Girl Power al Marroc
La gent acostuma a dir que als països musulmans les dones tenen menys drets que els homes. És cert, i diferents indicadors internacionals ho demostren. Alguna gent també diu que a aquests països les dones estan brutalment oprimides per un patriarcat asfixiant, en el qual se les condemna a malvivir ocultes sota un burka, sense sortir de casa i sota la autoritat d'un marit que disposa d'elles com si de robots doméstics es tractéssin, tenint com a úniques funcions les feines de la casa, l'atenció als infants i als avis, parir i atendre les "necessitats" dels seus esposos. Sense voler negar que aquestes situacions puguin existir en alguns casos molt concrets, aquest discurs és força menys correcte.
A l'hora de definir els drets polítics de les dones, se sol dir que són nuls, així com la presència de dones als nuclis de poder. És veritat que molt probablement els països musulmans no són l'avantguarda de la presència de les dones a llocs rellevants de la política o que en molts casos encara existeixen restriccions dels seus drets polítics, però també és cert que és una situació que tendeix a la millora. Per això, de vegades cal citar exemples en aquest sentit per a fer una mica de contrapès a la omnipresent imatge mental del burka que tenim des d'Occident.
Al Marroc, per exemple, tenim un cas prou encoratjador. Les eleccions marroquines de setembre de 2007 van donar una victòria (relativa) al Partit de l'Istiqlal (nacionalistes de centredreta). A partir d'aquí, el rei Mohamed VI a designar el seu representant Abbas El Fassi com a primer ministre d'un govern de mega-coalició, en el qual va destacar la presència de fins a cinc dones com a ministres, d'un total de 22, a les quals cal afegir dues dones més com a secretàries d'Estat.
Acceptem barco en el sentit que tenir presència en un govern del regne alauita no és el mateix que en el d'una democràcia parlamentària occidental, degut als immensos poders polítics de què disposa el monarca, que fan que el govern pinti més aviat poc. Però una ministra sempre és una ministra i té la seva importància.
Com a homenatge a les dones que fan avançar els seus països al món musulmà, anem a veure qui són aquestes noves ministres del regne de Ponent.
Amina Benkhadra: Ministra d'Energia, Mines, Aigua i Medi Ambient. Poca broma, té a la seva cartera temes com energia i mines, prou rellevants en un país que està ocupant el Sàhara Occidental. Aigua i medi ambient, en canvi, semblen més aviat dos brownies degut a les característiques del país i la sequera que (com el nostre) travessa.
Nouzha Skalli: Ministra de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat. Si hi ha una ministra que tindrà feina al Marroc durant aquesta legislatura, aquesta serà molt probablement la sra. Skalli (Expediente X?). Un dels objectius prioritaris del país és millorar el desenvolupament humà del país, a través de la iniciativa anomenada INDH. Tot i que sembla que el país està progressant força en aquest camp (veure pdf), sens dubte queda encara molt camí per recórrer.
Yasmina Baddou: Ministra de Salut. Podríem dir que és un ministeri "maria" o que és una cartera típicament femenina, però hi ha qui diu que només és un pas més d'aquesta dona envers la presidència del govern. Als de Telquel els agradaria, i a mí, també. Ara mateix, però, li tocarà treballar per millorar el sistema sanitari del país, que bona falta li fa.
Touriya Jabrane: Ministra de Cultura. Malgrat que aquest ministeri tingui també molta pinta de maria, si la sra. Jabrane vol feina, la tindrà. Li podria suggerir, d'entrada, que col·laborés amb l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per tal que la cultura dels berebers tingui el reconeixement i ocupi el lloc que mereix o que renovés la pàgina web del ministeri.
Nawal El Moutawakil: Ministra de Joventut i Esports. Si alguna cosa diferencia a la sra. El Moutawakil de la resta de membres del govern és que ella ha assolit els seus majors èxits en pantaló curt. Ja va tenir ocasió de fer història com a atleta als Jocs de 1984, quan es va convertir en la primera dona medallista d'un país musulmà i la primera campiona olímpica africana. Després d'un recorregut igualment exitós per diverses instàncies i organismes esportius internacionals, ara l'espera una nova carrera com a ministra, en uns camps com són la joventut i els esports on el seu país està molt verd.
