Retrospecter de Nochevieja

D'aquí unes poques hores finiquitarem l'any 2007 i ens disposarem a encetar un nou any, el 2008. Aquest procés, que a Espanya van tenir l'encert de batejar amb un nom tan comercial com el de "Nochevieja" i amb una tradició tan potent com la de menjar els 12 raïms, incita a que hom faci un exercici prospectiu, tractant de desitjar allò que voldria assolir en l'any entrant o de proposar-se propòsits diversos, però sobretot a fer retrospectives de tot tipus.
N'hi ha que repassen les notícies més importants de l'any (els telenotícies en van plens), les imatges més impactants de l'any, els personatges més rellevants de l'any, o les capullades més grosses de l'any. Jo també m'hi apuntaré, però no repassaré coses de l'any 2007 (potser ho faci un altre dia), sinó que em detindré a observar les passades nits de Cap d'Any, per fer un retrospecter personal que, molt probablement no us hagi d'interessar gaire, però que tinc la impressió que "toca".

-25 anys (1982-1983): Era un nen petit i fill únic, que vivia a Itàlia i que parlava només en Italià. A Espanya l'esquerra tot just acabava de tornar al poder després de 43 anys i la festa del Mundial de futbol havia omplert de joia els estadis espanyols i les llars italianes, gràcies a la victòria de la Squadra Azzurra. Precisament des de l'Itàlia triomfant de Sandro Pertini, jo assistia amb més interès a altres esdeveniments més importants, com l'embaràs de ma mare, i l'únic fet que esperava del '83 era el naixement de la meva germaneta.

-20 anys (1987-1988): Seguia sent un nen, ja no tan petit, però ara vivia a Barcelona i tenia una germana. De fet, feia només quatre mesos que havia arribat a Catalunya i estava en ple procés d'immersió a tots els nivells, lingüística, escolar, social... En aquesta nit de Cap d'Any d'autèntic immigrant, molt probablement vaig viure les primeres campanades "spanish style", amb els raïms, els torrons i les nadales de rigor. Mentrestant, al voltant meu, Barcelona encara plorava la massacre terrorista d'Hipercor, a Catalunya èrem 7 milions que celebràvem el nostre mil·lennari com a país, Espanya tot just feia 2 anyets que havia ingressat a la CEE i el món (que per aquelles dates "només" tenia 5 mil milions d'habitants) encara es dividia en dos "blocs" (dels quals un estava a punt de desaparèixer).

-15 anys (1992-1993): Començava el meu incert periple com a adolescent, cursant 7è d'EGB i començant la meva "aventura" futbolística als infantils del Zona Franca (empès per l'eufòria del Dream Team) i com a viatger descobrint les Espanyes. Tot i que el futbol i els videojocs centraven bona part del meu interès, no vaig ser ni molt menys aliè al furor olímpic que va viure la meva ciutat. L'any olímpic deixava pas a un 1993 que representava més que l'incertesa del dia després. La gent de la meva generació ja començàvem a estar marcats per l'explosió televisiva de les noves cadenes i per productes com Bola de Drac, Campeones, les Mamachicho i la nit de Cap d'Any ens tocaria l'enèsim especial de Martes i Trece.

-10 anys (1997-1998): Si algun any vaig viure la nit de Cap d'Any concient dels canvis que havien de venir hauria de ser aquella. Era un noiet catòlic que feia el COU científic i que volia ficar-se a Enginyeria Informàtica a la UPC, que era president de la Penya JuveBarça i que tot just havia acabat de descobrir la màgia dels ordinadors i de la Taula i el Disc. L'any 1997 ens va abandonar com Ronaldo va abandonar el Barça i ens va deixar dues morts significatives com les de Miguel Ángel Blanco i Diana de Gal·les, però el 1998 ens esperava amb moltes coses interessants per a oferir-nos.

-5 anys (2002-2003): Ja era un jovenet ateu que feia 3er de Psicologia a la UB i que començava a descobrir les Europes. Gràcies a l'internet acabava de descobrir l'esport de l'hoquei taula i estava a punt d'iniciar-ne la primera competició oficial. Els euros ja corrien per les nostres butxaques, tot i que més per sortir-ne que per entrar-ne.

-1 any (2006-2007): La darrera nit de Cap d'Any va ser potser la més estranya de totes. Va ser a la vila de Houara, al sud del Marroc, a casa d'una família local on havíem sopat part del xai que vam sacrificar com a celebració de l'"3eid el-Kebir". Es tractava de la primera nit de Cap d'Any fora de casa i fora d'Europa, i va ser molt friqui i molt especial, però alhora, amb certa malenconia. El veure la recent execució de Saddam Hussein tampoc ajudava a estar especialment alegre.

Bueno, Bon Any Nou, companys!!

Jugant amb les banderes

Una proposta per a saciar el vostre apetit de banderes o per desconnectar de l'estrès nadalenc o per allò que considereu oportú.

A veure quantes banderes reconeixeu a aquesta versió del Traveler IQ Challenge ;-)

Seré original: Bon Nadal!

Hola xavals!

En una tarda com aquesta, algú com jo hauria d'evitar a tota costa parlar del Nadal (també conegut com Christmas o 3eid al-Milad), però la veritat se'm fa molt difícil. Potser perquè com que l'any passat no vaig fer Nadal i aquest any en tinc com ganes, o potser perquè no em ve molt de gust parlar de futbol, no sé...

Bé, què farem? Potser us avançaré una mica què faré amb aquest blog. Crec que el dividiré en seccions. Sí, mira. He arribat a la conclusió (?) que estaria bé tenir uns temes més o menys fixos que molin i anar-los rotant de tant en tant.
Un dels temes indiscutibles seria la secció "Banderes", que crec que ha tingut bona rebuda (i a més m'agrada, perquè us he d'enganyar?), que en els propers dies tractaríem les de Canàries, i altres que m'heu anat comentant (recordeu-me-les, perquè me les oblido, hehe).
Què més? Una que mantindré, perquè sempre és un comodí per quan no estic gaire inspirat és la secció "Música", per anar posant vídeos de cançons boniques, ja siguin més mainstream o més friquis.
Una que em motiva molt de fer, però que encara no tinc clar com organitzar-la seria la secció "Personatges". No sé si deixar-la així en plan neutral o de dividir-la en gent que admiro i gent que detesto. Crec que el que acabaré fent és una cosa més oberta, però donant-hi una valoració personal. Ja us avanço ara mateix que un dels personatges que tinc ganes de posar és el Guy Verhofstadt, el seu posat i la seva tasca m'ho estan demanant a crits.
També voldria tenir una secció per a presentar alguns dels països, estats, regions, províncies, repúbliques, oblasts, principats, microestats, pobles i ciutats dignes de ser coneguts. Aquest món nostre és molt variat i dóna cabuda a un munt de "Puestos" que, volent-ho o no, són molt curiosos, i d'això se n'ha de parlar a algun blog.

Tenint ja quatre seccions, no sé si seria molt adient fer-ne alguna més, com "Esports", però em sembla que la descartaré perquè és un tema ja super-trillat. Crec que acabaré fotent una categoria d'"Altres" per allò que no sàpiga en cabir en cap altra secció i que sigui digna de ser tractada a "El Mov".
En qualsevol cas, estic obert a allò que em podeu suggerir.

Queden uns temes dels quals no en parlaré, però que ben aviat trobaran també el seu espai, segurament en un altre blog. Sí, tinc la intenció de fer un blog nou en plan seriós, i d'introduïr-me en el món de la "Catosfera". Ja us ho detallaré més quan arribi el moment.

