Feliç 1429!

Sí, ja sé que em passo dos dies, perquè el dia d'Any Nou islàmic (1r de Muharram) va ser el passat dia 10 de gener.

En qualsevol cas, desitjo un Feliç Any Nou 1429 a tothom que prengui com a referència el calendari islàmic.

... wa kulla 3amin wa antum bi alfi khair!!

3eid mubarak sa3id!

Hoy es el gran día para millones de musulmanes en el mundo. Mientras en el mundo cristiano-laico estamos pensando en la cena de empresa o en qué compraremos como regalos de Navidad, los musulmanes han celebrado hoy su fiesta más importante del año: el 3eid al-kebir o 3eid al-adha, que se conoce por aquí como "la fiesta del cordero".

Efectivamente, de corderos va la cosa. Para una familia estándar, la celebración se divide en tres partes: el sacrificio del cordero, la preparación del cordero y el comerse el cordero.

Si queréis saber cómo vivió un individuo de la Zona Franca dicha fiesta el año pasado (que por cierto coincidió con Nochevieja) mientras estaba "de erasmus" en Marruecos, podéis leer este reportaje de mi blog de cuando estuve allí: http://gadiri2006.blogspot.com/2007/01/la-fiesta.html

Así pues, voy a cerrar esta trilogía árabe de la última semana con una felicitación que hago extensible a todo el mundo musulmán y a todo el que se quiera adherir a la misma:

3EID MUBARAK SA3ID WA KULLA 3AMIN WA ANTUM BI ALFI KHEIR

Les fatwes més absurdes del món

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.

Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.


1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

L'Oblast Autònom dels Jueus

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

Tengo tres preguntas para ustedes

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

La religió evangèlica és la que més creix a Catalunya

Amb aquest titular podrien haver encapçalat els del 20 Minutos la notícia que avui incloïen a la part de baix de la pàgina número 3 de la seva edició d'avui. En comptes d'això, han preferit titular l'article amb la frase "Deu mesquites s'obren cada any a Catalunya", amb lletres ben grosses.
Molt bé, just després, enceten el cos de la notícia amb la frase "La religió evangèlica és la que més creix", també en negreta, però amb un tamany, una visibilitat i una jerarquia molt menor. Vale, anem a les xifres que el mateix article cita:

Mesquites: 139 (2004), 169 (2007). 30 més, increment del 22%.

Esglèsies evangèliques: 341 (2004), 453 (2007). 112 més, increment del 33%.

Humm... Totes dues tipologies de temple augmenten, lògicament, a conseqüència de la immigració, però en qualsevol cas, hi ha un major nombre i hi ha hagut un major increment de temples evangèlics que de musulmans, i malgrat això, 20M ha cregut convenient destacar en el seu titular l'increment d'aquests darrers. Alerta de biaix! :-D Què passa, què el rollo musulmà ven? Que fan més por les mesquites que les esglèsies evangèliques? Que ens provoquen major rebuig els "moros" q els "sudaques" o els gitanos? Doncs sí, un punt negatiu per al 20 Minutos, per sensacionalisme barat i per a contribuir a la sensació aquesta que té alguna gent (massa pel meu gust) que ens envaeixen els musulmans.

Per acabar, us poso el rànquing de llocs de culte a Catalunya, per què veieu què hi ha i què no hi ha tant:

Cristians catòlics: 2534
Cristians evangèlics: 453 (Testimonis de Jehovà: 147, Adventistes: 16, Mormons: 14)
Musulmans: 169
Budistes: 42
Hinduïstes: 30
Cristians ortodoxes: 18
Baha'ï: 10
Sikh: 6
Taoïstes: 6
Jueus: 4

D'aquest rànquing el que més em sobta és el baixíssim nombre de sinagogues jueves que hi ha a Catalunya: només 4. No deixa de ser curiós en un país on la comunitat jueva ha estat tan nombrosa i ha tingut una influència tan important en la seva cultura durant molts segles.