Nit de raki, matí de pàdel, endemà de *

Vist l'èxit del tema dels dobles, reprenc el pols de l'actualitat de la meva persona.

Divendres a la nit va ser el sopar turc del lobby del Gradu. Dit, d'una altra manera, vam anar amb els colegues de classe a sopar a un restauran turc. I per què a un turc? Doncs perquè som uns friquis acabats i ens flipem amb l'assignatura de Turquia, alguns (com jo) amb l'agravant que la vam fer ja fa un any. L'objectiu no era altre que anar a prendre un rakı, el mític licor que prenen a l'espai ex-otomà per a purificar l'esperit (?).

Vama anar doncs al Kapadokia, de la Rambla del Raval i després de menjar diferents varietats de döner kebab (excepte el Fran que, posats a provocar es va demanar una amanida grega) i beure cervesa turca amb nom d'equip de bàsquet vam reclamar el nostre raki. Ens van posar doncs uns xarrups d'un licor mig anís mig orujo i després els del Kapadokia ens van onvidar a una segona ronda, no sé si per ser uns friquis turquistes o si per ser alumnes del professor Veiga.

La nit no es va allargar gaire més perquè dissabte al matí tenia partida de pàdel amb el Sergio i els germans Fran i José Luis Camacho. Vaig fer mer de no penjar-me gaire la nit anterior perquè el partit va ser prou intens. Tot i l'enorme qualitat tècnica que encara mantinc (?) i el fenomenal joc de fons de pista del Sergio combinat amb el meu joc de xarxa, vam acabar perdent per 2-1 (6-4, 4-6, 6-4).

I, com no, com correspon a algú que fa mesos que no practica cap esport o activitat en la qual s'hagi de córrer, diumenge va ser dia de * (agujetas)... Nogensmenys (!), això no va impedir que a la tarda anés amb el Jona a arreglar (o a mirar com arreglava) la taula d'hoquei del Club Natació Sabadell, com no, féssim una bona sèrie de partides.


* Nota: no he sabut com dir en català la paraula "agujetas". Hi ha diverses alternatives però cap em fa el pes: tiretes (possiblement incorrecta), esbraonaments (balear), cruiximents (valencià)... com podem ser ciutadans de primera si hem de recórrer als de segona per a què ens defineixin els dolors musculars?

Dobles

Concurs per a trobar dobles! Però no dobles d'aquell ja trillats de famosos tipus aquests. Volem dobles vostres, nostres o meus, amb enllaços a imatges preferentment.


És que avui he vist una peli gabatxa on hi sortia aquest actor, el Jean-Pierre Léaud, i he pensat "òstia, si és clavat!!". Vosotros ya sabéis a quién me refiero. Por cierto, que no lo había explicitado antes en el blog: felicidades a Alberto y Shay por su enlace matrimonial!! ;-)

La mítica Taula multiusos de can Simpson

El mític episodi en què a can Simpson dinen a sobre d'una taula d'hoquei.




(Nota: llàstima que no és un model reglamentari :-P)

Obres: la invasió definitiva?

Primer van ser les obres al barri, prop de casa: el Gran Via 2, l'institut Domènech i Montaner, l'hotel Capital, els arranjaments del carrer Alumini i de la Carretera del Prat i els seus blocs de pisos corresponents.

Un cop acabades i ara que ja no visc on comença/acaba la civilització urbana, encara més macro-obres que tenim en curs: la Fira M2, la L9 del Metro, els pisos del carrer Bronze (antic mercat), la nova Gran Via i altres de les quals ja ni me'n recordo.

