22 de maig del 2007

1 dels 1000 gols de Romário

Acabo de veure un reportatge sobre Romário da Souza, l'únic futbolista del món a més de Pelé que ha estat capaç de marcar mil gols al llarg de la seva carrera i he decidit fer-li un petit homenatge. Vale que no era el jugador més aplicat, treballador o responsable, però és el que és: una màquina de fer gols.

En concret us deixo amb el que m'ha agradat més. Un gol que va fer que la meva generació cambiés el concepte que tenia de "cua de vaca".



Per cert, ja no ho tenia present, però dóna la casualitat que fa anys el mateix dia que jo i que Felip de Borbó.

18 de maig del 2007

1 lengua, 3 Doraemons

Una de las cosas comunes a los niños catalanes, valencianos y baleares, entre otras muchas, es que todos pueden ver series como Doraemon en catalán la tele autonómica de su territorio. Eso sí, Doraemon les hablará en una variante dialectal diferente según la comunidad autónoma y, no sólo eso, también les ofrecerá una letra ligeramente distinta para la sintonía de entrada.


Catalán Central


Valenciano


Catalán Balear

De los tres me quedo con "el moix còsmic" de la tele balear, que a juzgar por su voz, debe haber venido del futuro algo mayor que sus primos valencianos y catalanes.

17 de maig del 2007

Turquia, quina por!

Ja han passat uns quants dies, però potser per aquesta mateixa raó ara pot ser un bon moment per a escriure quatre línies a propòsit del tema de Turquia.


Ara fa uns dies, les teles i altres mitjans n'anaven plens de notícies comentant diversos esdeveniments que estaven tenint lloc a Turquia. Això si, la majoria de les informacions estaven presentades amb una una cosa a mig camí entre la frivolitat i la mala intenció, cosa que m'ha molestat força.

Què vam veure?
Vam veure com el primer ministre del país, Recep Tayyip Erdoğan, volia proposar un membre del seu partit (AKP - Justícia i Desenvolupament), l'actual ministre d'exteriors Abdullah Gül per al càrrec de president de la República. La cosa no va agradar (ja veurem a qui i per què), els militars van mostrar el seu desacord per a garantir la laïcitat del país i el poble va sortir massivament al carrer a donar suport a l'estat laic i a rebutjar la creixent islamització de les institucions turques. Impressionants manifes de centenars de milers de persones omplien els carrers de les principals ciutats, tenyint-los del color roig de la bandera turca.

Vale, això és més o menys allò que recordo haver sentit aquells dies als mitjans. A partir d'aquí lo lògic és pensar, com també he sentit, que si Turquia està lluny de ser una democràcia, que si no pot ser que els islamistes controlin el país, que si un país així no pot entrar a la Unió Europea, i, com no, les habituals capullades sobre els vels, l'opressió a la dona i a les minories, l'Islam i tal i tal...
En fi, vaig a intentar posar-hi una mica d'ordre a veure si en treiem alguna cosa de tot això.




Per començar, Turquia és un país europeu, ens agradi o no (a mi personalment sí). És hereva del mític Imperi Otomà, estat la primera capital del qual va ser a Europa (Adrianòpolis, avui Edirne). Va República Turca va ser fundad als anys '20 del segle passat per Mustafa Kemal Atatürk amb un rotllo clarament occidentalitzador (supressió del califat i del sultanat, adopció de l'alfabet llatí, introducció dels cognoms a la occidental, adopció d'una constitució inspirada en la de Suïssa...). L'estat turc es va definir com a laic, tot i tenir una proporció de població musulmana pròxima al 100% (la separació entre Església i Estat va arribar-hi 50 anys abans que a la aconfessionalíssima Espanya). Turquia va ser membre fundador de la ONU i de la OTAN, i va entrar en aquests organismes 10 i 30 anys abans respectivament que la occidentalíssima i europeíssima Espanya. Turquia és, doncs, un país europeu, això sí, de majoria musulmana, però també ho són Bòsnia i Albània i no crec que ningú en discuteixi la seva europeïtat.
Se sol dir per a demostrar que Turquia no és un país europeu també que la gran majoria del seu territori es troba a l'Àsia i se sol comparar al cas d'Espanya amb Ceuta i Melilla. Home, per aquesta regla de tres, Islàndia i Dinamarca (comptant Groenlàndia) serien països americans i Rússia i Xipre asiàtics. Després podrem parlar de la conveniència o no de l'entrada de Turquia a la Unió Europea (de la qual en sóc favorable, per cert), però negar la seva europeïtat em sembla molt temerari i frívol.

