Banderes: Antàrtida (i 2)

Companys, avui acabarem el repàs a les banderes de l'Antàrtida amb les que no pertanyen a cap regió, ni estat ni ens polític, és a dir, corresponen a propostes i palles mentals vàries amb millor o pitjor intenció, pero sense cap oficialitat.

Proposta del Secretariat del Tractat Antàrtic



Bé, aquesta és la proposta més "oficial" de totes. Veient-la entenem que l'hagin rebutjada, perquè és prou absurda i lletja com per això. Consta d'una representació del mapa del continent en blanc sobre fons blau, amb unes línies que pretenen representar els meridians que s'entrecreuen al Pol Sud, però que al final sembla més aviat una teranyina digna del mismísimo Home Aranya (Spiderman).


Proposta d'en Graham Bartram



Ara anem les propostes d'individus. Aquesta en concret és més simple que el mecanisme d'una cullera: mapa del continent en blanc sobre fons blau i res més, ni teranyina ni punyetes. Home, posats a cagar-la com els del Secretariat, millor no afegir-hi elements estúpids, però la veritat és que per fer això no calia ni que es molestés l'amic Graham. Podia haver agafat una foto per satèl·lit, que almenys hagués quedat realista. Per cert, a mesura que es vagi fonent el gel de l'Antàrtida, també anirà canviant el disseny de la bandera?
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir un mapa.


Proposta d'en Whitney Smith



Una proposta amb "significat" i bona intenció, però el resultat de la qual és lleig com pegar-li a un pare. És de color taronja perquè és el que té millor visibilitat sobre el blanc que caracteritza l'Antàrtida i perquè cap país no el té com a color principal; les mans agafant "allò" representen la Humanitat conservant i tenint cura del continent; i la lletra "A", aquesta la deixo a la vostra imaginació ;-)
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir lletres (aquí hi excloc la bandera del poble amazic/berber).


Proposta d'en Dave Hamilton



Té raó aquest home quan afirma que les propostes que hi havia li semblaven lletges i/o avorrides. Ell també ens explica el simbolisme de la seva proposta: el blau marí és el cel de la nit antàrtica; el blau cel és el color del gel estiuenc; el groc és el color de l'aurora austral (l'aurora boreal del sud); i les estrelletes són, efectivament, la Creu del Sud. I he de reconèixer que és una bandera més aviat bonica, però, aixx, no sé, no m'acaba...

Potser és que la cosa és tan senzilla com que l'Antàrtida és quelcom que no pot tenir una bandera, com la Lluna, el Sol, els oceans o la Terra. Les banderes són per a identificar territoris, nacions, entitats que volen diferenciar-se d'altres entitats... i l'Antàrtida és de tots.

Banderes: Antàrtida (1)

Avui no tenia gaire clar de què fer la secció banderes. Tenia algunes suggerències de fans de la secció, com la del Nepal, l'"estelada" canària, les banderes espanyoles històriques, etc... però al final he pensat que, com que aproximadament ja n'havia tocat una de cada continent, ara em tocaria anàrme'n al sisè continent, l'Antàrtida.

Ja ho sabeu els lectors més fidels (ja en teniu de mèrit, ja...), el continent gelat i les fricades relacionades amb ell m'apassionen. Per tant, el continent que va veure nèixer el mític Emilio Marcos Palma bé mereixia un post sobre les seves banderes.

Però clar, aquí tenim un problema ja per començar (a banda del fred), i és que, com no és ben bé un país ni res semblant, no té una bandera oficial pròpiament dita. El que tenim, ara per ara, és una sèrie de països que en reclamen la sobirania (reclamacions congelades, mai millor dit, pel Tractat Antàrtic) i un parell de propostes frikis. Anem a pams; avui, només les dependències de països de por ahi:

Territori Antàrtic Britànic

Ja sabeu, els britànics no son una gent gaire imaginativa a l'hora de fer banderes per a les seves colònies i dependències. Han agafat el model típic de la Union Flag (bandera britànica) al cantó i en comptes del fons blau habitual, han dit "calla!, com que l'Antàrtida és el continent del gel i tot allò, posem-hi un fons blanc com el gel!" Doncs així ho van fer, i per fer-ho encara més polar, a l'escut hi van ficar un animal tan poc heràldic com un pingüí.

