Participa a la campanya electoral nord-americana!

Vols prendre part al sistema electoral dels Estats Units i el tenir una nacionalitat equivocada t'ho impedeix?
Veus des de la distància i amb certa enveja com els nord-americans es discuteixen entre ells per a escollir el nou emperador global?
Vols que Obama, Hillary, Giuliani o qualsevol altre precandidat arribi a la Casa Blanca i no saps com?
O simplement t'agraden els jocs online?

Ara és la teva! Gràcies a aquest joc podràs ficar-te de ple a la lluita electoral dels Estats Units. Dirigeix la campanya del teu candidat favorit i porta'l cap a la victòria a base de manipulacions, atacs, mítings, anuncis i fins i tot òsties.

THE CAMPAIGN GAME

God bless America!

Vull ser com el Beckham

Per dues raons:

1. Perquè té molta pasta
2. Perquè xuta molt bé les faltes

M'ho he pres molt seriosament, i per això he començat a anar per feina per aconseguir ser com ell: com que el primer punt és molt difícil d'aconseguir, almenys de manera legal, estic intentat assolir primer el segon punt.

Si voleu fer com jo i practicar els vostres llançaments de falta, acompanyeu-me a l'entrenament. És molt fàcil, només heu de clicar a aquest enllaç i jugar al "Beat the Wall"

Beat The Wall Beat the wall and find the net in six progressive matches.

Aquest post va dedicat a Keira Knightley, mite eròtic meu de joventut.

Alerta de phishing!

Sempre he pensat que això del phishing era tant un timo on només hi podien caure els molt babaus com la paraula anglesa per a l'acció de pixar.

Avui he rebut un correu suposadament de Paypal, el conegut servei de pagament online del qual en sóc usuari. L'he obert per a veure què passava, ja que no fa gaire vaig fer una operació mitjançant aquest servei, però quan l'he llegit i he vist que estava en anglès, quan el Paypal sempre m'ha parlat en castellà, m'ha fet sospitar. I llavors és quan he vist el lletrero que deia:

"Este mensaje puede ser un correo de suplantación de identidad (phishing)"

I clar, no he continuat llegint l'email per veure què collons em deien per a que els donés dades meues. En canvi, el que he fet és obrir una nova finestra, anar a la pàgina (autèntica) de Paypal i entrar-hi per veure si hi havia cap problema i, com que tot estava bé (si és que tenir-hi 10,40€ és estar bé), he deixat el mail unes horetes al congelador de la meua bústia d'entrada per després fer-li un pantallazo, que us poso aquí avall. Que es fotin, aquests putos cabrons timadors! Mai em prendran la meva pasta!



(Aquest és un post de servei públic. En cas de dubte consulteu amb el farmacèutic. Podria haver-vos-ho enviat per mail, però no sóc partidari de les cadenes.)

Wil Upchurch, campió del món d'hoquei taula

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el U.S. Open 2007, campionat mundial de facto d'hoquei taula, a la ciutat nord-americana de Xicago.

Per segona vegada aquest any, els millors jugadors del món estaven cridats a demostrar sobre la taula qui és el millor en aquest esport. Tot i que aquest torneig va aixecar molt d'entusiasme en un principi, de seguida es van començar a confirmar diverses baixes, algunes d'elles d'un pes significatiu, com Danny Hynes (6 vegades campió del món), Ehab Shoukry, José Mora, Pedro Otero, Andy Yevish, Anthony Marino, Billy Stubbs o Don James.
Amb aquest panorama abstencionista, i en un context actual que podríem definir com a "post-Hynes", on no sembla haver-hi cap dominador clar en l'esport a nivell mundial, es va obrir un ampli ventall de candidats potencials al títol.
Primer de tot, el campió vigent, el californià Davis Lee Huynh, que el passat mes de març va guanyar el seu primer or mundial i que, tot i la seva innegable qualitat, encara no és considerat per molts com el millor jugador del món. El principal candidat a esdevenir l'examen de revàlida de Huynh era per molts experts el jugador d'origen texà Wil Upchurch (campió del món el 1997) i que en recents partides de desafiament havia guanyat el seu rival californià.
A més d'aquests dos jugadors, hi havia molts altres possibles opcions, com ara Keith Fletcher, un jugador que als seus 37 anys està trobant el seu millor moment de joc i que ve de ser finalista al mundial del març a Las Vegas, o Mark Nizzi, jugador que tot just fa unes setmanes havia pujat al #2 mundial en derrotar el mateix Fletcher en un desafiament, o Tim Weissman, el decacampió mundial, que tornava d'una semi-retirada per la porta gran conquerint el passat Texas State Open, o, per què no, un Brian Accrocco que havia millorat molt darrerament.