Per acabar, us deixo un vídeo ben nadalenc. Us ho havia avisat: avui vinc molt nadalenc, nanos. Es tracta del mític "Feliz Navidad" de José Feliciano i, efectivament, és una de les cançons que canto a viva veu al cotxe mentre baixo de l'Autònoma.

3eid mubarak sa3id!

Hoy es el gran día para millones de musulmanes en el mundo. Mientras en el mundo cristiano-laico estamos pensando en la cena de empresa o en qué compraremos como regalos de Navidad, los musulmanes han celebrado hoy su fiesta más importante del año: el 3eid al-kebir o 3eid al-adha, que se conoce por aquí como "la fiesta del cordero".

Efectivamente, de corderos va la cosa. Para una familia estándar, la celebración se divide en tres partes: el sacrificio del cordero, la preparación del cordero y el comerse el cordero.

Si queréis saber cómo vivió un individuo de la Zona Franca dicha fiesta el año pasado (que por cierto coincidió con Nochevieja) mientras estaba "de erasmus" en Marruecos, podéis leer este reportaje de mi blog de cuando estuve allí: http://gadiri2006.blogspot.com/2007/01/la-fiesta.html

Así pues, voy a cerrar esta trilogía árabe de la última semana con una felicitación que hago extensible a todo el mundo musulmán y a todo el que se quiera adherir a la misma:

3EID MUBARAK SA3ID WA KULLA 3AMIN WA ANTUM BI ALFI KHEIR

Benvingut Mr. Gaddafi!

Espanya està d'enhorabona! El líder de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, el mític Muammar al-Gaddafi visita el país per primera vegada a la seva llarga carrera política. Caram, has necessitat 38 anys per decidir-te, eh pàjaru! ;-)

El líder de Líbia ha vingut a Espanya, amb la seva parafernàlia habitual (guardia personal femenina, haima presidencial, etc), per, entre d'altres coses, entrevistar-se amb el Rei, el President del Govern i l'Expresident del Govern i tocar les palmes. Des d'aquí donem la benvinguda a aquest líder, un dels nostres preferits (oi, Olga i Sheila?), i li sol·licitem una feina com a alts funcionaris de la G.J.A.L.P.S. i que modifiqui la bandera del seu país.

Per a celebrar-ho, li dediquem aquest vídeo de "La Hora Chanante", on ell mateix se'ns presenta i ens explica una mica la seva vida.

Tamalli Ma3ak / تملي معاك

Si d'alguna cosa m'ha servit passarme quatre mesos a un país (suposadament) àrab i haver estat sotmès a sessions intensives de música pop àrab, és per haver arribat a apreciar una miqueta més aquest bonic gènere musical que, com ja he dit en alguna ocasió, està absolutament ignorat al nostre país, almenys per la població de nacionalitat espanyola i pels mitjans de comunicació. Bé, de fet també ignoren la música en qualsevol idioma que no sigui el castellà o l'anglès, així que no sé de què em queixo.

Total, avui us presento a un mite vivent de la música en àrab, d'Egipte, més concretament. Es tracta del gran Amr Diab i, dins de la seva extensa discografia fruit d'una dilatada carrera plena d'èxits, la seva cançó "Tamalli Ma3ak" ("تملي معاك"). Una cançó ben plena de sucre, com els agrada als nostres veïns del sud (els valencians no, els de més al sud encara), que parla d'un pàjaro que desitja estar per sempre més amb la seva pàjara. Per aquells de vosaltres que no domineu l'àrab egipci, un poso un vídeo subtitulat en anglès.



Per cert, perquè veieu l'estatus d'aquesta cançó i d'aquest intèrpret al món àrab, us tradueixo el que diu un usuari de Youtube a propòsit de la mateixa:

"Si ets àrab i mai havies escoltat aquesta cançó, llavors ets gilipolles i t'haurien de desarabitzar. Si l'has escoltada com 7.864.153 vegades, llavors ets guai."

Banderes: Antàrtida (i 2)

Companys, avui acabarem el repàs a les banderes de l'Antàrtida amb les que no pertanyen a cap regió, ni estat ni ens polític, és a dir, corresponen a propostes i palles mentals vàries amb millor o pitjor intenció, pero sense cap oficialitat.

Proposta del Secretariat del Tractat Antàrtic



Bé, aquesta és la proposta més "oficial" de totes. Veient-la entenem que l'hagin rebutjada, perquè és prou absurda i lletja com per això. Consta d'una representació del mapa del continent en blanc sobre fons blau, amb unes línies que pretenen representar els meridians que s'entrecreuen al Pol Sud, però que al final sembla més aviat una teranyina digna del mismísimo Home Aranya (Spiderman).


Proposta d'en Graham Bartram



Ara anem les propostes d'individus. Aquesta en concret és més simple que el mecanisme d'una cullera: mapa del continent en blanc sobre fons blau i res més, ni teranyina ni punyetes. Home, posats a cagar-la com els del Secretariat, millor no afegir-hi elements estúpids, però la veritat és que per fer això no calia ni que es molestés l'amic Graham. Podia haver agafat una foto per satèl·lit, que almenys hagués quedat realista. Per cert, a mesura que es vagi fonent el gel de l'Antàrtida, també anirà canviant el disseny de la bandera?
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir un mapa.


Proposta d'en Whitney Smith



Una proposta amb "significat" i bona intenció, però el resultat de la qual és lleig com pegar-li a un pare. És de color taronja perquè és el que té millor visibilitat sobre el blanc que caracteritza l'Antàrtida i perquè cap país no el té com a color principal; les mans agafant "allò" representen la Humanitat conservant i tenint cura del continent; i la lletra "A", aquesta la deixo a la vostra imaginació ;-)
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir lletres (aquí hi excloc la bandera del poble amazic/berber).


Proposta d'en Dave Hamilton



Té raó aquest home quan afirma que les propostes que hi havia li semblaven lletges i/o avorrides. Ell també ens explica el simbolisme de la seva proposta: el blau marí és el cel de la nit antàrtica; el blau cel és el color del gel estiuenc; el groc és el color de l'aurora austral (l'aurora boreal del sud); i les estrelletes són, efectivament, la Creu del Sud. I he de reconèixer que és una bandera més aviat bonica, però, aixx, no sé, no m'acaba...

Potser és que la cosa és tan senzilla com que l'Antàrtida és quelcom que no pot tenir una bandera, com la Lluna, el Sol, els oceans o la Terra. Les banderes són per a identificar territoris, nacions, entitats que volen diferenciar-se d'altres entitats... i l'Antàrtida és de tots.

El comentari racista d'Ana Rosa Quintana

Avui us presento una pixada fora de test d'aquelles que fan història. Es tracta d'un comentari que va fer Ana Rosa Quintana al seu programa matinal "AR" i recollit pel programa "Sé lo que hicisteis".
No vull comentar gaire res sobre allò que va dir, prefereixo que ho escolteu vosaltres mateixos, perquè si no no em creuríeu, hehe.

Atenció al comentari de l'Ana Rosa, a les cares dels presentadors i a la rèplica del mític Ángel Martín.

Banderes: Antàrtida (1)

Avui no tenia gaire clar de què fer la secció banderes. Tenia algunes suggerències de fans de la secció, com la del Nepal, l'"estelada" canària, les banderes espanyoles històriques, etc... però al final he pensat que, com que aproximadament ja n'havia tocat una de cada continent, ara em tocaria anàrme'n al sisè continent, l'Antàrtida.