Terres Australs i Antàrtiques Franceses

Aquesta bandera, lletja com un pecat, demostra que si els britànics tenen poca imaginació en el tema, els francesos no els milloren pas; s'han limitat a adaptar el model de bandera colonial britànica, amb la bandera francesa al cantó, la resta en fons blau marí, i un lletgíssim logo format per la combinació de les inicials del territori. Per cert, que no es tracta ben bé de la bandera del territori, sinó més aviat de la bandera de l'administrador del mateix. Vamos, que difícilment us la trobareu penjada d'una finestra en una diada o en una competició esportiva o a l'entrada d'un càmping.

Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud (Argentina)



Amb aquest bonic nom, el govern argentí va voler englobar a la província de Terra del Foc els territoris en disputa de l'Antàrtida, les illes Malvines i altres illetes de la zona. La terra natal d'Emilio Marcos Palma té una bandera més maca que la dels "veïns" francesos i britànics, tot i que sembla més un logotip d'una companyia d'assegurances o de cert partit polític del centredreta espanyol que una bandera pròpiament dita. És meitat taronja i meitat blava, amb un albatros estilitzat entremig, símbol de la llibertat, i unes estrelles sobre la meitat blava que representen la Creu del Sud, símbol per excel·lència de l'hemisferi sud.


Magallanes y Antàrtica Xilena



l'Antàrtica Xilena és una província de la regió XII de Xile i té una bandera que recorda al del territori veí argentí. La part superior, de dos terços d'amplada es de color blau i té a la seva part esquerra la Creu del Sud, i el terç d'avall de la bandera és de color groc ocre, i està separat de la part blava per una línia blanca en forma de ziga-zaga, força original, i que representa l'accidentat relleu de la regió. "Curiosament", els territoris britànic, argentí i xilè estan pràcticament superposats, però com hi ha la moratòria del Tractat Antàrtic, en la pràctica no passa res.

(Fi de la primera part)

Les fatwes més absurdes del món

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.

Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.


1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

L'Oblast Autònom dels Jueus

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

El Principat de Sealand

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.



- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.

Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".



- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.



- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

Maxi López, por la gracia de D18S

El post d'avui està dedicat a Maximiliano Gastón López, un futbolista argentí que, tot i no haver assolit el nivell futbolístic d'altres compatriotes com Messi, Riquelme, Saviola o Agüero, s'ha convertit en un mite vivent de la Xarxa, equiparable a David Hasselhoff o Chuck Norris i té una legió de fidels seguidor que l'idolatren, seguint els passos del més gran futbolista argentí de tots els temps, Diego Armando Maradona.






Va sorgir de River Plate, però aviat va fer "les Europes" i va arribar al FC Barcelona, on Joan Laporta el va portar per a suplir la baixa per lesió de l'estimable Henrik Larsson. No es va fer amb un lloc en l'onze titular de l'equip, ja llavors amb una densitat d'estrelles considerable a la seva davantera i, tot i marcar un gol decisiu al Chelsea a la Champions League, van ser més les vegades que se'l veia a la grada que com a protagonista sobre la gespa. La temporada passada, la superpoblació de davanters i el fet que Frank Rijkaard no comptés amb ell, va fer que fos cedit al RCD Mallorca, on va tenir a la darrera jornada a les seves botes un gol que podria haver fet campió al Barça. Aquest estiu, finalment, un cop acabat el seu període de cessió a l'equip illenc, es va trobar amb una situació encara més dificil, ja que amb l'eclosió de Bojan Krkic i Giovani Dos Santos, i el fitxatge de Thierry Henry, tenia pràcticament impossible jugar a l'equip català. Després d'uns rumors que el situaven a l'Sporting de Portugal, al final el seu destí ha acabat sent més llunyà i futbolísticament més exòtic, el FC Moscou de la lliga russa, on ja ha fet algun que altre golet.


