El Principat de Sealand

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.



- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.

Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".



- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.



- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

La frase del dia

"Si tot fos excel·lent, res no ho semblaria"

(Joan Ridao -ERC-, al Parlament de Catalunya, 27-9-07)

Catalunya (també) és un país caspós

No, avui no us parlaré de la caspa pròpiament dita (Pityriasis capitis), sinó del seu sentit figurat de cutrerío.

Resulta que hi ha un estereotip molt comú sobretot a casa nostra que diu que els catalans tenim un humor més fi, enginyós i més intel·ligent que els nostres veïns de Ponent. És un estereotip que segurament neix d'un altre encara més maco que diu que els catalans som més moderns, més llestos i millors que ells.

Aplicat al món audiovisual, cal recordar com les pelis probablement més casposes que hagi fet mai la humanitat eren de factura espanyola, les cèlebres "espanyolades" primer i les del "destape" després. Els catalans, és clar, no ens podíem permetre rebaixar-nos a quelcom tan kitsch i, com que no teníem indústria audiovisual pròpia, anàvem en cotxe a Perpinyà per a veure les pelis (d'autor i amb missatge) que el règim prohibia al Reino.
Els catalans mai no hem rigut amb Los Morancos, Martes y Trece, Torrente o altres especialistes de l'acudit fàcil i la sal gruixuda. No, nosaltres només hem rigut amb l'Eugenio, El Tricicle, el Buenafuente o altres exponents d'un humor infinitament superior. Nosaltres mai no diem ni caca ni cul, som molt més cultes que això, i les audiències ho demostren.

Ep! Segur?? Anem a veure les audiències què hi diuen.

Programes més vistos del dijous 20 de setembre:

A Espanya
1. Escenas de matrimonio, Telecinco: 4.466 (milers d'espectadors)
2. Gran Hermano (vespre), Telecinco: 4.429
3. Cuéntame cómo pasó, TVE-1: 3.689
...

A Catalunya
1. Escenas de matrimonio, Telecinco: 826
2. Polònia, TV3: 701
3. Telenotícies vespre, TV3: 663
...

Un parell de coses a ressaltar:

- A Catalunya hi ha menys gent que veu la tele que a Espanya, fet misteriós degut, possiblement, a la seva menor població.

- Escenas de matrimonio ha estat l'espai més vist tant a Catalunya com a Espanya; en el cas català amb una major diferència respecte al següent programa.

En aquest sentit, veiem com el programa líder en tots dos casos ha estat un format que no podríem considerar ni molt menys d'humor típicament català, ja que és més aviat una calamarsada de caspa a trot i a dret, un suc fruit d'esprémer els tòpics més sobats de les parelles dels acudits, a més d'estereotips sexistes per un tubu. I, per si fos poc, és de la factoria de José Luis Moreno. Volem independència pel 2014? Molt bé, però que podem rebre la senyal de Telecinco! :-D

El segon programa de la llista sí que sembla radicalment diferent. L'anàlisi irònic i punyent de l'actualitat política del Polònia versus el morbo, la xabacaneria i... la Merceditas Milá del GH (la Ratomàquia, que diria el Mestre Monegal). Bé, tots dos programes, casualment o comencen o continuen quan acaba el de les parelles. Mentre que a Catalunya hi ha la opció de veure tant el GH com el Polònia, entre d'altres, a les Espanyes no es divideix tant l'audiència. Però compte, perquè el GH igualment va ser e 4t programa més vist d'aquell dijous al Principat! ;-)

Dubtes existencials del ciberespai

Això de la Web 2.0 m'està començant a venir gran. Amb prou feines segueixo això dels RSS, feed, Ajax i demés terminologia (post)moderna.

Però de tots els dubtes que em circulen per la ment, dos em treuen més la son que els altres:

- Què punyetes és un meme?

- Què és això del - que posen alguns i per què i per a què s'utilitza? Ho trobo lletgíssim!

Qui em doni les millors respostes serà convidat a una birra o beguda de preu similar. Gràcies!! ;-)


[Nota, allò de la segona qüestió només es pot veure si utilitzes l'Internet Explorer. Com que jo em vaig canviar al Firefox he passat de veure a no veure allò que volia ¿denunciar?]

Me pasa por no ser previsor...

Estos días se están celebrando en Barcelona las fiestas de la Mercè, evento que, en condiciones normales, me produce la misma reacción que la idea de España a Fernando Savater. Enguany no ha sido una excepción, en parte porque ayer daban el partido que enfrentaba a los dos mejores equipos de La Liga y porque mañana no tengo fiesta. Pero se me ha ocurrido echar un vistazo al programa de actos y... he visto algo muy interesante. Lo malo es que lo he visto 5 minutos antes de que empezara el concierto, en la otra punta de la capital.

Actuaban los H-Kayne!

Para quien no los conozca, son un grupo de hip-hop marroquí, de Meknès y que, a mí que no me dice nada el hip-hop normalmente, me gustan mucho. En especial la canción "Issawa style", de la cual os cuelgo un vídeo para aquellos que no tengáis el gusto de conocerlos.



También os enlazo a la letra, para que quien tenga lo que hay que tener (un buen nivel de darija) se anime a cantarla.