Ja ho sabeu els lectors més fidels (ja en teniu de mèrit, ja...), el continent gelat i les fricades relacionades amb ell m'apassionen. Per tant, el continent que va veure nèixer el mític Emilio Marcos Palma bé mereixia un post sobre les seves banderes.

Però clar, aquí tenim un problema ja per començar (a banda del fred), i és que, com no és ben bé un país ni res semblant, no té una bandera oficial pròpiament dita. El que tenim, ara per ara, és una sèrie de països que en reclamen la sobirania (reclamacions congelades, mai millor dit, pel Tractat Antàrtic) i un parell de propostes frikis. Anem a pams; avui, només les dependències de països de por ahi:

Territori Antàrtic Britànic

Ja sabeu, els britànics no son una gent gaire imaginativa a l'hora de fer banderes per a les seves colònies i dependències. Han agafat el model típic de la Union Flag (bandera britànica) al cantó i en comptes del fons blau habitual, han dit "calla!, com que l'Antàrtida és el continent del gel i tot allò, posem-hi un fons blanc com el gel!" Doncs així ho van fer, i per fer-ho encara més polar, a l'escut hi van ficar un animal tan poc heràldic com un pingüí.

Terres Australs i Antàrtiques Franceses

Aquesta bandera, lletja com un pecat, demostra que si els britànics tenen poca imaginació en el tema, els francesos no els milloren pas; s'han limitat a adaptar el model de bandera colonial britànica, amb la bandera francesa al cantó, la resta en fons blau marí, i un lletgíssim logo format per la combinació de les inicials del territori. Per cert, que no es tracta ben bé de la bandera del territori, sinó més aviat de la bandera de l'administrador del mateix. Vamos, que difícilment us la trobareu penjada d'una finestra en una diada o en una competició esportiva o a l'entrada d'un càmping.

Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud (Argentina)



Amb aquest bonic nom, el govern argentí va voler englobar a la província de Terra del Foc els territoris en disputa de l'Antàrtida, les illes Malvines i altres illetes de la zona. La terra natal d'Emilio Marcos Palma té una bandera més maca que la dels "veïns" francesos i britànics, tot i que sembla més un logotip d'una companyia d'assegurances o de cert partit polític del centredreta espanyol que una bandera pròpiament dita. És meitat taronja i meitat blava, amb un albatros estilitzat entremig, símbol de la llibertat, i unes estrelles sobre la meitat blava que representen la Creu del Sud, símbol per excel·lència de l'hemisferi sud.


Magallanes y Antàrtica Xilena



l'Antàrtica Xilena és una província de la regió XII de Xile i té una bandera que recorda al del territori veí argentí. La part superior, de dos terços d'amplada es de color blau i té a la seva part esquerra la Creu del Sud, i el terç d'avall de la bandera és de color groc ocre, i està separat de la part blava per una línia blanca en forma de ziga-zaga, força original, i que representa l'accidentat relleu de la regió. "Curiosament", els territoris britànic, argentí i xilè estan pràcticament superposats, però com hi ha la moratòria del Tractat Antàrtic, en la pràctica no passa res.

(Fi de la primera part)

Política y fútbol

Después de haberme enzarzado en una apasionante discusión de bar sobre fútbol y nacionalismo, que no he continuado porque 1) no me gusta monopolizar los blogs de otros y 2) he intentado poner un último comentario pero Blogger no me ha dejado porque estaba de mantenimiento, me han entrado ganas de hacer un post sobre el tema.

Y no voy a hablar del anuncio rollo *nacionalista* de Nike, sino de otras relaciones entre política y fútbol algo más relajadas. Disculpad que no esté muy original hoy, pero me lo voy a tomar "prestado" de Maiol Roger, de InDirecte!cat. Se trata de identificar políticos catalanes con futbolistas y partidos con equipos y me ha llamado la atención porque algunos son muy acertados. En algunos casos, voy a completar las aportaciones de Maiol con algunas de mi cosecha.

PSC = Real Madrid: el vigente campeón (con "ayuda arbitral" - de ICV y ERC)

Pasqual Maragall = Julio Salinas: el anterior pichichi del equipo, delantero cuestionado que combina goles imposibles con errores en momentos clave.
José Montilla = Gennaro Gattuso: mediocentro defensivo sin mucha técnica futbolística, pero vital para robar balones en el centro del campo.

Han cambiado el "jogo bonito" por el "catenaccio".

CiU = Bayern de Múnich: el histórico campeón (23 "ligas" seguidas) destronado

Josep Anton Duran i Lleida + Artur Mas = Luca Toni + Miroslav Klose: un tándem de ataque para golear en las urnas.
David Madí = Andrea Pirlo: el centrocampista que pone los goles en bandeja.

El vestuario está dividido entre los que quieren ganar en Madrid y los que se conforman con el empate.

ERC = Valencia: se le ha atragantado la Champions y tiene divisiones internas

Josep-Lluís Carod-Rovira = Rivaldo: el que debería tirar del carro, pero que es criticado por su excesivo individualismo (Maiol considera que la comparación sería con Raúl, pero éste no peca de individualismo, al contrario).
Joan Puigcercós = "Guti": el eterno suplente que hace lo que puede por llegar a ser titular.

Varios grupos de jugadores han formado clanes para ver quién se queda con el control del vestuario.

ICV = Villarreal: es el equipo simpático, de moda

Joan Saura = Eidur Gudjohnsen: bueno en su posición, un paquete fuera de ella.

Los buenos resultados le llevan a ser confiados y encajar goles cuando juegan contra el PSC, y a cerrarse en defensa cuando juegan contra CiU y PP.

PP = Real Betis: está en horas bajas y tiene que hacer cambios en el equipo

Josep Piqué = Román Riquelme: jugador brillante al que no se ha sabido ubicar en el equipo y que ha acabado defenestrado del mismo.
Daniel Sirera = Wesley Sneijder: está llamado a ser el líder, pero habrá que ver cómo responde en los partidos importantes (Maiol considera que la comparación sería con "Gabri", pero yo no la veo).
Raúl Albiol = Pablo Alfaro: defensa duro que no tiene inconveniente en agredir al rival si la situación lo requiere.
Montserrat Nebrera = Ronaldinho Gaúcho: el crack mediático en el que el equipo confía si fallan los jugadores jóvenes.

Se ha confiado en los chavales de la cantera para enderezar el rumbo de este histórico en dificultades.

Ciutadans = Levante: un equipo claramente de segunda, sin fútbol ni táctica para mantenerse en la máxima categoría

La próxima jornada se acerca... quién ganará?


PS: en otro orden de cosas, pero sin salir del tema, el ninguneo al que ha sido sometida la manifestación del pasado 1-D (entre 200.000 y 700.000 asistentes) por parte de los medios de comunicación de ámbito estatal es como si un partido que acaba 4-0 no se considera una goleada. El PSC es el único que considera que el árbitro ha tenido una influencia decisiva en el marcador (?). Personalmente y, aunque me tuve que quedar a ver ese partido desde la grada y me quedé sin jugar, estoy muy satisfecho con el resultado y creo que estamos remontando posiciones de cara a ganar el campeonato.