Micro introducció al sistema polític turc: laïcisme, exèrcit, govern i oposició
Des de la seva fundació, a Turquia hi ha tingut un pes molt important l'exèrcit. De fet el mateix Atatürk era un militar. Els militars s'han atribuït el paper de garants de la laïcitat i altres valors de la República i, per això i perquè sovint s'han cregut que estaven per sobre del bé i del mal, han ficat força cullerada a la política d'aquell país, com mostren els 4 cops d'estat que hi ha hagut, el més recent dels quals fa tot just 10 anyets.



El partit Justícia i Desenvolupament, al qual pertany el primer ministre Erdogan, va guanyar les eleccions del 2002 i té majoria absoluta al parlament (cosa que vol dir que una mica de suport popular han de tenir). Es podria dir que son de centre-dreta i islamistes moderats. Ara, d'aquí a que vulguin implantar la llei islàmica o fer una revolució com la iraniana de l'any '80 hi ha una diferència abismal. També Convergència i Unió és un partit cristiano-demòcrata i això no vol dir que volgués reinstaurar la Inquisició.

I ara és quan la cosa "peta"
Quan Erdogan va proposar el seu amic i company Gül (la dona del qual acostuma a portar el mocadoret turc al cap, per la qual cosa és criticada com si fos no sé quina classe de delinqüent) com a president de la república, els sectors més kemalistes (mega laics i mega militaristes) no ho van veure gens bé. D'entrada perquè ja se sap que el poder és el poder i sempre es vol que estigui en mans de gent afí a un mateix. Així, el Tribunal Suprem, l'Exèrcit i els principals partits de la oposició parlamentària van posar el crit al cel.
Els polítics no són sempre gent que viu en una dimensió paralela; sovint hi ha gent pel carrer que també té idees i inquietuds polítiques que s'hi corresponen. Per això, els sectors més kemalistes de la societat turca es van llençar al carrer per a protestar contra el que consideraven un atac a les essències més profundes dels principis de la República. Tinc la impressió que no es pot dir que tota Turquia hagi sortit al carrer, perquè crec que només he vist manis a ciutats com Istanbul i Esmirna, i no sé si a llocs més rurals del país el sentiment va ser igualment fort (ho dubto molt). És cert que és impressionant veure com 1 milió de persones es manifesten pels carrers d'Istanbul, però no hem de perdre de vista que estem parlant d'una peaso de ciutat de més de 15 milions d'habitants (i que a tota bona mani, els números sempre s'inflen, clar).

Manipulació informativa, ignorància o antiislamisme (o tot dues alhora)?
Ah, però després els mitjans d'aquí ens traslladen la informació de Turquia a casa nostra, perquè nosaltres ens la empassem sense processar-la gaire (com és habitual en aquests casos). Que, per cert, no deixa de ser curiós que tot aquest tema s'hagi tret a bombo y platillo precisament durant la part final de la campanya de les presidencials franceses. Una informació com aquesta sobre els darrers esdeveniment a Turquia, sense contextualitzar és quasi pitjor que no dir-ne res. El comú dels mortals al nostre país no coneix quin és el rotllo de Turquia i si se li presenten els fets de determinada manera, es pot fer una composició completament errònia. Això unit a que tradicionalment, ja sigui per frivolitat, ignorància o mala bava tot allò que faci referència a l'Islam es presenta d'una manera molt barroera i que la percepció general és més aviat negativa, veiem com les notícies sobre Turquia dels darrers dies han embrutat molt la imatge d'aquest país entre nosaltres. Segur que ara hi ha més gent contrària a l'ingrés de Turquia a la UE. Però vaja, potser això és precisament allò que es pretenia, no?