Quan crèiem que estàvem envoltats d'obres pertot arreu, les obres se'ns van venir literalment a sobre. Fa unes setmanes van començar les obres de remodelació de la façana tant del bloc on visc com del bloc de just al costat, amb la qual cosa hi ha com una mena de sandvitx d'obres en el qual tenim diversos spidermen que volent-ho o sense voler han convertit aquest pis en una espècie de casa del Gran Hermano. La visibilitat de la llar no és un problema, ja que tenim cortines i, on no n'hi ha, es pengen llençols i tovalloles que encara poden protegir la intimitat. Ara, allò del qual encara no ens podem protegir és el soroll terrorífic que comença a les 8.00 del matí. Aquest soroll té dues variants: la primera és el típic soroll mecànic de les eines diabòliques que utilitzen per a arreglar (espero) la façana, mentre que la segona, més esporàdica, consisteix en la comunicació oral dels treballadors, ja sigui els crits entre ells o els amagos de canturreo que, afortunadament no s'arriben a concretar.

I quan pensàvem que tenint les obres a 1 milímetre de la finestra del menjador ja havíem arribat al màxim, ara resulta que tindrem obres encara més a prop. Dins de casa. Després d'uns 9 anys sense reestructuracions internes, ara toca canviar la cuina. Tremolem que ja les tenim aquí.

Arribats a aquest punt, què serà el següent, obres dins de mi mateix? Potser haurà arribat l'hora del corrector dental (aparatu)? Aghhh, que s'acabin les obres ja! :-S

Ovella Blanca, Ovella Negra

Temps era temps... cap a l'Edat Mitjana, hi havia a l'Orient Mitjà dos curiosos països: la Federació de l'Ovella Negra (Kara Koyunlu) i la Federació de l'Ovella Blanca (Ak Koyunlu).

Tots dos eren federacions de tribus turcomanes i eren veïns de dues potències de l'època: l'Imperi Tamerlànida (mongols) i el Sultanat de Rum (otomans). Van tenir la seva millor època entre els segles XIV i XV. A finals del XV, els de l'Ovella Blanca van acabar amb els de l'Ovella Negra, però per poc temps, ja que a principis del segle XVI, l'Imperi Safàvida (perses) se'ls van ventilar i es van fer una bona catifa amb la seva llana :-P

Tanmateix, Kara Koyunlu va resorgir a finals del segle XX, quan, deixant de banda alguns preceptes de l'islam, es van establir a Barcelona per a goig dels amants de l'alcohol i la festa.

(Nota: vegi's com en aquest mapa d'Orient Mitjà hi apareixen entitats tan exòtiques com l'Imperi Romà (bizantins) i Gènova)

Don't you speak English?

Diferències entre les generacions anteriors a la nostra i les posteriors a la nostra (entenent que la nostra és la que va des del Naranjito fins al Cobi, és a dir, la Generació Y), n'hi ha totes les que volgueu.
Avui en toca una: abans parlar anglès era un mèrit que es valorava per si mateix perquè no tothom el podia parlar, a partir d'ara serà una commodity, quelcom que se'ns suposarà (com el valor als militars) i que qui no el sàpiga parlar serà un analfabet funcional, com qui no controli mínimament internet o altres eines informàtiques. El mèrit serà, doncs, saber "un altre" idioma estranger.

Conclusió: o en aquest país ens posem les piles ja, o serem (o continuarem sent) els catetus d'Europa.

Paraules que no existeixen en català

Vet aquí dues paraules que no existeixen en català i que s'utilitzen moooooooolt a tot arreu.

"disfrutar"

(S'hauria de dir "gaudir")

"vivenda"

(S'hauria de dir "habitatge")

Això és la teoria pura i dura, però jo, que com ja sabeu em permeto a mi mateix llicències com la de no utilitzar la "l·l" i algunes altres, voldria matisar-ho:

Allò de "vivenda" no veig que tingui cap matís admisible. És un barbarisme barroer i punt i el seu equivalent "habitatge" no la veig com una paraula recargolada que hagi de fer mandra utilitzar. En canvi, "gaudir" la veig més com que va cap al sentit de "gaudir d'alguna cosa", com que necessita un "de ..." a continuació perquè tingui sentit. Exemples: queda bé "gaudireu de tots els avantatges de ser soci" o "vam gaudir de la veu d'Edith Piaf"; i en canvi no queda bé "vam gaudir molt al parc d'atraccions" o "els nens gaudeixen quan van a la muntanya". Per a aquests darrers casos veig que quedaria millor prendre prestat el verb "disfrutar".