Après toi

Avui en la secció música, rescato una cançó de fa 35 anyassos, que últimament és de les que més canto al cotxe. Es tracta d'"Après toi" (després de tu), de la cantant grega Vicky Leandros, canço amb la qual Luxemburg que va guanyar el Festival d'Eurovisió de l'any 1972 (any 2 abans de Waterloo). Poca broma amb Luxemburg, que fins la seva retirada l'any 1993 era una autèntica potència eurovisiva.



Aquesta canço, per cert, té versions en grec i japonès entre d'altres. No cal dir que ja he posat en marxa un dispositiu de recerca per tal d'aconseguir-les ;-)

Banderes: Israel

Reprenem la secció Banderes, aquest cop amb una de mooooolt coneguda, especialment per aquells a qui us agrada mirar els telenotícies: Israel.



Consta de dues franges blaves horitzontals (la tonalitat varia depenent de l'autor, cosa habitual amb els blaus) amb una estrella de David també blava entremig. No té gaire secret: l'estrella de David és un símbol associat als hebreus des de fa una pila de segles (tot i que no n'és exclusiu), i els colors blau i blanc, són molt apreciats entre aquest poble, alhora que aporten un toc de distinció en un Orient Mitjà dominat pels negres, vermells i verds.

L'Estat d'Israel té aquesta bandera com a oficial des de la seva fundació l'any 1948 i des de llavors l'han mantingut i s'ha convertit en tot un èxit per a una bandera: identificable 100%, estimable per als seus admiradors i inflamable per als seus detractors.

I, què voleu que us digui, quan una cosa és bonica, senzilla i identificativa, m'agrada, com és el cas d'aquesta bandera.

Disseny: 8
Simplicitat: 10
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 9

Tres mesures ecològiques per a la vida quotidiana

Amics lectors, el medi ambient està bastant malament, i això ja no és un secret ni una teoria esbojarrada de quatre fanàtics peluts esquerranosos: és una realitat contrastada que, a més, tendeix a empitjorar.
Què hi podem fer? Certament, no hi ha cap botó que podem pitjar per a què miraculosament la situació canviï de la nit al dia, però sí que podem intentar dur a terme algunes petites accions que, si més no, facin que no contribuïm a deteriorar el medi ambient molt més del compte.

No es tracta d'autoflagel·lar-se ni d'emprendre un camí cap a la vida ascètica, ni sóc l'Al Gore ni el Capità Enciam, només sóc un ciutadà urbà que, això sí, se n'adona que algunes de les coses que fa diàriament són absurdament insostenibles o contaminants i que, amb un esforç mínim o fins i tot nul, es pot evitar o reduïr el perjudici mediambiental que causem.
Així doncs, he decidit aplicar-me a mi mateix (malauradament encara no tinc autoritat sobre cap altra persona) les següents mesures:

1. Usar de manera exclusiva paper reciclat
La veritat, no veig cap raó per la qual hagi de seguir utilitzant el paper "blanc" en comptes del reciclat. I, en canvi, l'ús del paper reciclat contribueix a desaccelerar la desforestació. Aquesta mesura entrarà en vigor tan bon punt hagi utilitzat tot l'estoc de paper blanc que tinc en circulació i inclourà el paper que utilitzi per a treballs, currículums i altres coses de les quals jo en sigui el responsable. L'ús decoratiu del paper, en canvi, n'estarà exempt.

2. Rebutjar les bosses de plàstic innecessàries
És inviable plantejar-se un rebuig total a l'ús de les bosses de plàstic, però també és cert que moltes vegades els depenents (segurament per un acte reflex) t'encasqueten la bossa de plàstic de torn, com quan compres una barra de pa, un llibre o un llapis de memòria. Si no cal, no s'agafa.

3. Evitar deixar els aparells electrònic en stand-by
És una mesura que de fet ja porto aplicant, però que no està de més que la comenti aquí. Quan els aparells estan en stand-by, sembla que estiguin apagadets, però de fet estan consumint una miqueta. I miqueta més miqueta... acabem gastant entre un 10% i un 15% de l'energia domèstica en aquesta cosa tan tonta i tan evitable.

Molt bé, amb això no he salvat el món, però si contribueixo a destrossar-lo una mica menys, ja haurà estat bé. Agraeixo des d'aquí a la Generalitat de Catalunya la seva contribució amb una quarta mesura, la de la limitació de velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona, que entrarà en funcionament d'aquí molt poc.

I hi haurà sancions? És clar que sí! Cada cop que me les salti, posaré 1€ (sóc pobre, què voleu?) a un pot, i cada any donaré la pasta que reculli per algun projecte mediambiental guapo.

També estic obert als vostres suggeriments per veure si hi ha altres cosetes que siguin així senzilles i viables (ja us dic ara que no penso anar a l'Autònoma en bici), i alhora us encoratjo a vosaltres perquè adopteu "legislacions personals" similars.

Francesc Candel, l'ànima de la Zona Franca

Ara fa uns dies va morir Francesc Candel. Aquest escriptor nascut al Racó d'Ademús l'any 1925 i afincat des de petit a la Zona Franca [1+2] va aconseguir ser un referent per a tota Catalunya gràcies bàsicament a dues obres, que van treure a la llum dues temàtiques fins aleshores ignorades. A "Donde la ciudad cambia su nombre" (1957) va retratar, narrant les vivències del barri de les Cases Barates de la Zona Franca, la realitat dels barris de la perifèria de Barcelona; mentre que amb "Els altres catalans" (1964) va posar sobre la taula el tema dels immigrants arribats de diversos racons d'Espanya durant el passat segle. No només, doncs, va tenir l'encert de cridar l'atenció de la Catalunya "oficial" sobre aquestes dues temàtiques clau, sinó que a més va saber posar uns títols a les seves obres que il·lustraven d'una manera molt gràfica les realitats de què volia parlar.

A més, també va tenir una trajectòria política vinculada a l'esquerra que el va dur a ser senador per Barcelona el 1977 i regidor de Cultura a l'ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat el 1979, i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, el més recent dels quals, i on va escriure fins els seus darrers dies, ha estat el periòdic La Marina.
També va rebre alguns reconeixements molt significatius, com la Creu de Sant Jordi (1983) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Per aquestes raons, i pel fet d'haver demostrat sempre una forta vinculació amb el barri i la seva gent, el Paco Candel ha estat considerat a una i altra banda de la muntanya de Montjuïc com el referent cultural de la Zona Franca. Aquest simbolisme que va assolir, va fer que es bategessin amb el seu nom la biblioteca i els premis literaris del barri, i que fins i tot es construís un gegant a imatge seva.

Però més enllà de les dades i dels fets, potser allò que en voldria destacar més és la seva qualitat humana. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment, però per exemple sí ma germana i la meva iaia. La meva germana, en particular, que el va entrevistar fa pocs anys, amb motiu d'un treball escolar, sempre em parla de la seva senzillesa i amabilitat. La Zona Franca ha perdut un símbol, però també un dels seus veïns més estimats.

2й Чемпионат Европы Aйрхоккей, Сабадель

Пер парлар дел ке а естат акэст 2н Кампюнат д Еуропа д Окей Таула, потсер ла манера мес адекуада сериа фер-о ен рус, перо ком ке акэста льенгуа ес ун тема ке но акабэм де контроллар, мес вал ке континуи ен катала, перкэ си но, ентре лес бандерес амб ла фалс и ел мартель де л алтре диа и ашо, пенсареу ке сок ун комуниста де ла вельа ескола.

Ja en un alfabet més nostrat, us informaré molt breument de com ha anat aquest 2n Campionat d'Europa d'Hoquei Taula que hem organitzat el cap de setmana passat al Club Natació Sabadell (a Sabadell, província de Rússia).

