! Qué cosa más delirante. Os imagináis al Real Madrid (vigente campeón de Liga) montar una fiestaza en la capital del Reino si este año acaban terceros en la Liga? Qué curiosos son los efectos de juntar nacionalismo y el marketing de Telecinco!

18 d’octubre del 2007

Tengo tres preguntas para ustedes

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

8 d’octubre del 2007

Hijos de zapateros

Yosif Stalin (1878-1953), de profesión dictador, hijo de un zapatero.

Federico Jiménez Losantos
(1951), de profesión telepredicador y aprendiz de dictador, hijo de un zapatero.

José Luis Rodríguez Zapatero (1960), de profesión presidente del gobierno, hijo de un... abogado.

1 d’octubre del 2007

Jiménez Losantos penetra en mi televisor

El nacional-liberalismo, la versión 2.0 del nacionalcatolicismo que asoló nuestro país durante cuatro décadas, ha hecho su entrada en mi televisor. Hoy ha aparecido, así discretito, el canal Libertad Digital TV en el dial 981 de Ono. Sin embargo, a mí me ha pillado prevenido porque lo había leído en la revista mensual, así que tenía el estómago preparado para hacer frente a ello.

Quién hay detrás de tan infame proyecto televisivo? Ni más ni menos que el equipo del diario digital Libertad Digital, medio dirigido por el mismísimo Federico Jiménez Losantos, el talibán de las ondas, el franquito del siglo XXI. Para quienes no lo conozcáis, es ese personaje que día tras día escupe bilis, profiere mentiras y envenena masivamente a la audiencia a través de los micrófonos de la Cadena Cope, esa cadena propiedad de los obispos españoles, cadena que, en efecto, contribuyen a financiar aquellos que, con toda su buena fe, ponen la crucecita en la declaración de la renta o echan cuartos al cepillo.



Aún es pronto para juzgar si LDTV será tan deleznable como lo es LD o la Cope, si basarán su programación en vomitar mentiras malintencionadas contra catalanes, vascos, socialistas, el sector moderado del PP... en definitiva, y siguiendo las pautas de los regímenes totalitarios, de todo aquel que no piense como ellos, que sea enemigo o traidor.
Lo que sí puedo decir es que parece fervientemente anticomunista. Lo he podido comprobar en el hasta ahora único programa que he visto de esta cadena: un documental sobre el dictador rumano Nicolae Ceauşescu. Vale que el tema daba pie a criticar... pero se ha dejado ver el estilo Cope, es decir, que han machacado más de lo que el buen gusto periodístico aconseja. Por cierto, el documental estaba presentado por otro pájaro de la factoría FJL: César Vidal, una persona que, a juzgar por su extensa producción literaria, es capaz de escribir dos novelas en el tiempo en que a Lewis Hamilton le cambian las ruedas de su monoplaza y que, según dice, es capaz de traducir el doble de los idiomas que habla (8). (En mi condición de traductor intruso, mi opinión es la siguiente: "ja!").

Creo que FJL presenta un programa en este nuevo (para mí) canal: "La hora de Federico". Como él es aficionado a cambiar de nombre a las cosas, supongo que no le importará que rebautice a su programa como "La hora Federicante", debido a la cantidad de absurdo risible que, a poco que siga su línea de la Cope, seguro que caracterizará a su nueva emisión. Os dejo para terminar con un video youtubeado de LHF. Atención a la estética de telepredicador barato que se gasta el mangarrián. El telepredicador más pérfido y peligroso a este lado del charco.

29 de setembre del 2007

El Principat de Sealand

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.



- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.
Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".



- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.



- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

27 de setembre del 2007

La frase del dia

"Si tot fos excel·lent, res no ho semblaria"
(Joan Ridao -ERC-, al Parlament de Catalunya, 27-9-07)

10 de juny del 2007

El nuevo himno de España

Somos un país muy serio: se ha propuesto confeccionar una letra para el himno nacional de España por la demoledora razón de que los deportistas se sienten menos que los de los otros países porque no pueden cantar su himno en los eventos internacionales.

Desde Catalunya (concretamente desde el programa Polònia, de TV3), y para que luego no digan que somos malos y que despreciamos a España, se les ha enviado una muy buena propuesta, que ya os digo que no me importaría cantar a viva voz todas las veces que fuere necesario.