Tribut a Edith Piaf

Eh? Com? Però no representa q a mi m'agradava el heavy, el punk i el pop petardo? Perquè parlo de música àrab i dels anys 50-60? La vida és així, plena de misteris, i resulta que també m'agraden aquestes cosetes.
La música gabatxa també té el seu què i, si parlem de música gabatxa, hem de fer esment de la número 1: la gran Edith Piaf. Ara estrenaran una peli sobre la seva vida i miracles.

En homenatge a ella i també a aquella època on un cantant era valorat més per la seva gola i els seus pulmons que no pas pels seus músculs i els seus pits, us poso una de les seves cançons més cèlebres: "Je ne regrette rien". Gaudiu dels seus combos de r's gabatxes! ;-)



(Si us agrada més la de "La vie en rose", doncs, aquí la teniu)

El Règim de l'Antàrtida

Bellaterra, 4:36 PM. Classe de Medi Ambient. Tema: el Règim de l'Antàrtida.

No cal dir que ha estat una classe que m'ha interessat particularment, una d'aquelles poques que aconsegueixen tenir-me despert des del principi fins al final. Ja ho sabeu, el tema Antàrtida m'atreu, especialment després del dia que vaig descobrir la història del noi aquell que hi va nèixer.

Què hi passa a l'Antàrtida? Doncs resulta que va ser l'últim continent en ser descobert. Però no descobert en plan eurocèntric com quan es diu que si els vikings o l'India Discovery Team de Colom i companyia van descobrir Amèrica, no. Fins el segle XIX cap ésser humà no el va veure. Potser el fet clau en relació amb aquest continent va ser l'arribada de l'expedició del noruec Roald Amundsen al Pol Sud l'any 1911.
Primer s'hi van interessar els baleners, ja que a les aigües de l'Oceà Antàrtic es veu que n'hi ha una pila. Ja se sap que als noruecs els encanten les balenes...
Més tard van ser els estrategues geopolítics qui es van deixar seduïr pels encants del continent gelat, ja que l'Antàrtida és com una rotonda, com el puestu aquell sota terra de Plaça Catalunya, només que, en comptes de donar accés al metro, als FF.CC. i al Corte Inglés, l'accés és als oceans Atlàntic, Pacífic i Índic. No està malament, oi? Cap als anys '30 van començar les reclamacions territorials de diversos països, alguns (Xile, Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica, Nova Zelanda) amparant-se en el fet que les porcions en forma de formatget de l'Antàrtida que reclamaven eren la continuació natural dels seus territoris nacionals, d'altres fent valer dret de conquesta (Gran Bretanya, França) i d'altres reservant-se'n el dret (URSS i Estats Units). Van anar sortint bases militars com bolets i, bueno, ja sabeu, hi va haver la Segona Guerra Mundial i ha va haver diguéssim una mica de tensió.
Un cop acabat el conflicte, va arribar la Guerra Freda i els països van arribar a la conclusió que abans de ficar-se en més merdés pel control del continent, era millor congelar (mai millor dit) les reclamacions de sobirania i mig desmilitaritzar la zona, dedicant-la exclusivament a l'investigació. Aquesta declaració d'intencions es va convertir en un tractat, el Tractat Antàrtic, que ha donat lloc al que es coneix com a Règim de l'Antàrtida.
El Règim vindria a ser això, que de moment l'Antàrtida no pertany a ningú i que no s'hi poden fer coses dolentes allà i que la gent es dediqui a la recerca científica. Bé, no és tan simple com això, però sí que, en general es considera un dels (pocs) èxits en matèria mediambiental, gràcies a les successives ampliacions que el Tractat originari ha anat tenint al llarg del temps.