Hem tingut una participació de 21 jugadors (molt per sota dels 36 que esperàvem en un principi), dels quals 10 han vingut de Rússia, 2 d'Andalusia, 1 de la República Txeca i 8 catalans. Sí, com veieu els russos han estat majoria, i això en un torneig open disputat a Catalunya molt normal no és, que hi participin més jugadors vinguts de Rússia, que han de pagar-se el bitllet d'avió i els tràmits de visat, que no pas de Catalunya. D'aquí que hagi introduit aquest post en alfabet ciríl·lic i que hagi dit que Sabadell és provínci de Rússia.

En la modalitat per equips la selecció russa s'ha endut el triomf per davant de la catalana (vigent campiona) guanyant-la/-nos per un contundent 5-1. Això podria ser normal si no fos perquè els russos han començat a jugar fa menys d'un any, mentre que els catalans ja portem entre 3 i 5 anys jugant.

En la modalitat individual el títol sí que s'ha quedat a casa, però no ha estat ni molt menys un passeig. El zonafranquí José Luis Camacho s'ha imposat i ha pogut revalidar el títol que va aconseguir l'any passat. Va caure a la final davant d'ell el rus Sergey Antonov, que ha realitzat un torneig extraordinari... especialment si es té en compte que aquest noi va començar a jugar al mes de juny! Tercer ha quedat Sergio López, un expat zonafranquí resident a Dos Hermanas.

En la modalitat de billiard-hockey el txec Jakub Hasil ha fet valer la seva experiència per a guanyar la copa. Segon classificat ha estat el barceloní Ricardo Pérez.

El nou ranking europeu (del qual passo a ser el #15, en una baixada estratosfèrica de 9 posicions) el podeu veure a AirHockeyForums.com

Però passem a les valoracions que és el que m'interessa. La meva valoració com a ex president de l'associació que havia d'organitzar aquest campionat (AirHockey Catalunya) és molt negativa.
D'entrada vull puntualitzar que aquest campionat només s'ha disputat perquè havíem adquirit el compromís amb els jugadors russos, que havien reservat els seus vols i havien començat els seus tràmits pel visat amb molta antel·lació. De no haver estat per això, aquest campionat hauria estat cancel·lat, degut a la profunda crisi en la que es troba la nostra associació.
De fet, cal dir per a ser honestos que aquest campionat no ha estat organitzat per AHC, sinó per tres persones que ens hem multiplicat i hem fet un enorme sacrifici personal perquè pogués esdevenir realitat. El meu consell, estimats amics: si mai heu d'organitzar cap esdeveniment, assegureu-vos que sereu molta gent organitzant-ho o que en treureu profit econòmic, o les dues coses. Tanmateix, seré just i reconeixeré l'ajuda que ens han prestat durant el torneig alguns jugadors, però en casos com aquests pesen més les absències que les presències.
Ja he comentat que em semblava absolutament lamentable que aquest esdeveniment hagi despertat un interès major en un col·lectiu de jugadors estranger que en el local. Si hi treiem els 3 organitzadors, només 5 persones han pres part en aquesta competició, i moltes d'elles d'una manera parcial. Us juro que en molts moments del torneig, em sentia com si jo hagués anat amb un parell d'amics a jugar a air hockey a Sant Petersburg (el fred siberià que feia a les instal·lacions del CNS aquells dies va contribuir a que ho semblés encara més).
Dels motius de les absències preferiria no comentar res, em reservo la meva opinió, però deixa clar quin és l'interès que hi ha per aquest esport. L'únic que lamento és que ningú m'ho hagués dit explícitament hi ho hagi hagut de comprovar d'aquesta manera tan dura i tan freda.
Quant als resultats esportius no em sembla malament que hagin guanyat els russos, ans al contrari, ho rebo amb molta alegria perquè és una prova de que estan fent les coses ben fetes. En canvi, em fa ràbia veure com un col·lectiu de jugadors com el nostre s'ha deteriorat tan clarament i ha perdut tot l'entusiasme per jugar. És normal que qui hi juga un cop al mes o fins i tot menys perdi contra qui juga cada setmana des de fa 12 mesos.

L'any que ve el Campionat d'Europa marxarà a Most, a la República Txeca. No només crec que tindrem poques opcions de guanyar-hi, sinó que veig difícil fins i tot poder presentar-hi un equip.

L'única esperança que em queda és el futur, els jugadors joves que podem començar a formar al Club Jove del Club Natació Sabadell. Intentarem que aquesta nova generació tingui una altra actitud envers l'esport de l'hoquei taula. Que els agradi, que s'hi diverteixin, que hi siguin competitius, però, sobre tot, que ho considerin el seu esport i que, amb permís de la feina, dels estudis i de les relacions personals, se'l prenguin amb un mínim de serietat. Demano massa? Pot ser, però el que sí és trist és veure com un esport es mor davant teu i ningú sembla voler reaccionar-hi.

Com aneu de geografia?

Doneu-li una nova repassada a l'atles de geografia (o millor a la wikipedia, si el vostre atles té més de 10 anys) i poseu a prova els vostres coneixements amb aquest joc, el Traveler IQ Challenge.

El meu rècord és 636.000 punts, i un IQ de 140. Vinga, supereu-ho! ;)

Si us ha agradat, al Facebook hi ha moltes més variants (de banderes, d'equips de futbol, de patrimonis de l'humanitat...).

Banderes: la falç i el martell... al segle XXI!

Torna la secció banderes, i avui amb la recuperació d'un dels símbols que més ha marcat el segle XX: la falç i el martell. Tots coneixeu la història: a principis de segle el comunisme va començar a agafar força, a mitjans de segle es va convertir en una de les dues forces hegemòniques del món, i a finals de segle pràcticament va desaparèixer del mapa. El comunisme va escollir com a un dels seus símbols principals la falç i el martell entrecreuats, per a representar el poder dels camperols i del proletariat.

El paradigma de bandera d'estat comunista és la del paradigma d'estat comunista: la Unió Soviètica, que era tota vermellota amb la falç i el martell (FiM) al cantó (quart superior esquerre d'una bandera).
Avui dia, el comunisme només existeix a 5 països (Xina, Laos, Cuba, Corea del Nord i Vietnam), bé, això de Xina és bastante discutible; el cas és que cap d'aquests països llueix la FiM a les seves banderes. On són, doncs, les FiM a les banderes del segle XXI??

Doncs les hem d'anar a buscar a nivells subestatals: als oblasts russos de Vladimir i Briansk (no confondre amb el centre penitenciari de Can Brians) i a la república separatista moldava de Transnístria:

Vladimir (Rússia)

Briansk (Rússia)

Transnístria (Moldàvia)

Aquesta última en concret, la de Transnístria, entitat que ja per si mateixa mereixeria un post, és la bandera que tenia Moldàvia quan era una república soviètica. La de Briansk, per la seva banda, sembla que porti un arbre de Nadal, que de fet destaca més que la FiM, mentre que la de Vladimir té la curiositat de tenir la FiM sobre un fons blau.

Avui faig la valoració global de totes 3, ja que totes se semblen i que avui era més important el fet curiós d'aquestes banderes "retro" que no pas la valoració en sí.

Disseny: 5
Simplicitat: 6
Originalitat: 6
Capacitat simbòlica: 8
M'agraden?: 4

Les fatwes més absurdes del món

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.

Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.