Aquest U.S. Open ha marcat el registre de participació més baix en un mundial dels darrers anys amb només 37 jugadors, però, tot i això, ha estat qualificat com un dels millors tornejos de la dècada. Una de les raons és que, per segona vegada ha estat retransmès en directe (en abierto y gratis! que dirien ja sabeu qui) per internet. Aquesta revolució tecnològica ha fet d'aquesta edició el primer torneig d'hoquei taula realment global, ja que espectadors de Rússia, Txèquia, Andalusia i, com no, Catalunya, han (hem) pogut seguir els partits en directe.
Per altra banda, ha estat un torneig de molta qualitat (malgrat les importants baixes) i molt emocionant, amb molts partits que s'han decidit a l'últim gol (com els Weissman-Upchurch o Fletcher-Upchurch).

Al final, el vencedor absolut i nou número 1 mundial ha estat Wil Upchurch, que gràcies a la seva victòria en la final contra Davis Lee Huynh, aconsegueix el seu segon títol mundial, 10 anys després del primer. Keith Fletcher va aconseguir la 3a plaça, per davant de Brian Accrocco, 4t.

La victòria de Wil Upchurch ha dut la pau al món de l'hoquei taula, o si més no, a l'hemisferi americà. D'aquí poc ens tocarà als jugadors europeus lluitar per demostrar qui és el millor del continent. Serà al Club Natació Sabadell, el proper 17 i 18 de novembre. I tots ho podrem veure, ja sigui in situ o des de les nostres pantalles, "en abierto y gratis".

El Principat de Sealand

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.



- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.

Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".



- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.



- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

Dubtes existencials del ciberespai

Això de la Web 2.0 m'està començant a venir gran. Amb prou feines segueixo això dels RSS, feed, Ajax i demés terminologia (post)moderna.

Però de tots els dubtes que em circulen per la ment, dos em treuen més la son que els altres:

- Què punyetes és un meme?

- Què és això del - que posen alguns i per què i per a què s'utilitza? Ho trobo lletgíssim!

Qui em doni les millors respostes serà convidat a una birra o beguda de preu similar. Gràcies!! ;-)


[Nota, allò de la segona qüestió només es pot veure si utilitzes l'Internet Explorer. Com que jo em vaig canviar al Firefox he passat de veure a no veure allò que volia ¿denunciar?]

Maxi López, por la gracia de D18S

El post d'avui està dedicat a Maximiliano Gastón López, un futbolista argentí que, tot i no haver assolit el nivell futbolístic d'altres compatriotes com Messi, Riquelme, Saviola o Agüero, s'ha convertit en un mite vivent de la Xarxa, equiparable a David Hasselhoff o Chuck Norris i té una legió de fidels seguidor que l'idolatren, seguint els passos del més gran futbolista argentí de tots els temps, Diego Armando Maradona.






Va sorgir de River Plate, però aviat va fer "les Europes" i va arribar al FC Barcelona, on Joan Laporta el va portar per a suplir la baixa per lesió de l'estimable Henrik Larsson. No es va fer amb un lloc en l'onze titular de l'equip, ja llavors amb una densitat d'estrelles considerable a la seva davantera i, tot i marcar un gol decisiu al Chelsea a la Champions League, van ser més les vegades que se'l veia a la grada que com a protagonista sobre la gespa. La temporada passada, la superpoblació de davanters i el fet que Frank Rijkaard no comptés amb ell, va fer que fos cedit al RCD Mallorca, on va tenir a la darrera jornada a les seves botes un gol que podria haver fet campió al Barça. Aquest estiu, finalment, un cop acabat el seu període de cessió a l'equip illenc, es va trobar amb una situació encara més dificil, ja que amb l'eclosió de Bojan Krkic i Giovani Dos Santos, i el fitxatge de Thierry Henry, tenia pràcticament impossible jugar a l'equip català. Després d'uns rumors que el situaven a l'Sporting de Portugal, al final el seu destí ha acabat sent més llunyà i futbolísticament més exòtic, el FC Moscou de la lliga russa, on ja ha fet algun que altre golet.