Això només és una introducció, la idea interessant que m'ha vingut al cap a classe us la deixo per al proper post, jejeje... ;-)

Resultats del Mundial

> Categoria individual

1. Davis Lee Huynh (Califòrnia)
2. Keith Fletcher (Colorado)
3. Ehab Shoukry (Texas)
4. José Mora (TX)
5. Brian Accrocco (TX)
6. Mark Nizzi (CO)
7. Danny Hynes (TX)
8. Mike Thomas (CO)
9. Jimmy Heilander (TX)
10. Anthony Marino (TX)
11. Nick Geoffroy (TX)
12. Mark Robbins (CO-Illinois)
13. Vince Schappell (TX)
14. Goran Mitic (IL) / Trofeu John Stucky de Servei a la Comunitat
15. Colin Pollock (CA) / Millor Progressió (del 25è al 15è)
16. Dave Parmley (CA)

(Divisió Pro-A)
17. Joe Cain (CA)
18. John Stucky (CO)
19. James Scott Britton (Pensilvània)
...
23. Randy Lind (Washington)
24. Denang "Blade" Brown (Geòrgia - EUA)

(Divisió Pro-B)
25. Yuzo Watanabe (CA)
26. Clyde Pineda (CA)
27. Alan Chin (Nova York)
...
30. Theon Karabatsos (Mèxic)
31. Michael L. Rosen (NY)
...

(Divisió Expert)
33. Chris Hightower (NY)
34. Barry Cantor (PA)
35. John Mitchell (GA)
36. Chris Fischer (CO) / Millor Debutant
...
41. Frances Pollo (TX) / Campiona Categoria Femenina
43. Nick Stygar (Connecticut)
44. Brett Kane (Iowa)
45. Stephenie Strogney (Massachussets)
46. Jon Sanborn (Vermont)
47. Chante Webb (Nevada)
...

(Divisió Amateur)
49. Scott Gordon (Minnesota)
50. Kristen Eaton (MA) / Founder's Award
51. Chris Jack (IA)
...

(Divisió Novice)
65. Kevin Manion (Maine)
66. Liz White
67. Danielle Eastwood (Brasil)
...
70. Brian Scott (Alberta - Canadà)


*****


> Categoria Dobles

1. SITH: Davis Lee Huynh (CA) & Mark Nizzi (CO)
2. MATRIX: Brian Accrocco (TX) & Anthony Marino (TX)
3. NO LIMIT SOLDIERS: Danny Hynes (TX) & Ehab Shoukry
...
14. CUTS LIKE A BLADE: Blade Brown (GA) & Dave Parmley (CA)


*****


> Categoria Femenina

1. Frances Pollo (TX)
2. Stephenie Strogney (MA)
3. Kristen Eaton (MA)
4. Patricia Gongora (TX)
5. Pauline Zager (PA)



Veure els RESULTATS complets a AirHockeyForums.com, AirHockey.com , els RATINGS Elo/Mitic a AirHockeyForums.com o l'HISTORIAL dels Campionats del Món a la Wiki.

Davis Lee Huynh, campeón del mundo de Air Hockey

Con un poquito de retraso aquí vuelvo para comentaros lo que ha dado de sí el 43º Campeonato del Mundo de Air Hockey celebrado en Las Vegas, Estados Unidos.

Ha sido un torneo que no ha dejado indiferente a nadie, ya por primera vez ha sido vencido por un jugador californiano, Davis Lee Huynh, quien ha roto el dominio hasta ahora indiscutible del hexacampeón texano Danny Hynes. Gracias al buen hacer de Michael L. Rosen y a pesar de las no-facilidades puestas por Valley-Dynamo (el principal patrocinador del evento y suministrador de las mesas de juego), se alcanzó una participación de 70 jugadores, venidos principalmente de los EE.UU., pero también con una pequeña representación de jugadores de Brasil, México y Canadá. A diferencia del año pasado, Catalunya (ni ninguna otra nación europea) no ha podido enviar a ningún jugador, mientras que Venezuela, de quien se esperaba su regreso tras varios años de ausencia finalmente tampoco pudo estar en la cita de Las Vegas.
No estaban ni Pedro Otero, ni el decacampeón Tim Weissman ni el eterno aspirante Andy Yevish ni otros jugadores de entidad como Don James Jr. o Billy Stubbs, pero en general se puede afirmar que fue un Mundial de enorme calidad, ya que, además de Davis Lee Huynh contó con la participación de los campeones Danny Hynes, Ehab Shoukry, José Mora, Mark Robbins y de los aspirantes Mark Nizzi, Keith Fletcher, Brian Accrocco, Jimmy Heilander, Anthony Marino entre otros.