ÀDHUC ESPANYA!

Àdhuc Espanya,
on Catalunya aporta el divuit per cent
del Producte Interior Brut

I als Jocs Olímpics
qui guanya més medalles
són els catalans
que-no-poden-triar-la-selecció-on-volen-jugar

En conclusió,
si no fos per nosaltres
i el nostre esforç fiscal
Espanya estaria fatal

17 de maig del 2007

Turquia, quina por!

Ja han passat uns quants dies, però potser per aquesta mateixa raó ara pot ser un bon moment per a escriure quatre línies a propòsit del tema de Turquia.


Ara fa uns dies, les teles i altres mitjans n'anaven plens de notícies comentant diversos esdeveniments que estaven tenint lloc a Turquia. Això si, la majoria de les informacions estaven presentades amb una una cosa a mig camí entre la frivolitat i la mala intenció, cosa que m'ha molestat força.

Què vam veure?
Vam veure com el primer ministre del país, Recep Tayyip Erdoğan, volia proposar un membre del seu partit (AKP - Justícia i Desenvolupament), l'actual ministre d'exteriors Abdullah Gül per al càrrec de president de la República. La cosa no va agradar (ja veurem a qui i per què), els militars van mostrar el seu desacord per a garantir la laïcitat del país i el poble va sortir massivament al carrer a donar suport a l'estat laic i a rebutjar la creixent islamització de les institucions turques. Impressionants manifes de centenars de milers de persones omplien els carrers de les principals ciutats, tenyint-los del color roig de la bandera turca.

Vale, això és més o menys allò que recordo haver sentit aquells dies als mitjans. A partir d'aquí lo lògic és pensar, com també he sentit, que si Turquia està lluny de ser una democràcia, que si no pot ser que els islamistes controlin el país, que si un país així no pot entrar a la Unió Europea, i, com no, les habituals capullades sobre els vels, l'opressió a la dona i a les minories, l'Islam i tal i tal...
En fi, vaig a intentar posar-hi una mica d'ordre a veure si en treiem alguna cosa de tot això.




Per començar, Turquia és un país europeu, ens agradi o no (a mi personalment sí). És hereva del mític Imperi Otomà, estat la primera capital del qual va ser a Europa (Adrianòpolis, avui Edirne). Va República Turca va ser fundad als anys '20 del segle passat per Mustafa Kemal Atatürk amb un rotllo clarament occidentalitzador (supressió del califat i del sultanat, adopció de l'alfabet llatí, introducció dels cognoms a la occidental, adopció d'una constitució inspirada en la de Suïssa...). L'estat turc es va definir com a laic, tot i tenir una proporció de població musulmana pròxima al 100% (la separació entre Església i Estat va arribar-hi 50 anys abans que a la aconfessionalíssima Espanya). Turquia va ser membre fundador de la ONU i de la OTAN, i va entrar en aquests organismes 10 i 30 anys abans respectivament que la occidentalíssima i europeíssima Espanya. Turquia és, doncs, un país europeu, això sí, de majoria musulmana, però també ho són Bòsnia i Albània i no crec que ningú en discuteixi la seva europeïtat.
Se sol dir per a demostrar que Turquia no és un país europeu també que la gran majoria del seu territori es troba a l'Àsia i se sol comparar al cas d'Espanya amb Ceuta i Melilla. Home, per aquesta regla de tres, Islàndia i Dinamarca (comptant Groenlàndia) serien països americans i Rússia i Xipre asiàtics. Després podrem parlar de la conveniència o no de l'entrada de Turquia a la Unió Europea (de la qual en sóc favorable, per cert), però negar la seva europeïtat em sembla molt temerari i frívol.

Micro introducció al sistema polític turc: laïcisme, exèrcit, govern i oposició
Des de la seva fundació, a Turquia hi ha tingut un pes molt important l'exèrcit. De fet el mateix Atatürk era un militar. Els militars s'han atribuït el paper de garants de la laïcitat i altres valors de la República i, per això i perquè sovint s'han cregut que estaven per sobre del bé i del mal, han ficat força cullerada a la política d'aquell país, com mostren els 4 cops d'estat que hi ha hagut, el més recent dels quals fa tot just 10 anyets.