A Maxi López se'l coneix per multitud de sobrenoms, com "el Drogba Blanco", "el Ario Ariete del Gol", "la Gallinita", "el Tanque", "el Alemán", "el Massi" o, segurament el més controvertit de tots, "Dios". Amb aquest darrer malnom s'han fet diverses variacions, jugant amb el dorsal que duia a cada club, "D11OS" al Barça, "DI9S" al Mallorca o "D18S" al Moscou.

Tot allò que té a veure amb Maxi López és, com a mínim curiós. S'ha convertit en un ídol internàutic, i té una comunitat de seguidors coneguts com El Ejército del Drogba Blanco que, entre la devoció i el friquisme han arribat a demanar el registre de la seva admiració, la Iglesia Maxilopeziana, al registre oficial de religions de la República Argentina. No es podia esperar menys d'un país que té una Iglesia Maradoniana... Fins i tot el fet que la secció de discussions de la seva pàgina a la Wikipedia és impressionant, us la recomano.

La seva vida privada, o més ben dit, els rumors sobre la mateixa no són menys curiosos. Se'l va relacionar ni més ni menys que amb la dona de Rijkaard mentre aquest era entrenador seu a Barcelona, fet del qual se n'ha parlat abundantment al blog dels seus fidels. Més versemblant sembla la seva relació més recent amb l'argentina Wanda Nara, noia a qui, no fa gaire, es va relacionar amb Maradona mateix.

Ja a Moscou continua... essent com és, especial. Així, ha escollit unes botes vermelles llampants per a exercir la seva professió i no ha trigat en afirmar que triomfaria com ho va fer a Barcelona (?). Mentre continuem seguint les seves evolucions a la lliga del gegant euroasiàtic, per si de cas, ens encomenem a D18S per a que el Barça remonti aquest dubitatiu inici de temporada.

El mono pelotero

Tras dos meses y pico de ausencia, lo mínimo que puedo hacer a los fieles (e infieles) lectores de este sencillo y humilde blog es un regalo de vuelta al cole.

El mítico Monkey Kick Off, el juego del mono pelotero!

Este juego, que descubrí a través del no menos mítico Bar Deportes, es más simple que el mecanismo de un chupete, consiste nada más y nada menos que en hacer que el mono chute el balón lo más lejos posible. Pero si sois de naturaleza así simiesca como yo os resultará extremadamente adictivo, así que si hay niños o adolescentes leyendo esto, permitidme que ponga el aviso de

WARNING: EXTREMELY ADDICTIVE!

Claro, que si se le va a hacer el mismo caso que a los letreros de los paquetes de tabaco... En fin, puede que a estar alturas ya estéis picaos a muerte con el mono de los cojones, para acabar sólo os diré que mi récord es de 4.743 metros; si alguien consigue superar esa cifra que me lo diga y le admiraré.

El Mundial d'Hoquei Taula, EN DIRECTE!

Oh! Això és la bomba. Per fi podem seguir el Campionat del Món d'Hoquei Taula que s'està celebrant aquest cap de setmana a Las Vegas en directe a http://airhockey.camstreams.com/

Amb això us deixo, ara me'n vaig a La Spezia uns dies i quan torni us explicaré tot el que ha donat de si aquest Mundial.

Enjoy air hockey!

(Llàstima només de la diferència horària...)

Radical

I com a darrera aportació d'avui, us poso un link a un vídeoclip. Cliqueu-hi només si teniu més de 18 anys i molta tolerància a les parides, al mal gust i a les lletres amb contingut pornogràfic (no necessàriament en aquest ordre).

Chivi: "Radical"

(Nota: mira que hi ha gent tarada al món...)

En Mahmud, un blogaire iranià

Sí senyor, avui inauguro la secció blogaires famosos amb el mismísimo Mahmud Ahmadinejad. Què ens voldrà explicar aquest sujetu des del seu blog? "Avui li n'he dit quatre de fresques al George Bush", "El mes que ve aniré a veure la meva primer bomba nuclear"...?
Té pinta de ser interessant :-P

Manifiesto del bloguero

¡Blogueros del mundo, únanse a este manifesto!

