Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris medi ambient. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris medi ambient. Mostrar tots els missatges

29 de novembre del 2007

Tres mesures ecològiques per a la vida quotidiana

Amics lectors, el medi ambient està bastant malament, i això ja no és un secret ni una teoria esbojarrada de quatre fanàtics peluts esquerranosos: és una realitat contrastada que, a més, tendeix a empitjorar.
Què hi podem fer? Certament, no hi ha cap botó que podem pitjar per a què miraculosament la situació canviï de la nit al dia, però sí que podem intentar dur a terme algunes petites accions que, si més no, facin que no contribuïm a deteriorar el medi ambient molt més del compte.

No es tracta d'autoflagel·lar-se ni d'emprendre un camí cap a la vida ascètica, ni sóc l'Al Gore ni el Capità Enciam, només sóc un ciutadà urbà que, això sí, se n'adona que algunes de les coses que fa diàriament són absurdament insostenibles o contaminants i que, amb un esforç mínim o fins i tot nul, es pot evitar o reduïr el perjudici mediambiental que causem.
Així doncs, he decidit aplicar-me a mi mateix (malauradament encara no tinc autoritat sobre cap altra persona) les següents mesures:

1. Usar de manera exclusiva paper reciclat
La veritat, no veig cap raó per la qual hagi de seguir utilitzant el paper "blanc" en comptes del reciclat. I, en canvi, l'ús del paper reciclat contribueix a desaccelerar la desforestació. Aquesta mesura entrarà en vigor tan bon punt hagi utilitzat tot l'estoc de paper blanc que tinc en circulació i inclourà el paper que utilitzi per a treballs, currículums i altres coses de les quals jo en sigui el responsable. L'ús decoratiu del paper, en canvi, n'estarà exempt.

2. Rebutjar les bosses de plàstic innecessàries
És inviable plantejar-se un rebuig total a l'ús de les bosses de plàstic, però també és cert que moltes vegades els depenents (segurament per un acte reflex) t'encasqueten la bossa de plàstic de torn, com quan compres una barra de pa, un llibre o un llapis de memòria. Si no cal, no s'agafa.

3. Evitar deixar els aparells electrònic en stand-by
És una mesura que de fet ja porto aplicant, però que no està de més que la comenti aquí. Quan els aparells estan en stand-by, sembla que estiguin apagadets, però de fet estan consumint una miqueta. I miqueta més miqueta... acabem gastant entre un 10% i un 15% de l'energia domèstica en aquesta cosa tan tonta i tan evitable.

Molt bé, amb això no he salvat el món, però si contribueixo a destrossar-lo una mica menys, ja haurà estat bé. Agraeixo des d'aquí a la Generalitat de Catalunya la seva contribució amb una quarta mesura, la de la limitació de velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona, que entrarà en funcionament d'aquí molt poc.

I hi haurà sancions? És clar que sí! Cada cop que me les salti, posaré 1€ (sóc pobre, què voleu?) a un pot, i cada any donaré la pasta que reculli per algun projecte mediambiental guapo.

També estic obert als vostres suggeriments per veure si hi ha altres cosetes que siguin així senzilles i viables (ja us dic ara que no penso anar a l'Autònoma en bici), i alhora us encoratjo a vosaltres perquè adopteu "legislacions personals" similars.

11 d’abril del 2007

El Règim de l'Antàrtida

Bellaterra, 4:36 PM. Classe de Medi Ambient. Tema: el Règim de l'Antàrtida.

No cal dir que ha estat una classe que m'ha interessat particularment, una d'aquelles poques que aconsegueixen tenir-me despert des del principi fins al final. Ja ho sabeu, el tema Antàrtida m'atreu, especialment després del dia que vaig descobrir la història del noi aquell que hi va nèixer.

Què hi passa a l'Antàrtida? Doncs resulta que va ser l'últim continent en ser descobert. Però no descobert en plan eurocèntric com quan es diu que si els vikings o l'India Discovery Team de Colom i companyia van descobrir Amèrica, no. Fins el segle XIX cap ésser humà no el va veure. Potser el fet clau en relació amb aquest continent va ser l'arribada de l'expedició del noruec Roald Amundsen al Pol Sud l'any 1911.
Primer s'hi van interessar els baleners, ja que a les aigües de l'Oceà Antàrtic es veu que n'hi ha una pila. Ja se sap que als noruecs els encanten les balenes...
Més tard van ser els estrategues geopolítics qui es van deixar seduïr pels encants del continent gelat, ja que l'Antàrtida és com una rotonda, com el puestu aquell sota terra de Plaça Catalunya, només que, en comptes de donar accés al metro, als FF.CC. i al Corte Inglés, l'accés és als oceans Atlàntic, Pacífic i Índic. No està malament, oi? Cap als anys '30 van començar les reclamacions territorials de diversos països, alguns (Xile, Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica, Nova Zelanda) amparant-se en el fet que les porcions en forma de formatget de l'Antàrtida que reclamaven eren la continuació natural dels seus territoris nacionals, d'altres fent valer dret de conquesta (Gran Bretanya, França) i d'altres reservant-se'n el dret (URSS i Estats Units). Van anar sortint bases militars com bolets i, bueno, ja sabeu, hi va haver la Segona Guerra Mundial i ha va haver diguéssim una mica de tensió.
Un cop acabat el conflicte, va arribar la Guerra Freda i els països van arribar a la conclusió que abans de ficar-se en més merdés pel control del continent, era millor congelar (mai millor dit) les reclamacions de sobirania i mig desmilitaritzar la zona, dedicant-la exclusivament a l'investigació. Aquesta declaració d'intencions es va convertir en un tractat, el Tractat Antàrtic, que ha donat lloc al que es coneix com a Règim de l'Antàrtida.
El Règim vindria a ser això, que de moment l'Antàrtida no pertany a ningú i que no s'hi poden fer coses dolentes allà i que la gent es dediqui a la recerca científica. Bé, no és tan simple com això, però sí que, en general es considera un dels (pocs) èxits en matèria mediambiental, gràcies a les successives ampliacions que el Tractat originari ha anat tenint al llarg del temps.

Això només és una introducció, la idea interessant que m'ha vingut al cap a classe us la deixo per al proper post, jejeje... ;-)

20 de març del 2007

Peatges i colesterol

Els peatges són com el colesterol: n'hi ha de bo i de dolent.


Amb aquesta frase, Pau Noy, president de la PTP (Associació per la Promoció del Transport Públic) ha defensat la seva proposta de posar peatges sostenibles als accessos de Barcelona.

En concret, la idea dels peatges sostenibles és intentar reduir el nombre de vehicles que entren i surten de Barcelona per a limitar els colapses que es produeixen als accessos de la capital i per a reduir la contaminació que generen.

El símil amb el colesterol és per diferenciar els peatges sostenibles proposats dels peatges convencionals o recaptatoris, la funció dels quals és recuperar la inversió realitzada per la empresa concessionària de l'autopista.

Els nous peatges proposats, si no m'equivoco, serien un a El Prat a la C-31, un a Ripollet a la C-58 i traslladar els peatges de Martorell de la AP-2 a Esplugues a la B-23 i el de Mollet de la C-33 a Montcada.

Què us sembla aquesta proposta? S'ha de pagar per accedir a BCN si amb això millorem la fluïdesa del trànsit i contaminem menys? Es pensa fer un servei de transport públic que sigui una alternativa competitiva a l'ús del vehicle privat per als trajectes interurbans?