A Maxi López se'l coneix per multitud de sobrenoms, com "el Drogba Blanco", "el Ario Ariete del Gol", "la Gallinita", "el Tanque", "el Alemán", "el Massi" o, segurament el més controvertit de tots, "Dios". Amb aquest darrer malnom s'han fet diverses variacions, jugant amb el dorsal que duia a cada club, "D11OS" al Barça, "DI9S" al Mallorca o "D18S" al Moscou.

Tot allò que té a veure amb Maxi López és, com a mínim curiós. S'ha convertit en un ídol internàutic, i té una comunitat de seguidors coneguts com El Ejército del Drogba Blanco que, entre la devoció i el friquisme han arribat a demanar el registre de la seva admiració, la Iglesia Maxilopeziana, al registre oficial de religions de la República Argentina. No es podia esperar menys d'un país que té una Iglesia Maradoniana... Fins i tot el fet que la secció de discussions de la seva pàgina a la Wikipedia és impressionant, us la recomano.

La seva vida privada, o més ben dit, els rumors sobre la mateixa no són menys curiosos. Se'l va relacionar ni més ni menys que amb la dona de Rijkaard mentre aquest era entrenador seu a Barcelona, fet del qual se n'ha parlat abundantment al blog dels seus fidels. Més versemblant sembla la seva relació més recent amb l'argentina Wanda Nara, noia a qui, no fa gaire, es va relacionar amb Maradona mateix.

Ja a Moscou continua... essent com és, especial. Així, ha escollit unes botes vermelles llampants per a exercir la seva professió i no ha trigat en afirmar que triomfaria com ho va fer a Barcelona (?). Mentre continuem seguint les seves evolucions a la lliga del gegant euroasiàtic, per si de cas, ens encomenem a D18S per a que el Barça remonti aquest dubitatiu inici de temporada.

L'any més llarg de la història i altres dates a tenir en compte

L'any més llarg de la història serà el 2888, en xifres romanes: MMDCCCLXXXVIII, que superarà en una xifra el rècord que ostenta actualment l'any 1888 (MDCCCLXXXVIII).

Altres dates absurdes:

19 de gener de 2038: si nostro senyor vol estaré a punt de complir 58 anyassos i presenciaré l'Efecte 2038, formant part de la generació que ha vist dos events tan significatius (?) al llarg de la seva vida.

29 de setembre de 2239: any 6000 del calendari hebreu.

28 de novembre de 2738: dia 1 milió després de Jesucrist (aproximat)

11 de novembre de 3111: propera data amb totes les xifres senars (11-11-3111)

I aquí en podeu trobar més de dates estranyes en les quals han de petar els programes informàtics i tal. Au, que no us passi res! ;-)

Pets

Ui... estic molt friqui avui! Deu ser perquè estic enmig de la setmana més xunga de treballs de la uni.

Avui va de pets. Aquest és l'article que la Wikipedia espanyola dedica a aquesta funció fisiològica tan entranyable o molesta (depenent de qui l'executi, si hom o altri): "Flatulencia"

(Segur que l'autor d'aquest article es deu haver quedat ben a gust...)

Doncs com a homenatge al pet, em permetré d'amenitzar aquest post amb una bella cançoneta dels millors artistes de la flatulència animada, els mítics Terrance & Phillip, de South Park.

Equador 1-0 Espanya

En el Torneig Mundial de les cançons cutres i friquis, Equador acaba de derrotar Espanya. Aquí poem veure un resum del "partit"

Espanya (Luis Aguilé interpretant "Nadie me quita mis vacaciones en Castellón")



Equador (Delfín Quishpe interpretant "Torres Gemelas")

1 lengua, 3 Doraemons

Una de las cosas comunes a los niños catalanes, valencianos y baleares, entre otras muchas, es que todos pueden ver series como Doraemon en catalán la tele autonómica de su territorio. Eso sí, Doraemon les hablará en una variante dialectal diferente según la comunidad autónoma y, no sólo eso, también les ofrecerá una letra ligeramente distinta para la sintonía de entrada.


Catalán Central


Valenciano


Catalán Balear

De los tres me quedo con "el moix còsmic" de la tele balear, que a juzgar por su voz, debe haber venido del futuro algo mayor que sus primos valencianos y catalanes.