Para otra vez, procuraré mirarme al programa *antes* de las fiestas ;-)

Maxi López, por la gracia de D18S

El post d'avui està dedicat a Maximiliano Gastón López, un futbolista argentí que, tot i no haver assolit el nivell futbolístic d'altres compatriotes com Messi, Riquelme, Saviola o Agüero, s'ha convertit en un mite vivent de la Xarxa, equiparable a David Hasselhoff o Chuck Norris i té una legió de fidels seguidor que l'idolatren, seguint els passos del més gran futbolista argentí de tots els temps, Diego Armando Maradona.






Va sorgir de River Plate, però aviat va fer "les Europes" i va arribar al FC Barcelona, on Joan Laporta el va portar per a suplir la baixa per lesió de l'estimable Henrik Larsson. No es va fer amb un lloc en l'onze titular de l'equip, ja llavors amb una densitat d'estrelles considerable a la seva davantera i, tot i marcar un gol decisiu al Chelsea a la Champions League, van ser més les vegades que se'l veia a la grada que com a protagonista sobre la gespa. La temporada passada, la superpoblació de davanters i el fet que Frank Rijkaard no comptés amb ell, va fer que fos cedit al RCD Mallorca, on va tenir a la darrera jornada a les seves botes un gol que podria haver fet campió al Barça. Aquest estiu, finalment, un cop acabat el seu període de cessió a l'equip illenc, es va trobar amb una situació encara més dificil, ja que amb l'eclosió de Bojan Krkic i Giovani Dos Santos, i el fitxatge de Thierry Henry, tenia pràcticament impossible jugar a l'equip català. Després d'uns rumors que el situaven a l'Sporting de Portugal, al final el seu destí ha acabat sent més llunyà i futbolísticament més exòtic, el FC Moscou de la lliga russa, on ja ha fet algun que altre golet.


A Maxi López se'l coneix per multitud de sobrenoms, com "el Drogba Blanco", "el Ario Ariete del Gol", "la Gallinita", "el Tanque", "el Alemán", "el Massi" o, segurament el més controvertit de tots, "Dios". Amb aquest darrer malnom s'han fet diverses variacions, jugant amb el dorsal que duia a cada club, "D11OS" al Barça, "DI9S" al Mallorca o "D18S" al Moscou.

Tot allò que té a veure amb Maxi López és, com a mínim curiós. S'ha convertit en un ídol internàutic, i té una comunitat de seguidors coneguts com El Ejército del Drogba Blanco que, entre la devoció i el friquisme han arribat a demanar el registre de la seva admiració, la Iglesia Maxilopeziana, al registre oficial de religions de la República Argentina. No es podia esperar menys d'un país que té una Iglesia Maradoniana... Fins i tot el fet que la secció de discussions de la seva pàgina a la Wikipedia és impressionant, us la recomano.

La seva vida privada, o més ben dit, els rumors sobre la mateixa no són menys curiosos. Se'l va relacionar ni més ni menys que amb la dona de Rijkaard mentre aquest era entrenador seu a Barcelona, fet del qual se n'ha parlat abundantment al blog dels seus fidels. Més versemblant sembla la seva relació més recent amb l'argentina Wanda Nara, noia a qui, no fa gaire, es va relacionar amb Maradona mateix.

Ja a Moscou continua... essent com és, especial. Així, ha escollit unes botes vermelles llampants per a exercir la seva professió i no ha trigat en afirmar que triomfaria com ho va fer a Barcelona (?). Mentre continuem seguint les seves evolucions a la lliga del gegant euroasiàtic, per si de cas, ens encomenem a D18S per a que el Barça remonti aquest dubitatiu inici de temporada.

El mono pelotero

Tras dos meses y pico de ausencia, lo mínimo que puedo hacer a los fieles (e infieles) lectores de este sencillo y humilde blog es un regalo de vuelta al cole.

El mítico Monkey Kick Off, el juego del mono pelotero!

Este juego, que descubrí a través del no menos mítico Bar Deportes, es más simple que el mecanismo de un chupete, consiste nada más y nada menos que en hacer que el mono chute el balón lo más lejos posible. Pero si sois de naturaleza así simiesca como yo os resultará extremadamente adictivo, así que si hay niños o adolescentes leyendo esto, permitidme que ponga el aviso de

WARNING: EXTREMELY ADDICTIVE!

Claro, que si se le va a hacer el mismo caso que a los letreros de los paquetes de tabaco... En fin, puede que a estar alturas ya estéis picaos a muerte con el mono de los cojones, para acabar sólo os diré que mi récord es de 4.743 metros; si alguien consigue superar esa cifra que me lo diga y le admiraré.

Vuelve el Movimiento

Porque la Humanidad se sigue moviendo y yo con ella, vuelve el mejor blog de todos los tiempos, con un diseño renovado y muchas cosas que harán las delicias del personal.

Entre las novedades destaco la encuesta de la semana, en la que podréis votar un tema sobre el que deberé escribir. Las tres opciones que os propongo para empezar son verdaderamente impresionantes, así que, venga, todo el mundo a votar. Y no me hagáis como en Marruecos, que sólo ha votado el 37% del electorado! ;-)

"Un beso para Marruecos", que diría Patricia Conde

En fin, próximamente, mucho más.