El partit Justícia i Desenvolupament, al qual pertany el primer ministre Erdogan, va guanyar les eleccions del 2002 i té majoria absoluta al parlament (cosa que vol dir que una mica de suport popular han de tenir). Es podria dir que son de centre-dreta i islamistes moderats. Ara, d'aquí a que vulguin implantar la llei islàmica o fer una revolució com la iraniana de l'any '80 hi ha una diferència abismal. També Convergència i Unió és un partit cristiano-demòcrata i això no vol dir que volgués reinstaurar la Inquisició.

I ara és quan la cosa "peta"
Quan Erdogan va proposar el seu amic i company Gül (la dona del qual acostuma a portar el mocadoret turc al cap, per la qual cosa és criticada com si fos no sé quina classe de delinqüent) com a president de la república, els sectors més kemalistes (mega laics i mega militaristes) no ho van veure gens bé. D'entrada perquè ja se sap que el poder és el poder i sempre es vol que estigui en mans de gent afí a un mateix. Així, el Tribunal Suprem, l'Exèrcit i els principals partits de la oposició parlamentària van posar el crit al cel.
Els polítics no són sempre gent que viu en una dimensió paralela; sovint hi ha gent pel carrer que també té idees i inquietuds polítiques que s'hi corresponen. Per això, els sectors més kemalistes de la societat turca es van llençar al carrer per a protestar contra el que consideraven un atac a les essències més profundes dels principis de la República. Tinc la impressió que no es pot dir que tota Turquia hagi sortit al carrer, perquè crec que només he vist manis a ciutats com Istanbul i Esmirna, i no sé si a llocs més rurals del país el sentiment va ser igualment fort (ho dubto molt). És cert que és impressionant veure com 1 milió de persones es manifesten pels carrers d'Istanbul, però no hem de perdre de vista que estem parlant d'una peaso de ciutat de més de 15 milions d'habitants (i que a tota bona mani, els números sempre s'inflen, clar).

Manipulació informativa, ignorància o antiislamisme (o tot dues alhora)?
Ah, però després els mitjans d'aquí ens traslladen la informació de Turquia a casa nostra, perquè nosaltres ens la empassem sense processar-la gaire (com és habitual en aquests casos). Que, per cert, no deixa de ser curiós que tot aquest tema s'hagi tret a bombo y platillo precisament durant la part final de la campanya de les presidencials franceses. Una informació com aquesta sobre els darrers esdeveniment a Turquia, sense contextualitzar és quasi pitjor que no dir-ne res. El comú dels mortals al nostre país no coneix quin és el rotllo de Turquia i si se li presenten els fets de determinada manera, es pot fer una composició completament errònia. Això unit a que tradicionalment, ja sigui per frivolitat, ignorància o mala bava tot allò que faci referència a l'Islam es presenta d'una manera molt barroera i que la percepció general és més aviat negativa, veiem com les notícies sobre Turquia dels darrers dies han embrutat molt la imatge d'aquest país entre nosaltres. Segur que ara hi ha més gent contrària a l'ingrés de Turquia a la UE. Però vaja, potser això és precisament allò que es pretenia, no?

Missatge oficial i intencionalitat real de les manifes
Però realment els turcs que es van manifestar ho van fer per a defensar un laïcisme que probablement mai hagi estat posat en qüestió? Més aviat em semblen unes manifestacions de sectors contraris al partit ara al govern, és a dir, oposició contra govern. Es podria fer el paralelisme entre aquestes protestes i les que hi ha últimament a Madrid en favor de les víctimes del terrorisme (contra ZP i la negociació amb ETA) o de la família (contra ZP i els drets dels homosexuals). Algú s'ho creia tot allò? Per què ara, en canvi tots ens hem de creure allò que ens volen vendre ara? I si tot plegat no fos tan simple com "laïcisme contra islamisme"?