Missatge oficial i intencionalitat real de les manifes
Però realment els turcs que es van manifestar ho van fer per a defensar un laïcisme que probablement mai hagi estat posat en qüestió? Més aviat em semblen unes manifestacions de sectors contraris al partit ara al govern, és a dir, oposició contra govern. Es podria fer el paralelisme entre aquestes protestes i les que hi ha últimament a Madrid en favor de les víctimes del terrorisme (contra ZP i la negociació amb ETA) o de la família (contra ZP i els drets dels homosexuals). Algú s'ho creia tot allò? Per què ara, en canvi tots ens hem de creure allò que ens volen vendre ara? I si tot plegat no fos tan simple com "laïcisme contra islamisme"?

I ara, què?
Bueno, i, a tot això, què passarà ara a Turquia? Doncs el més segur és que s'avancin les eleccions i que potser hi hagi una reforma constitucional que permeti escollir el president de la república per sufragi universal. I què passaria doncs? Doncs que jo crec que tornaria a guanyar el partit dels islamistes dolentots i que l'oposició haurà quedat bastant malament. No hem de perdre de vista que en els darrers anys Turquia ha experimentat un important creixement econòmic (això també compta a l'hora de votar, no?) i que el rebuig des de la resta d'Europa dóna més arguments als més islamistes que als més laïcistes. En qualsevol cas, hi estarem pendents, perquè en aquest racó d'Europa tots ens hi juguem molt ;-)

16 de maig del 2007

no marxin, encara hi ha més

Companys, sóc conscient que des que l'altre dia el Blair el McGuinness i el Paisley em van convidar a fer unes birres a Belfast porto uns dies desaparegut. Però prometo compensar-vos amb un parell de posts sobre Eurovisió i Turquia que espero que us molin.

Mentrestant, tiro de Youtube. Aquest cop, per a mostrar-vos l'últim capítol d'una surrealista sèrie de reportatges on un senyor que es diu Markku ens introdueix el seu país, Finlàndia, seu del festival de la cançó més important del món. Us recomano que mireu els episodis previs, a mi em van fer gràcia.

8 de maig del 2007

Pau i rialles a Irlanda del Nord

Des de les illes Britàniques ens ve una imatge que mostra la culminació del procés de pau a Irlanda del Nord i que esperem que marqui el començament de la normalitat en aquell raconet d'Irlanda. Un bonic exemple de com transformar un conflicte armat tan dur com el que van patir.



Al bell mig de la imatge un Tony Blair al qual sempre se li recordaran les cagades de la croada contra el terrorisme global i especialment de la II Guerra d'Iraq. És una llàstima que els punts que ha guanyat als partits de casa els hagi perdut als partits de fora.
Avui, Tony Blair, abans que et retiris entre els ecos dels morts a Orient Mitjà i les recents eleccions perdudes a Escòcia, et posem la medalleta per la gestió d'un dels conflictes més vergonyosos de l'Europa contemporània.

7 de maig del 2007

La llum al final del túnel

Per fi, després d'una setmaneta amb una faringitis que m'ha estat donant pel sac, avui m'he pogut menjar un peaso entrepà de xistorra i beicon.

El punt d'inflexió va ser divendres, quan vaig anar d'urgències al CAP i m'ho van diagnosticar (perquè quan no sé què tinc, sempre dic que tinc un àlien o similar) i em van receptar ibuprofeno. Era el primer cop que recordo haver anat d'urgències (és a dir, sense cita prèvia) en molt de temps, si més no, la primera vegada des que hi vaig pel meu propi peu.

La vida és molt millor quan pots empassar amb normalitat!