A l'hora de definir els drets polítics de les dones, se sol dir que són nuls, així com la presència de dones als nuclis de poder. És veritat que molt probablement els països musulmans no són l'avantguarda de la presència de les dones a llocs rellevants de la política o que en molts casos encara existeixen restriccions dels seus drets polítics, però també és cert que és una situació que tendeix a la millora. Per això, de vegades cal citar exemples en aquest sentit per a fer una mica de contrapès a la omnipresent imatge mental del burka que tenim des d'Occident.
Al Marroc, per exemple, tenim un cas prou encoratjador. Les eleccions marroquines de setembre de 2007 van donar una victòria (relativa) al Partit de l'Istiqlal (nacionalistes de centredreta). A partir d'aquí, el rei Mohamed VI a designar el seu representant Abbas El Fassi com a primer ministre d'un govern de mega-coalició, en el qual va destacar la presència de fins a cinc dones com a ministres, d'un total de 22, a les quals cal afegir dues dones més com a secretàries d'Estat.
Acceptem barco en el sentit que tenir presència en un govern del regne alauita no és el mateix que en el d'una democràcia parlamentària occidental, degut als immensos poders polítics de què disposa el monarca, que fan que el govern pinti més aviat poc. Però una ministra sempre és una ministra i té la seva importància.
Com a homenatge a les dones que fan avançar els seus països al món musulmà, anem a veure qui són aquestes noves ministres del regne de Ponent.
Amina Benkhadra: Ministra d'Energia, Mines, Aigua i Medi Ambient. Poca broma, té a la seva cartera temes com energia i mines, prou rellevants en un país que està ocupant el Sàhara Occidental. Aigua i medi ambient, en canvi, semblen més aviat dos brownies degut a les característiques del país i la sequera que (com el nostre) travessa.
Nouzha Skalli: Ministra de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat. Si hi ha una ministra que tindrà feina al Marroc durant aquesta legislatura, aquesta serà molt probablement la sra. Skalli (Expediente X?). Un dels objectius prioritaris del país és millorar el desenvolupament humà del país, a través de la iniciativa anomenada INDH. Tot i que sembla que el país està progressant força en aquest camp (veure pdf), sens dubte queda encara molt camí per recórrer.
Yasmina Baddou: Ministra de Salut. Podríem dir que és un ministeri "maria" o que és una cartera típicament femenina, però hi ha qui diu que només és un pas més d'aquesta dona envers la presidència del govern. Als de Telquel els agradaria, i a mí, també. Ara mateix, però, li tocarà treballar per millorar el sistema sanitari del país, que bona falta li fa.
Touriya Jabrane: Ministra de Cultura. Malgrat que aquest ministeri tingui també molta pinta de maria, si la sra. Jabrane vol feina, la tindrà. Li podria suggerir, d'entrada, que col·laborés amb l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per tal que la cultura dels berebers tingui el reconeixement i ocupi el lloc que mereix o que renovés la pàgina web del ministeri.
Nawal El Moutawakil: Ministra de Joventut i Esports. Si alguna cosa diferencia a la sra. El Moutawakil de la resta de membres del govern és que ella ha assolit els seus majors èxits en pantaló curt. Ja va tenir ocasió de fer història com a atleta als Jocs de 1984, quan es va convertir en la primera dona medallista d'un país musulmà i la primera campiona olímpica africana. Després d'un recorregut igualment exitós per diverses instàncies i organismes esportius internacionals, ara l'espera una nova carrera com a ministra, en uns camps com són la joventut i els esports on el seu país està molt verd.
El naixement d'aquesta criatura no despertarà però els debats successoris que va despertar la princesa Elionor de Borbó (la filla de la Leti), ja que ha tingut l'encert (o no) de venir al món després del seu germanet gran, el príncep hereu Moulay Hassan, nascut el 2003.