Pingüino Rodríguez

Avui no em trobo gaire bé, tinc un petit àlien a la gola que m'està putejant. Per això vaig a lo fàcil i us poso un vídeo, probablement ja molt conegut, però sempre simpàtic sobre frases en castellà amagades a cançons en anglès.



Naaaa, naaa, Pingüino Rodríguez... xD

Nit de raki, matí de pàdel, endemà de *

Vist l'èxit del tema dels dobles, reprenc el pols de l'actualitat de la meva persona.

Divendres a la nit va ser el sopar turc del lobby del Gradu. Dit, d'una altra manera, vam anar amb els colegues de classe a sopar a un restauran turc. I per què a un turc? Doncs perquè som uns friquis acabats i ens flipem amb l'assignatura de Turquia, alguns (com jo) amb l'agravant que la vam fer ja fa un any. L'objectiu no era altre que anar a prendre un rakı, el mític licor que prenen a l'espai ex-otomà per a purificar l'esperit (?).

Vama anar doncs al Kapadokia, de la Rambla del Raval i després de menjar diferents varietats de döner kebab (excepte el Fran que, posats a provocar es va demanar una amanida grega) i beure cervesa turca amb nom d'equip de bàsquet vam reclamar el nostre raki. Ens van posar doncs uns xarrups d'un licor mig anís mig orujo i després els del Kapadokia ens van onvidar a una segona ronda, no sé si per ser uns friquis turquistes o si per ser alumnes del professor Veiga.

La nit no es va allargar gaire més perquè dissabte al matí tenia partida de pàdel amb el Sergio i els germans Fran i José Luis Camacho. Vaig fer mer de no penjar-me gaire la nit anterior perquè el partit va ser prou intens. Tot i l'enorme qualitat tècnica que encara mantinc (?) i el fenomenal joc de fons de pista del Sergio combinat amb el meu joc de xarxa, vam acabar perdent per 2-1 (6-4, 4-6, 6-4).

I, com no, com correspon a algú que fa mesos que no practica cap esport o activitat en la qual s'hagi de córrer, diumenge va ser dia de * (agujetas)... Nogensmenys (!), això no va impedir que a la tarda anés amb el Jona a arreglar (o a mirar com arreglava) la taula d'hoquei del Club Natació Sabadell, com no, féssim una bona sèrie de partides.


* Nota: no he sabut com dir en català la paraula "agujetas". Hi ha diverses alternatives però cap em fa el pes: tiretes (possiblement incorrecta), esbraonaments (balear), cruiximents (valencià)... com podem ser ciutadans de primera si hem de recórrer als de segona per a què ens defineixin els dolors musculars?

Ovella Blanca, Ovella Negra

Temps era temps... cap a l'Edat Mitjana, hi havia a l'Orient Mitjà dos curiosos països: la Federació de l'Ovella Negra (Kara Koyunlu) i la Federació de l'Ovella Blanca (Ak Koyunlu).

Tots dos eren federacions de tribus turcomanes i eren veïns de dues potències de l'època: l'Imperi Tamerlànida (mongols) i el Sultanat de Rum (otomans). Van tenir la seva millor època entre els segles XIV i XV. A finals del XV, els de l'Ovella Blanca van acabar amb els de l'Ovella Negra, però per poc temps, ja que a principis del segle XVI, l'Imperi Safàvida (perses) se'ls van ventilar i es van fer una bona catifa amb la seva llana :-P

Tanmateix, Kara Koyunlu va resorgir a finals del segle XX, quan, deixant de banda alguns preceptes de l'islam, es van establir a Barcelona per a goig dels amants de l'alcohol i la festa.

(Nota: vegi's com en aquest mapa d'Orient Mitjà hi apareixen entitats tan exòtiques com l'Imperi Romà (bizantins) i Gènova)

Un dolor de cabeza hecho canción

El equipo de "El matí i la mare que el va parir" de Ràdio Flaixbac ha creado un engendro musical en el que se cuenta, con la música del "I will survive" mítico de Gloria Gaynor, la historia de alguien que cogió dolor de cabeza, náuseas y otros efectos secundarios a raíz de escuchar el programa de Jiménez Losantos.