I ara, què?
Bueno, i, a tot això, què passarà ara a Turquia? Doncs el més segur és que s'avancin les eleccions i que potser hi hagi una reforma constitucional que permeti escollir el president de la república per sufragi universal. I què passaria doncs? Doncs que jo crec que tornaria a guanyar el partit dels islamistes dolentots i que l'oposició haurà quedat bastant malament. No hem de perdre de vista que en els darrers anys Turquia ha experimentat un important creixement econòmic (això també compta a l'hora de votar, no?) i que el rebuig des de la resta d'Europa dóna més arguments als més islamistes que als més laïcistes. En qualsevol cas, hi estarem pendents, perquè en aquest racó d'Europa tots ens hi juguem molt ;-)

27 de març del 2007

En Mahmud, un blogaire iranià

Sí senyor, avui inauguro la secció blogaires famosos amb el mismísimo Mahmud Ahmadinejad. Què ens voldrà explicar aquest sujetu des del seu blog? "Avui li n'he dit quatre de fresques al George Bush", "El mes que ve aniré a veure la meva primer bomba nuclear"...?
Té pinta de ser interessant :-P

A pagar, majo!

Hay gente que tiene la boca muy grande, hay gente que tiene la lengua muy larga y luego hay gente que, como Federico Jiménez Losantos, además de tener la boca muy grande y la lengua muy larga, escupe veneno a sus enemigos. Es un ser invisible (por suerte para nosotros), pero se hace oír, concretamente a primera hora de La Mañana a través de las ondas de la Cadena Cope (esa cadena que financia la dirección de una iglesia que se supone es de paz y de amor).

Normalmente, en este país se puede decir en público lo que a uno le dé la gana, y más si uno se cree un semidios de la radio. Pero a veces te puedes encontrar con que un juez estima que te has pasado de la raya y te condene a pagar una multa por tus excesos verbales. A ver si con esta multa de 60 mil € (10 kilos de las antiguas pesetas) se le pasan las ganas de andar insultando y diciendo barbaridades.

Nota: La sentencia aún no es firme y se puede recurrir. Y como la lleven hasta el Supremo... :-P

Nota 2: En el ciberpanfletillo de FJL y su banda aún no se han hecho eco de la noticia. Por qué será? :-D

20 de març del 2007

Un dolor de cabeza hecho canción

El equipo de "El matí i la mare que el va parir" de Ràdio Flaixbac ha creado un engendro musical en el que se cuenta, con la música del "I will survive" mítico de Gloria Gaynor, la historia de alguien que cogió dolor de cabeza, náuseas y otros efectos secundarios a raíz de escuchar el programa de Jiménez Losantos.

Para escucharlo, id a la página de Ràdio Flaixbac,

picad en el menú "Programes",

luego seleccionad "El matí i la mare que el va parir",

picad en "Àudio" dentro del menú "Descàrregues",

abrid el menú "El matí i la mare...",

dentro de ese menú entrad en "Les nostres cançons"

y seleccionad la de "I will survive"/"Tinc mal de cap"

Disfrutadla antes de que por culpa de zETApé y sus amigos terroristas y homosexuales España se rompa y Carrillo nos fusile a todos por la espalda.

(Nota, si alguien sabe acceder a la canción por una vía más directa que me lo diga :-D)

19 de març del 2007

A Marbella sempre toca la loteria

Seguint la sèrie "personatges que es creuen que la gent som idiotes i ens volen fer combregar amb rodes de molí", iniciada ahir mateix amb el Jordi González, avui us presento una d'encara més grossa.

Recordeu Juan Antonio Roca, l'exassessor d'Urbanisme del mític Ajuntament de Marbella i presumpte cervell de tota la trama de corrupció del dit consistori? Doncs avui ha declarat al jutge instructor del Cas Malaya que la fortuna que tenia venia del fet que li havia tocat la loteria diverses vegades. Quantes vegades? Ni ell ho podia recordar amb exactitud. 35? 83? 2.019 vegades?


Com diu el calb de la loteria, amic Roca: "Que la suerte te acompañe"

16 de març del 2007

Si Mao aixequés el cap...

Sembla que definitivament el capitalisme ha guanyat la partida arreu del món. De manera més descarada o més dissimulada, totes les potències mundials han anat adoptant models més o menys capitalistes. L'última (de moment) en unir-se al club ha estat la Xina.


No sé si la llei que s'ha aprovat recentment i que reconeix la propietat privada a la República Popular de la Xina vol dir que el país ja és capitalista de facto, però el que sembla clar és que el país cada cop té menys voluntat de seguir sent comunista.