¿Estáis hartos de que os recuerden lo mal que llevamos nuestro blog? ¿Estáis hartos de los viejos consejos de siempre? (escribe regularmente, ten una temática definida, haz entradas concisas, etc…)Porque teniendo en cuenta que:

• Nunca vamos a conseguir miles y miles de visitas ni, muchísimo menos, ganar dinero con nuestro blog, ni conseguir el Pulitzer…
• No creemos que la calidad de un blog venga marcada por su número de visitas ni por la cantidad de páginas que lo enlacen.
• Sabemos y aceptamos que más del 80% de nuestras visitas procederán de nuestros colegas, y estamos felices con ello. (O como mínimo, nos conformamos)

Y sobre todo: No escribimos para satisfacer al lector, sino para satisfacer nuestras ansias de escribir y comunicar. Si sólo a cinco personas les gusta nuestro blog, estaremos tan felices como si les gusta a mil.

Manifestamos que:

• El miedo a que un post no guste provoca una retorcida forma de autocensura. Una autocensura que coarta nuestra libertad artística y comunicativa. Nosotros no somos medios de comunicación forzados a vigilar nuestra popularidad. Tenemos el privilegio de no tener miedo al mercado ni a las críticas… ni al olvido. ¡No lo tengamos!
• Es posible que seamos felices si uno de nuestros post se hace popular y se difunde por la blogosfera. Pero nos comprometemos a no buscarlo, ni escribiendo lo que consideráremos más popular, ni de ninguna otra forma.
• Somos personas complejas, no maquinas especializadas. Por ello, escribiremos aquello que nos parezca interesante compartir, sin importar su temática ni su idoneidad.

En resumidas cuentas:

• Este es mi blog.
• Si a alguien no le gusta, que no lo lea.

¡Si eres un blogger auténtico haz de este manifiesto algo tuyo!
Si no te gusta parte del texto o te apetece añadir algo, cámbialo sin complejos.
No cites de donde has sacado este manifiesto.
No digas quién ha escrito este manifiesto.
Ni se te ocurra poner un link a este post que estás leyendo, a no ser que sea para criticarlo o para anunciarlo sin hacerlo tuyo.
Es posible que estés leyendo este manifiesto en un blog y no sepas si lo ha escrito el dueño o no del blog. ¿Acaso importa?
Porque todo bloguero tiene derecho a ser mal bloguero, y estar orgulloso de ello.

Estònia: un clic, un vot

Europa sencera s'ha paralitzat avui, pendent de les eleccions a Estònia. Aquest petit país del nord-est d'Europa, de només 1,4M d'habitants es caracteritza per la seva formidable adaptació a la modernitat, entesa des del punt de vista del creixement econòmic i les noves tecnologies.


Prova de la seva aposta per les NN.TT. i d'internet en particular és el fet que a les eleccions d'avui s'ha utilitzat un sistema de vot a distància mitjançant la xarxa. És clar que sempre queda la opció d'anar al col·legi a dipositar el vot, però l'experiment estoni pot ser només el principi d'una tendència que anirà a més i que potser aviat serà aplicada al nostre país.


Així les excuses barates dels abstencionistes tipus "és que fa bon dia i he anat a la platja" o "és que fa mal dia i m'he quedat a casa" s'hauran de canviar per un "és que se m'ha penjat internet".

He tornat!

La volpe perde il pelo, ma non il vizio

El asesino siempre regresa al lugar del crimen

La cabra tira al monte

Amb aquests tres símils tan bonics, enceto una nova etapa com a blogaire. Després del "The Zona Franca Times", "El Laboratorio del Dr. Zeitgeist", "El Ojo de Facundo", "Curt però intens" i "Gadiri 2006 - Let's go South", torno a atacar el ciberespai amb la meva lletra i les meves malignes idees per dominar el món.

A "El Movimiento de la Humanidad" faré una mica una barreja d'aquells ingredients que van fer dels citats blogs èxits sense precedents de la blogosfera i també hi introduiré cosetes noves per a acabar de convertir-lo en el blog número 1 del món. O no.

El títol d'aquest nou projecte, "El Movimiento de la Humanidad", a més de ser xulo i comercial, és un tribut al meu yayo, Juan Guerrero Pérez, una de les persones que, des de la seva visió crítica del món més ha contribuït a formar-me com a persona.

Finalment, com a darrer comentari abans d'inaugurar oficialment aquest espai, voldria donar les gràcies i dedicar aquest blog a totes les persones, amics, coneguts i desconeguts que han estat lectors asidus i ocasionals (una mica més als asidus que als ocasionals ;-)) dels meus anteriors blogs. Espero que aquest modest blog es guanyi una plaça entre els vostres favorits i alguns minuts del vostre temps a internet.