1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

Banderes: Saint-Pierre i Miquelon

Continuem la ja mítica secció de banderes del món amb un canvi radical respecte a la primera que us vaig presentar. Si l'anterior era la simplicitat i la insipidesa feta bandera, avui anem amb una d'eròtico-festiva digna d'un treball escolar de primer d'ESO: la de Saint-Pierre i Miquelon.



Bé, això ens porta a una qüestió interessant: Què és Saint-Pierre i Miquelon? Doncs és un bocinet de França a Nord-Amèrica, unes illetes que hi ha a la costa est de Canadà i on s'utilitza l'euro, i la resta de la història ens l'explica la pròpia bandera.
Què hi tenim a la bandera? Tres mini-banderetes: de dalt a baix, la del País Basc, la de Bretanya i la de Normandia, i un barco. Com si d'un jeroglífic es tractés, podríem interpretar que es tractava d'una base de pescadors d'origen basc, bretó i normand. Doncs no anem gaire errats, en efecte, aquestes illes eren bases estacionals primer i permanents després de pescadors d'aquests orígens. Més concretament, els bretons i els normands es dedicaven a la pesca del bacallà, mentre que els bascos, amb la seva voluntat de diferenciació que els caracteritza, es dedicaven a la caça de la balena.

Disseny: 8
Simplicitat: 4
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 8

PD: Aquesta bandera no és oficial, ja sabeu que l'estat francès és una mica especialet per aquestes coses...
PD2: Prenc nota de les vostres peticions: Nepal, Líban (no m'ho heu demanat explícitament, però m'ho apunto igualment), etc. Ja aniran sortint.

Sóc una no-persona

Com cada cop que s'acosta un esdeveniment similar, aquests dies previs al Campionat d'Europa d'Air Hockey torno a ser una no-persona.
Per a acabar de fer-ho interessant, tindré 2 examens d'àrab i l'entrega de 2 pràctiques guapes.
Per tant, aquells que tingueu la mala sort de topar-vos amb mi durant els propers 10 dies, simplement no m'ho tingueu en compte. La Taula m'ha robat l'ànima, però m'ha promès que me la tornarà abans de 2 setmanes.
Ras-plas, heis-fleis.

Banderes: Líbia

Avui estreno aquesta secció sobre banderes amb una de senzilleta, ja que no disposo de massa temps com per extendre'm. La bandera de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, més coneguda per la majoria de mortals simplement com a Líbia.



Aquesta és la bandera, un rectangle de color verd. Volíeu simplicitat? Teniu simplicitat. Tota la del món i més.
El país de Mu'ammar al-Gaddafi (i no és una manera de dir, és que hi ha pocs països al món que siguin més del seu líder que aquest) va adoptar aquesta bandera el 1977 i va escollir el color verd per a simbolitzar la seva devoció a l'islam. Així de simple. A l'hora de la veritat, però, la imatge del seu líder simbolitza molt millor el país que la pròpia bandera.

Però posats a justificar, també podríem haver considerat com a vàlids els següents arguments:
- Que les platges líbies són aptes per al bany.
- Que són un país compromès amb l'ecologia.
- Que són comunistes i daltònics alhora.
- Que simbolitza les verdes praderies que caracteritzen el país.
- Que els van dir "no tindreu collons d'adoptar una bandera monocromàtica".

Anem a les (meves) valoracions. Van del 0 al 10 i no pretenen jutjar res més que la bandera, ni el país ni res més.

Disseny: 0
Simplicitat: 10
Originalitat: 0
Capacitat simbòlica: 5
M'agrada?: 0

Un dia especial per a Ronaldinho

Avui ha estat un dia especial per a Ronaldinho, que, pels qui no el conegueu, és el noi de la foto de la dreta i es veu que juga a l'equip de futbol del Barça. Aquest matí-migdia es trobava al restaurant Casanova de Castelldefels enraonant amb l'amo quan va arribar el meu pare (l'home de la foto de l'esquerra), en visita de feina. L'amo del restaurant els va presentar, i ara Ronaldinho podrà dir a tothom que coneix el meu pare.


El meu pare, per cert, va aprofitar la ocasió per a felicitar el brasiler pels seus dos txitxarros d'ahir (un i dos) contra el Betis.
Jo, en canvi, fa molt de temps que no coincideixo amb futbolistes professionals (amb el meu pare sí, el veig bastant més sovint). De fet, l'últim crec que va ser el Charly Rexach quan era el segon de Cruijff, i d'això ja fa alguns anyets.

L'Oblast Autònom dels Jueus

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

Jo no faig favors

M'ha passat tot just fa uns minuts. Sortia del metro i passava per Plaça Espanya per anar a agafar un bus cap a casa (ara que el Carrilet no funciona he d'agafar el bus: veure Desastre de la RENFE), i creuo el carrer Creu Coberta per anar a la parada. Al pas de vianants tinc davant meu una noia que va creuant i, tot de sobte, fa una mena de petit esprint de quatre passes com aquell que va amb pressa. Només arribar a la vorera, es gira cap a mi i comença una conversa que us reprodueixo a continuació:

Noia: Hola, ¿me podrías hacer un grandísimo favor?

Jo: (Sense aturar la marxa) No, lo siento.

Noia. Gracias.

I és que li he detectat a aquesta noia (normaleta tirant a maca), en aquestes poques paraules que m'ha dit, un to de veu i una manera de parlar que m'ha recordat a una altra noia (potser ella mateixa?) que em vaig trobar a l'entrada de l'estació de Paral·lel. En aquella ocasió, però, la cosa va anar una mica diferent. La pregunta crec que no va ser gaire diferent, però la meva resposta va ser un "Depende". La meva "apertura Jarabe de Palo" va fer que la interacció fos una mica més llarga i desagradable, on van sortir conceptes com "he perdido la cartera", "80 euros", "para volver a casa", "por favor por favor por favor", "te lo agradecería muchísimo", "hay que ser solidario", "te juro que te los devuelvo".

Ara que ja sabeu per què he estat tan esquerp (borde) i per què he sentit tanta pau interior just després del moment de dir-li-ho.
Així doncs, el meu consell és que si us trobeu en una situació similar de que una noia us demani un "grandísimo favor", li foteu un moc com aquest (el "lo siento" és opcional, és que dintre de tot, jo sóc un senyor, heheh).
Altres opcions?
- Opció maleducada: "vés a prendre pel sac!"
- Opció sarcàstica: "hauries d'anar més amb compte, sempre vas perdent les coses"
- Opció sarcàstico-escèptica: "on és casa teva? A Eslovàquia?"
- Opció voyeuse: veure des de la distància si enganxa a algú altre.

... i 100!

Aquest és el meu post número 100! Qui ho havia de dir que "El Movimiento de la Humanidad hagués d'assolir aital xifra!

Doncs sí, aquí estem. I per celebrar-ho, ja us avanço que en els propers posts no tornaré a parlar ni de Federico Jiménez Losantos ni de la COPE, Libertad Digital i tota aquesta banda del nacional-liberalisme fatxa, revisionista, negacionista i conspiratori, ni de Fernando Alonso o Fòrmula 1 en general.

Que se'n vagin tots plegats a prendre pel sac!

Hi ha res millor per dedicar un post número cent que enviar a prendre pel sac als personatges i temes que et toquen els nassos? Ai, que bé que m'he quedat, tu!

Los españoles no somos nacionalistas

No! Jamás tal cosa! Sólo los catalanes, los vascongados y algunos gallegos, baleares, valencianos, navarros y canarios pertenecen a esa raza de fanáticos antiespañoles nacionalistas. Los españoles simplemente somos patriotas.