Para escucharlo, id a la página de Ràdio Flaixbac,

picad en el menú "Programes",

luego seleccionad "El matí i la mare que el va parir",

picad en "Àudio" dentro del menú "Descàrregues",

abrid el menú "El matí i la mare...",

dentro de ese menú entrad en "Les nostres cançons"

y seleccionad la de "I will survive"/"Tinc mal de cap"

Disfrutadla antes de que por culpa de zETApé y sus amigos terroristas y homosexuales España se rompa y Carrillo nos fusile a todos por la espalda.

(Nota, si alguien sabe acceder a la canción por una vía más directa que me lo diga :-D)

Ludus potatorius

Quan vaig veure que a la Wikipedia hi havia una pàgina dedicada als "drinking games" (jocs d'aquells de beure alcohol) vaig flipar una mica.

Quan vaig veure que existia la versió en llatí d'aquella mateixa pàgina, sota el nom de "ludus potatorius" ja vaig flipar molt.

Però quan he vist que a la Wikipedia en llatí hi havia una pàgina dedicada a explicar detalladament el joc del ping pong de la birra, o "pong cervisiale" en llatí, crec que he arribat a prop dels límits del friquisme absolut.

Prohibit a les dones

Europa, continent de llibertat i d'igualtat de drets dona-home, també és al mateix temps un continent ple de coses friquis i encara manté alguns vestigis de masclisme arcaic. Avui us en parlaré d'un de ben curiós.

Es tracta del cas del Mont Athos, un territori autònom dins la República Helènica (Grècia). Aquest lloc no és ni una província ni una regió, sinó un estat monàstic, és a dir, un puesto governat per monjos. En aquest tros de península de quasi 400 km2 (com 4 vegades la ciutat de BCN) hi viuen uns 2250 monjos en un total de 20 monestirs autònoms. Això sí, tot i que la península, com a tal, està connectada per terra a la resta del continent, l'única manera d'accedir-hi és per mar.

Encara que el Mont Athos ha estat tradicionalment un lloc tancat al món exterior, últimament s'està obrint tímidament al turisme, això sí, mantenint una antiga llei que contribueix a fer d'aquest territori un lloc encara més friqui del que ja de per sí és. I és que al Mont Athos no s'hi permet l'entrada a les dones.
Hehehe, aquests monjos grecs són l'òstia. Resulta que per a impedir que els tios caiguessin en la temptació de la carn no se'ls va ocórrer res millor que tancar el territori a les dones. Però no es van aturar aquí perquè (i no resulta difícil imaginar-ne el motiu) la prohibició d'entrada s'estèn també a totes les femelles de tots els animals excepte les gates i les gallines (i suposo que les ocelles i les peixes, insectes i altres animals difícils de controlar).

Aquest fet ja ha cridat l'atenció de la Unió Europea, que en alguna ocasió ja ha reclamat als governs nacional i autònom que aixequin aquesta restricció de la llibertat de circulació a les dones en territori europeu, però fins avui no s'ha fet res al respecte.

En qualsevol cas, sempre ens quedarà internet per a gaudir del bonic patrimoni artístic i natural del Mont Athos.

Nascut a l'Antàrtida

Emilio Marcos Palma, un jove ciutadà argentí, és una persona que ostenta un curiós honor: el de ser l'única persona que es coneix que hagi estat la primera en néixer a un continent. Vale, també tenim referències bíbliques, però el Llibre Guinness dels Rècords no les reconeixen :-D

L'Emilio va nèixer el 7 de gener de 1978 a Fortín Sergio Cabral, a la base argentina Esperanza, que es troba a l'Antàrtida. No només ha estat el primer en nèixer en aquell continent, sinó també és ara per ara la persona que ha nascut més al sud.
Però si es consideren les illes properes com a part de l'Antàrtida, potser s'hauria de considerar el cas de Solveig Gunbjörg Jacobsen, un noruec que va nèixer el 8 d'octubre de 1913 a Grytviken, a les illes Geòrgies del Sud, avui territori britànic.

Ara la pregunta seria: i qui ha estat la persona que ha nascut més al nord?