Què faria Mao si visqués encara? S'exiliaria a Corea del Nord o obriria una immobiliària al centre de Pequín?

12 de març del 2007

Històries d'Àfrica

Avui m'he llevat amb una informació sobre el Marroc, que deia que un sujetu s'havia immolat a un ciber de Casablanca. De seguida vaig elaborar una teoria segons la qual tot quadrava: un ciber de Casablanca podia ser un lloc ideal per a atemptar en una ment d'un terrorista islamista. Casablanca, com a ciutat està lluny de ser l'ideal d'una ciutat islàmica marroquina com (ells entenen que) déu mana: hi ha drogues, vici, modernitat, capital i mig laïcisme. El ciber podria simbolitzar la corrupció espiritual del jovent marroquí i una connexió amb els perversos valors d'Occident; com pot ser que els joves freqüentin més aquests locals que les mesquites!?
Però després de consultar un parell de fonts més sembla que no és tot tan simple. Sembla que el sujetu era un d'aquells cutres que s'introdueixen al terrorisme via webs islamistes i volia consultar-ne algunes al ciber aquell. L'amo s'hi va negar i van començar a discutir. Aíxò ja passa de vegades, hi ha una discussió forta, un dels implicats és més gilipolles del compte i passa una desgràcia. Aquí hauria estat amb una ganivetada, a un altre país amb un tret i en aquest cas ha estat amb un cinturó d'explosius.
Aquesta hipòtesi de l'explosió accidental em quadra pel fet que només hi ha hagut un mort (el sujetu suïcida mateix) i quatre ferits, un balanç absolutament patètic per a un atac terrorista. També vindria a demostrar com en són de cutres alguns terroristes made in Morocco, gent dels suburbis sense preparació i sense gaire res millor a fer a la vida que cercar el sentit de la seva existència a l'absurd de la violència d'inspiració religiosa. Però el que ja no em quadra és el fet que el sujetu dugués posat el cinturó d'explosius. Què passa, que sempre que anava pel carrer el duia, per si de cas? O volia consultar internet per veure com funcionava? En fi, a veure com acaba això, el que sí us puc assegurar és que més d'un al Ministeri de Turisme marroquí s'està cagant en tot.

Aprofito per a fer un petit apunt sobre dos altres països africans, en aquest cas en clau positiva (no sé per què ningú no n'explica de coses positives de l'Àfrica).
Primer a Ghana, un dels països més estables i pacífics d'aquell lloc tan inquietant conegut com Àfrica Subsahariana, que festeja el 50 aniversari de la seva independència.
I desprès a Mauritània, un país que ha celebrat les seves primeres eleccions democràtiques des de l'independència (1960). Es diu que Mauritània és un exemple per als països de la regió de com fer una transició des d'una dictadura militar (van tenir un cop d'estat no fa gaire) a una democràcia. Jo me n'alegro molt, però per si de cas encara no llençaré coets fins que no vegi una continuïtat en el temps. Amb una mica de sort, Mauritània podrà considerar-se d'aquí uns anys una altra de les històries d'èxit a l'Àfrica.

11 de març del 2007

PP: Paradojas Políticas

Foto de una manifestación sobre una decisión judicial convocada por un partido que se autodenomina no nacionalista.

Vale (ojos para arriba)...

4 de març del 2007

Estònia: un clic, un vot

Europa sencera s'ha paralitzat avui, pendent de les eleccions a Estònia. Aquest petit país del nord-est d'Europa, de només 1,4M d'habitants es caracteritza per la seva formidable adaptació a la modernitat, entesa des del punt de vista del creixement econòmic i les noves tecnologies.


Prova de la seva aposta per les NN.TT. i d'internet en particular és el fet que a les eleccions d'avui s'ha utilitzat un sistema de vot a distància mitjançant la xarxa. És clar que sempre queda la opció d'anar al col·legi a dipositar el vot, però l'experiment estoni pot ser només el principi d'una tendència que anirà a més i que potser aviat serà aplicada al nostre país.


Així les excuses barates dels abstencionistes tipus "és que fa bon dia i he anat a la platja" o "és que fa mal dia i m'he quedat a casa" s'hauran de canviar per un "és que se m'ha penjat internet".