La competición se inició con el torneo de dobles, vencido por la pareja "Sith" (Davis Lee Huynh + Mark Nizzi), que se impuso en la final a "Matrix" (Brian Accrocco + Anthony Marino). Con esta primera victoria, Huynh no hizo sino iniciar su fin de semana triunfal que culminaría con la victoria en la categoría individual. La final del torneo individual fue realmente inesperada, ya que, si bien Davis Lee Huynh se puede decir que ya estaba llamando a la puerta del Triunfo y era el candidato número uno para suceder al vigente campeón Danny Hynes, Keith Fletcher, su rival en la finalísima no entraba en las quinielas de los máximos favoritos a la victoria final. Cabe decir que, si hubiera ganado el jugador de Colorado, Fletcher habría sido el campeón de mayor edad de la historia (no sé seguro cuántos años tiene, pero ponedle unos treinta y pico casi cuarenta). Muy destacable fue también el torneo del texano de origen egipcio Ehab Shoukry, que a pesar de su dichosa lesión de hombro terminó tercero y estuvo a punto de pasar a la final (erró tres match points). El tricampeón venezolano José Mora acusó su falta de rodaje y sólo pudo ser cuarto en su regreso a la competición. Quizá la decepción de este mundial fue el defensor del título, Danny Hynes, que sólo pudo ser 7º.
Fuera del podio, otros resultados significativos fueron el 14º lugar para Goran Mitic (ganador del Campeonato de Europa '06) y el 31º de Michael L. Rosen. Kristen Eaton, de la recién incorporada asociación de Boston recibió el Founder's Award; Goran Mitic recibió el Trofeo John Stucky de Servicio a la Comunidad; Colin Pollock fue el Jugador con Mayor Progresión (del 25º al 15º); Chris Fischer (36º) fue el Mejor Debutante y Mike Thomas (8º) recibió su primera chaqueta de Maestro, merced a su entrada en el top-10.

En definitiva, me satisface comprobar que el air hockey sigue ahí, que puede ofrecernos aún más emoción y ahora incluso en directo gracias a la transmisión por internet. Me gusta ver cómo jugadores de nuevas regiones entran en el deporte y cómo éste se muestra como un deporte donde no siempre se cumplen los pronósticos. Sin embargo, me sabe mal ver que no ha habido continuidad en la presencia del air hockey catalán en la gran fiesta del air hockey mundial y que Europa no ha participado en este Mundial. Pero en líneas generales, hay que ser optimistas: el air hockey tiene futuro, tanto desde abajo, gracias a las nuevas player bases a uno y otro lado del Atlántico como desde arriba gracias al nombramiento del mítico Michael Rosen como presidente de la United States Air Hockey Association (USAA). El año que viene tenemos que estar ahí. Quizá serás tú el representante de Catalunya en el próximo Mundial?

Reflexions de tornada de La Spezia

Doncs ja fa uns dies que he tornat de La Spezia i aprofitant l'aturada he fet una petita pausa en la meva activitat blogaire. Espero que no m'hagueu trobat a faltar ;-)