Estamos ante uno de los grandes misterios de la humanidad: por qué razón a algunos se les tacha de nacionalistas y a otros no, cuando objetivamente presentan valores, actitudes y comportamientos similares o incluso idénticos? Una posible respuesta nos la da Carlos Taibo, profesor de Historia de la Universidad Autónoma de Madrid, en una entrevista que dio a raíz de la presentación de su nuevo libro "Nacionalismo español":

- ¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?
El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.

Por cierto, me encantó ver cómo el otro día una multitud de aficionados se congregó en Oviedo para festejar junto a Fernando Alonso su... tercer puesto en el mundial de F1! Qué cosa más delirante. Os imagináis al Real Madrid (vigente campeón de Liga) montar una fiestaza en la capital del Reino si este año acaban terceros en la Liga? Qué curiosos son los efectos de juntar nacionalismo y el marketing de Telecinco!

Vull ser com el Beckham

Per dues raons:

1. Perquè té molta pasta
2. Perquè xuta molt bé les faltes

M'ho he pres molt seriosament, i per això he començat a anar per feina per aconseguir ser com ell: com que el primer punt és molt difícil d'aconseguir, almenys de manera legal, estic intentat assolir primer el segon punt.

Si voleu fer com jo i practicar els vostres llançaments de falta, acompanyeu-me a l'entrenament. És molt fàcil, només heu de clicar a aquest enllaç i jugar al "Beat the Wall"

Beat The Wall Beat the wall and find the net in six progressive matches.

Aquest post va dedicat a Keira Knightley, mite eròtic meu de joventut.

Guardiola va jugar net

Abans d'ahir el Tribunal d'Apel·lació de Brescia va absoldre Josep Guardiola del seu presumpte dopatge, del qual se'l va acusar mentre jugava a la lliga italiana de futbol l'any 2001.

Aquest notícia, encara que ja massa tard, restitueix l'honradesa i la bona imatge de qui va ser un dels millors futbolistes catalans de tots els temps. Lamentablement, no ha aixecat ni la meitat de repercussió que quan va donar aquell famós positiu per nandrolona. Aquesta no deixa de ser una més de les injustícies del món de l'esport, un món on, com bé ha dit el mateix Pep, no existeix la pressumpció d'innocència, pilar fonamental de l'estat de dret. De la mateixa manera que en els coneguts casos de dopatge al ciclisme, els pressumptes infractors queden assenyalats i estigmatizats molt abans que se'n ratifiqui la seva culpabilitat.

Escric avui, doncs, aquest post en homenatge a qui, tot i ser un dels bucs insígnia del Dream Team, cervell de distribució de joc d'aquella màquina imparable de fer futbol que va meravellar el món a principis dels '90, últim reducte de seny en el joc de l'equip del Barça dels últims '90 i referència indiscutible del futbol català de la dècada, va sortir del món del F.C. Barcelona i es va retirar com a futbolista per la porta del darrere.
L'avui entrenador d'un Barça B vingut a menys i agonitzant pels camps de la Tercera Divisió, aquell nano de Santpedor que va sortir del planter per a substituir Luis Milla, va marcar una època com a mig-centre del Barça, fins que va cedir el testimoni a un altre cervell de la Masia com Xavi Hernández, després d'haver conquerit una pila de títols en les onze temporades que va vestir la samarreta blau-grana (1990-2001), d'entre els que destaca, amb llum pròpia, LA Copa d'Europa de Wembley del '92.

Per això, per la seva gran aportació a la grandesa del F.C. Barcelona, he volgut il·lustrar aquest post d'homenatge al Pep amb una imatge on el veiem, en la millor etapa de la seva carrera, fent allò que sabia fer millor: conduïr la pilota amb la seva inimitable elegància.

Natalie Imbruglia a la Zona Franca

Ara fa una estona estava escoltant, en una emissora d'aquestes que posen música de ja fa alguns anys, la cançó "Torn" de la cantant australiana Natalie Imbruglia. I llavors, com qui no vol la cosa, m'ha vingut a la memòria que aquesta noia havia fet un videoclip que es va rodar a Barcelona.
Fins aquí no hi ha res d'estrany, però allò realment relevant i digne de protagonitzar una entrada d'aquest blog és que part d'aquest vídeo ("Big Mistake", de l'any 1997) es desenvolupa al barri de la Zona Franca. No només això, allò que fa que aquest vídeo sigui fins i tot un document històric és que allà per on passa ja no existeix com a tal, ja que és on avui s'aixeca orgullosa la moderna Fira M2 (o com punyeta es digui ara).

Cal dir, amb tot, que el vídeoclip deixa veure una imatge de BCN un pèl massa caòtica i gairebé tercermundista, però vaja, suposo que si als anglosaxons els agrada la nostra ciutat deu ser també per això.
Aquí podeu veure, als darrers 30 segons del vídeo, aproximadament, el passeig de la Natalie per la Barcelona (i part de L'Hospitalet) que ja no existeix.



Per cert, cap a la meitat del vídeo (min. 2:19) hi surt un paio amb una jaqueta verda... no us recorda a cert actor que surt/sortia a Hospital Central? ;-)

I Räikkönen aconseguí el miracle

Quan la polarització social entre alonsistes i antialonsistes havia arribat al seu punt màxim i quan semblava que per evitar que guanyés l'estúpid, caragirat i esquerp del Fernando Alonso havia de guanyar el mimat, xulet i mafiós del Lewis Hamilton, Kimi Räikkönen ha aconseguit allò que semblava impossible: guanyar el mundial de Fòrmula 1 contra tot pronòstic.



Em fa bastant de ràbia haver de dedicar un post a aquest succedani d'esport, però em sembla interessant destacar com la victòria del pilot finlandès de Ferrari ha agermanat a alonsistes i antialonsistes, ja que ha deixat satisfets o mig-satisfets a ambdós. A més, fent valer la històrica neutralitat de Finlàndia, Räikkonen és d'aquells pilots que no despertaven sentiments negatius en quasi ningú, com tampoc en despertava de positius; de fet no se sap ni si té la capacitat de despertar emocions en absolut. Almenys no hem hagut d'aguantar com feia el ball de la gallina després de guanyar avui al Brasil i segurament no el sentirem dir cap capullada en els propers dies. Vaja, no crec ni que el sentim dir res de res.
Ha estat el triomf de la senzillesa i de la discreció en una temporada marcada per la batalla d'egos entre els pilots de McLaren, a més d'un càstig tan dur com just per a l'escuderia britànica, que acaba la temporada amb les mans buides per tramposos i per imbècils. Kiitos Kimi!

Tengo tres preguntas para ustedes

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

Alerta de phishing!

Sempre he pensat que això del phishing era tant un timo on només hi podien caure els molt babaus com la paraula anglesa per a l'acció de pixar.

Avui he rebut un correu suposadament de Paypal, el conegut servei de pagament online del qual en sóc usuari. L'he obert per a veure què passava, ja que no fa gaire vaig fer una operació mitjançant aquest servei, però quan l'he llegit i he vist que estava en anglès, quan el Paypal sempre m'ha parlat en castellà, m'ha fet sospitar. I llavors és quan he vist el lletrero que deia:

"Este mensaje puede ser un correo de suplantación de identidad (phishing)"

I clar, no he continuat llegint l'email per veure què collons em deien per a que els donés dades meues. En canvi, el que he fet és obrir una nova finestra, anar a la pàgina (autèntica) de Paypal i entrar-hi per veure si hi havia cap problema i, com que tot estava bé (si és que tenir-hi 10,40€ és estar bé), he deixat el mail unes horetes al congelador de la meua bústia d'entrada per després fer-li un pantallazo, que us poso aquí avall. Que es fotin, aquests putos cabrons timadors! Mai em prendran la meva pasta!