França escull el camí de la dreta




Ce soir la France des Lumières est triste… Elle laisse aux mains du populisme et de la démagogie son destin. Oubliant JAURES et VOLTAIRE elle a choisi pour références RIVAROL et PETAIN…

Bien sûr certains pourront se réjouir mais tous ceux qui devront payer la franchise de Sécurité Sociale, ceux qui devront quitter le sol de France pour rejoindre leur pays de misère, ceux là sont inquiets ce soir.

Ceux qui préfèrent le CAC 40 aux valeurs de l’humanisme ont gagné ce soir. C’est la victoire du cynisme du rejet des autres de la stigmatisation.

Triste France… Tu as manqué aux valeurs écrites aux frontons de tes écoles. Ce soir tu as jeté aux orties ces beaux mots de LIBERTE, d’EGALITE et surtout de FRATERNITE.


Amb aquestes boniques alhora que contundents paraules han saludat des de la web Elections 2007 la victòria de Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses.

En fi, els francesos (avui especialment gabatxos) han decidit que el seu líder suprem durant els propers 5 anyets serà aquest pàjaro. Que déu ens agafi confessats...

Mentretant i per als qui sigueu de mal perdre (com jo), podeu canalitzar el vostre descontent fotent-li cops de cap a l'estil Zidane al president Sarko. Mitjançant aquest joc que he trobat al mític Bar Deportes. Sempre és millor que sortir al carrer i cremar contenidors o trencar vitrines. Au revoir!

6 de maig del 2007

Reclamem el nostre poliesportiu!

Si ahir els veïns ens vam unir per a reclamar el nostre dret a tenir metro i ho vam aconseguir, ara és hora de fer pinya per a tornar a tenir el nostre poliesportiu.
L'antic poliesportiu de la Seat va ser part fonamental de la identitat nacional del barri de la Zona Franca des dels anys '60 fins el seu tancament arran de la crisi de Seat a mitjans dels '90. Després l'activitat esportiva va continuar sota la direcció d'una empresa privada que va tirar endavant l'Esportiu Energia, fins l'any passat que va tancar.

Ara al barri no hi ha cap equipament poliesportiu digne, tret d'algun camp de futbol moribund i algun petit gimnàs. Reclamem doncs el nostre dret a practicar esports sense haver d'agafar el cotxe per anar fora.

Avui és un bon dia per a recolzar una causa justa, per a lluitar contra una injustícia que pateix el nostre barri. Aquest vídeo i aquest blog us ajudaran a comprendre el paper que ha jugat el poliesportiu al nostre barri i l'importància de la nostra reivindicació pels qui no sigueu del barri i us faran recordar el nostre brillant passat esportiu als d'aquí.

5 de maig del 2007

He votado a Jordi Pujol

Pues sí, qué pasa. Mi voto ha sido para el mítico Jordi Pujol, el 126º Presidente de la Generalitat de Catalunya. No ha sido sencillo decidirme, pero finalmente he creído que era la mejor opción.



Estoy hablando del nuevo concurso de Antena 3 "El español de la historia", que, aunque no lo parezca no está dedicado al periplo del RCD Espanyol en los últimas dos temporadas. Este concurso trata de que la gente vote al que consideran que ha sido el español más importante de la historia.
La lista de nominados es, cómo decirlo, bastante mejorable. Es presentista (está Letizia Ortiz, pero no Roderic de Borja/Alejandro VI) y destila una cierta concepción de España cercana al centralismo.

En cualquier caso, he votado a Jordi Pujol básicamente para ver la cara que se le quedaría al personal si este hombre resultara ser escogido el español de la historia. Bueno, espero al menos que no pase como en Portugal y salga elegido el dictador fascista del siglo XX.

Aunque si tuviera que votar hoy y no hace unos días, igual estaría dudando entre él y la mítica Isabel Pantoja.

1 de maig del 2007

Pingüino Rodríguez

Avui no em trobo gaire bé, tinc un petit àlien a la gola que m'està putejant. Per això vaig a lo fàcil i us poso un vídeo, probablement ja molt conegut, però sempre simpàtic sobre frases en castellà amagades a cançons en anglès.



Naaaa, naaa, Pingüino Rodríguez... xD