Com és lògic, dedicaré les meves primeres línies a parlar del que ha estat el meu retorn a la terra de la meva infantesa. Tot i que tant ma germana com jo vam nèixer a Barcelona, vam viure fins els 4 i els 7 anys respectivament a La Spezia. Hi hem tornat en diverses ocasions (les últimes al 1996, 2001 i 2003), sempre acompanyats dels pares i en plan com quan molts de vosaltres aneu al "pueblo", lo típic, veure família i tal. Aquest cop ha estat un pelet diferent.
En primer lloc, en comptes de fotre'ns 1000 km d'autopista com era costum hem anat en avió fins a Pisa (Clickair, 40€ anada i tornada) i els 80 km restants fins a SP els hem fet en tren. Un canvi que ha estat molt positiu excepte pel fet que havíem de sortir a una hora determinada... les 6 del matí. També per primer cop hi hem anat sense els pares, un fet que, com quan vas de camping, és una diferència bastant significativa.
El nostre cosí Roberto, probablement el nostre parent més proper quant a mentalitat (té un myspace i tot!) va ser qui ens va organitzar l'allotjament i el recorregut de visites a parents, per la qual cosa he de fer explícit des d'aquí el meu agraïment especial a la seva generositat i la de la seva família, que ens han tractat com a senyors ;-) Ens van facilitar un peaso llit al pis-ikea de la seva cosina (el primer pis-ikea que havia vist a la meva no-gaire-moderna família italiana) on ens vam quedar durant la nostra breu estada.
El primer dia va ser el més carregat de la nostra agenda. Vam anar a dinar (en horari europeu) a cals tiets de la Scorza, a cals tiets de Carrara, i a ca la cosina que viu a la muntanya de Carrara, i vam tancar l'excursió amb una incursió a la fascinant vida nocturna de la zona del Baix Magra, cercant taules d'air hockey a les boleres (sense resultats positius).
El segon dia, més de tranquis, vam visitar El Poble, Campiglia i vam anar amb la nostra cosina Roberta a donar un volt pel centre i el port de La Spezia.
Finalment, el tercer dia, vaig tornar a Campiglia per a dinar a casa d'un amic de mon pare, vaig visitar a la zia Elena, tieta del meu pare i vaig donar voltes i voltes per la city i vaig veure el Milan-Bayern a casa d'un veí dels meus tiets que tenia la tv de pagament (té la seva gràcia en un ambient mig milanista mig interista :-D )

Com a reflexions generals, m'ha fet gràcia que la ciutat que considerava que mai havia de canviar respecte fa vint anys ara ha sofert alguns canvis radicals. Han peatonalitzat un parell de carrers del centre, han arreglat el mercat central i, sobretot, s'ha omplert d'extracomunitaris, de manera que segons com pots trobar el que vulguis parlant només en castellà :-D A part d'això ve a ser més o menys el mateix de sempre. A Campiglia, poblet de menys de cent ànimes, també han canviat algunes cosetes: ja no és un poblet despoblat i depriment com abans, sinó la porta d'un parc natural per on circulen autèntics guiris germànics i on han fet un nou merenderu i un bar-botiga amb els típics productes típics de la zona (on, per la meva sorpresa, he descobert que hi havia una noia campigliesa jove i tot). Per cert, veient els habitants d'aquell poble (i els seus cognoms) vaig tenir molt clar d'on provenen la majoria dels meus gens :-P
També m'ha agradat tornar a sentir l'entranyable "dialèto spezin" de la zona; un dialecte que sé que d'aquí a no gaire desapareixerà sota les implacables forces de la llengua italiana i de la desídia dels seus habitants. Ha estat molt bonic veure com m'he pogut passejar per carrers que feia anys que no trepitjava quasi (quasi) amb la naturalitat de qui sempre hi ha viscut, veient la meva ciutat amb el carinyo de l'emigrant retornat, però alhora amb el despiatat ull crític del barceloní turista. Només he estat tres dies, però m'han vingut al cap moltes sensacions, tantes que no sé si encara he acabat de processar i que no cabrien en un humil post per a aquest blog.
La Spezia encara existeix, sí, i mira tímidament al futur, però sembla que tant ella com els seus habitants encara visquin en una mena de bombolla que els aïlla de la resta del món... un món que només es troba a menys de 50€ i poc més d'una hora d'avió. M'estimo La Spezia, però visitant-la m'he adonat que sóc barceloní.