(Aquest és un post de servei públic. En cas de dubte consulteu amb el farmacèutic. Podria haver-vos-ho enviat per mail, però no sóc partidari de les cadenes.)

Avui fa un any...

Ja fa un any des que vaig marxar al Marroc!

Doncs sí, aquests dies commemoro (?) el primer aniversari de la meva marxa al Marroc. Resulta que entre octubre de 2006 i gener de 2007 vaig gaudir de la possibilitat de realitzar una estada acadèmica (un erasmus per entendre'ns) a la universitat Ibn Zohr d'Agadir.

Va ser una experiència enormement positiva i que no dubtaria en repetir, encara que segurament no repetiré, almenys en els mateixos termes. Si voleu tafanejar una mica les meves aventures al país de Mohamed VI, podeu fer un cop d'ull a Let's go south! - Gadiri 2006, el blog que vaig fer durant la meva estada al "Blad Skizo"

i de regal, el vídeo del "Blad Skizo", dels mítics Hoba Hoba Spirit

Wil Upchurch, campió del món d'hoquei taula

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el U.S. Open 2007, campionat mundial de facto d'hoquei taula, a la ciutat nord-americana de Xicago.

Per segona vegada aquest any, els millors jugadors del món estaven cridats a demostrar sobre la taula qui és el millor en aquest esport. Tot i que aquest torneig va aixecar molt d'entusiasme en un principi, de seguida es van començar a confirmar diverses baixes, algunes d'elles d'un pes significatiu, com Danny Hynes (6 vegades campió del món), Ehab Shoukry, José Mora, Pedro Otero, Andy Yevish, Anthony Marino, Billy Stubbs o Don James.
Amb aquest panorama abstencionista, i en un context actual que podríem definir com a "post-Hynes", on no sembla haver-hi cap dominador clar en l'esport a nivell mundial, es va obrir un ampli ventall de candidats potencials al títol.
Primer de tot, el campió vigent, el californià Davis Lee Huynh, que el passat mes de març va guanyar el seu primer or mundial i que, tot i la seva innegable qualitat, encara no és considerat per molts com el millor jugador del món. El principal candidat a esdevenir l'examen de revàlida de Huynh era per molts experts el jugador d'origen texà Wil Upchurch (campió del món el 1997) i que en recents partides de desafiament havia guanyat el seu rival californià.
A més d'aquests dos jugadors, hi havia molts altres possibles opcions, com ara Keith Fletcher, un jugador que als seus 37 anys està trobant el seu millor moment de joc i que ve de ser finalista al mundial del març a Las Vegas, o Mark Nizzi, jugador que tot just fa unes setmanes havia pujat al #2 mundial en derrotar el mateix Fletcher en un desafiament, o Tim Weissman, el decacampió mundial, que tornava d'una semi-retirada per la porta gran conquerint el passat Texas State Open, o, per què no, un Brian Accrocco que havia millorat molt darrerament.

Aquest U.S. Open ha marcat el registre de participació més baix en un mundial dels darrers anys amb només 37 jugadors, però, tot i això, ha estat qualificat com un dels millors tornejos de la dècada. Una de les raons és que, per segona vegada ha estat retransmès en directe (en abierto y gratis! que dirien ja sabeu qui) per internet. Aquesta revolució tecnològica ha fet d'aquesta edició el primer torneig d'hoquei taula realment global, ja que espectadors de Rússia, Txèquia, Andalusia i, com no, Catalunya, han (hem) pogut seguir els partits en directe.
Per altra banda, ha estat un torneig de molta qualitat (malgrat les importants baixes) i molt emocionant, amb molts partits que s'han decidit a l'últim gol (com els Weissman-Upchurch o Fletcher-Upchurch).

Al final, el vencedor absolut i nou número 1 mundial ha estat Wil Upchurch, que gràcies a la seva victòria en la final contra Davis Lee Huynh, aconsegueix el seu segon títol mundial, 10 anys després del primer. Keith Fletcher va aconseguir la 3a plaça, per davant de Brian Accrocco, 4t.

La victòria de Wil Upchurch ha dut la pau al món de l'hoquei taula, o si més no, a l'hemisferi americà. D'aquí poc ens tocarà als jugadors europeus lluitar per demostrar qui és el millor del continent. Serà al Club Natació Sabadell, el proper 17 i 18 de novembre. I tots ho podrem veure, ja sigui in situ o des de les nostres pantalles, "en abierto y gratis".

Hijos de zapateros

Yosif Stalin (1878-1953), de profesión dictador, hijo de un zapatero.

Federico Jiménez Losantos (1951), de profesión telepredicador y aprendiz de dictador, hijo de un zapatero.

José Luis Rodríguez Zapatero (1960), de profesión presidente del gobierno, hijo de un... abogado.

Ballotta, un portero veterano

El pasado miércoles, la S.S. Lazio y el Real Madrid jugaron en Roma un partido correspondiente a la Champions League, que acabó con el resultado de 2-2, con goles de Pandev para los romanos y Van Nistelrooij (quién si no!) para los madrileños. Sin embargo, lo interesante no estaba en quién marcó los goles, sino en quién los recibió, uno de ellos concretamente, el portero de la Lazio Marco Ballotta.

Ballotta superó en el citado partido el récord de jugador de mayor edad que ha participado en la Champions League, al contar con nada más y nada menos que 43 años y 183 días (nació el 3 de abril de 1964), superando de largo al anterior "abuelo de la Champions", el ya retirado ex-milanista Alessandro Costacurta, que llegó a jugar hasta los 40 años y 211 días. No es el primer récord de este tipo que consigue el portero italiano, ya que también es el segundo* jugador más viejo de la primera división italiana, superando a otro mito viviente, Dino Zoff.

La carrera del hoy portero de la Lazio es flipante. A pesar de no haber llegado a debutar en la selección nacional (guantes de la categoría de Zenga, Pagliuca, Peruzzi o Buffon le han ido cerrando el paso sucesivamente) ha participado en 28 temporadas consecutivas (15 de ellas en Serie A), ha jugado en 10 equipos profesionales distintos y ha ganado 10 trofeos mayores, todos ellos en las extraordinarias campañas del Parma de principios de los '90 y de la Lazio de finales de la misma década.
Me resulta particularmente llamativo que, cuando Leo Messi nació, Ballotta cumplía su segunda temporada en el Modena, o que cuando nació Bojan Krkic el arquero italiano ya había debutado en Primera, en su 11ª temporada como profesional.

Marco Ballotta, a pesar de sus 43 añazos, no parece pensar en la retirada, cosa que sus compañeros de profesión consideran unos 10 años antes de media. Sus jefes tampoco parecen insatisfechos con su rendimiento, a juzgar por los rumores que apuntan a que el presidente de la Lazio, Claudio Lotito, le habría ofrecido renovar por ¡tres temporadas más! Ballotta, sin embargo, aconsejado por su dilatada experiencia, le habría contestado que preferiría ir renovando año a año.

* (El caso del jugador más viejo de la historia del Calcio será merecedor de un post para él solo, porque tiene tela...)