Oh! Això és la bomba. Per fi podem seguir el Campionat del Món d'Hoquei Taula que s'està celebrant aquest cap de setmana a Las Vegas en directe a http://airhockey.camstreams.com/
Amb això us deixo, ara me'n vaig a La Spezia uns dies i quan torni us explicaré tot el que ha donat de si aquest Mundial.
Últimament em portava un pique bastant seriós a l'ordinador amb un dels meus jocs favorits, l'NBA Live 2003. Havia començat a jugar recentment al màxim nivell de dificultat però no podia guanyar de cap manera contra la màquina. Fa uns dies vaig aconseguir guanyar portant jo el millor equip de la lliga (Utah) contra l'equip número 22, amb la qual cosa el repte definitiu per a considerar que ja havia demostrat el domini absolut sobre el joc era guanyar portant un equip pitjor que la màquina.
Aquest matí he jugat dues partides: en la primera el meu equip, Xicago ha perdut per un punt i a l'últim segon contra Nova York. No cal dir que m'ha fet molta ràbia, ja que per un cop que veia que tenia la victòria a tocar, l'havia deixada escapar al darrer instant.
Però vaig decidir donar-me una segona oportunitat. Aquest cop vaig agafar els Hornets de Nova Orleans per a jugar contra els Rockets de Houston. El partit va estar molt igualat fins al 4t quart, on els meus rivals van agafar des del principi una renda de 7-8 punts que van anar mantenint fins a l'últim minut.
A 46 segons del final, perdia de 7 punts i ja semblava que el partit estava més que sentenciat. Però una excelent tàctica de faltes intencionades ràpides, una sèrie de rebots clau i una fantàstica darrera cistella des de 6 metres de Corey Maggette a 0,9 segons del final van fer que es pogués obrar el miracle de donar la volta al marcador que va quedar en 105-104 a favor dels meus Hornets. P.J. Brown va ser l'MVP del partit i Pau Gasol el màxim encistellador. (Sí he canviat radicalment totes les plantilles respecte el joc original; per exemple, Kobe Bryant està a Seattle i Michael Jordan a Atlanta).
Ara suposo que durant un temps deixaré de jugar a aquest joc, potser hauré de tornar a l'Europa Universalis II que fa temps que el tinc arraconat.
Quina ha estat la sorpresa més grossa de la història del futbol? Segurament hi hauria moltes opinions al respecte, però la ciència futbolera (?) té la seva pròpia resposta. Un resposta que es basa en l'estadística, en els Elo Ratings, que és un sistema per a puntuar tots els resultats que es donen en competicions oficials de seleccions, segons les expectatives de victòria prèvies i amb les quals s'elabora una classificació que, tot i no ser reconeguda oficialment per la FIFA, per a mi és el barem més fiable per a veure quines són les millors seleccions del món en l'actualitat.
Així doncs, segons els Elo Ratings una sorpresa serà més grossa quan un equip amb un rating (puntuació) molt baix guanyi a un equip amb un de molt alt, quant més amplia sigui la diferència de gols i quant més important sigui la competició on es produeixi.
Llavors, segons aquests paràmetres, quines han estat les biggest upsets of all time?
1. El Suècia 8 - Bèlgica 1 dels Jocs Olímpics de París de 1924 (Suècia va guanyar 92 punts, els mateixos que en va perdre Bèlgica)
2. L'Itàlia 7 - Espanya 1 dels Jocs Olímpics d'Amsterdam de 1928 (l'intercanvi va ser de 89 punts en favor dels italians)
3. El Fiji 4 - Nova Zelanda 0 del Campionat d'Oceania de 1980 (intercanvi de 85 punts a favor dels fijians)
Més recentment tenim el Ghana 2 - Txèquia 0 del passat Mundial 2006, que va significar un intercanvi de 81 punts.
Buenas, avui us ofereixo una mica més de música. Sí, ho reconec, és el recurs fàcil, ja que he tingut un dia bastant (o molt) asquerós, i no em veig amb cor de parlar-vos ni del debat del Parlament, ni d'Irlanda del Nord ni de l'Espanya-Islàndia ni de cap fricada de la Wikipèdia.
Així que us poso un vídeo d'un gènere musical, el pop àrab o "habibi", ignorat al nostre país però que causa furor a tot el món àrab.
I com a darrera aportació d'avui, us poso un link a un vídeoclip. Cliqueu-hi només si teniu més de 18 anys i molta tolerància a les parides, al mal gust i a les lletres amb contingut pornogràfic (no necessàriament en aquest ordre).
Chivi: "Radical"
(Nota: mira que hi ha gent tarada al món...)
Sí senyor, avui inauguro la secció blogaires famosos amb el mismísimo Mahmud Ahmadinejad. Què ens voldrà explicar aquest sujetu des del seu blog? "Avui li n'he dit quatre de fresques al George Bush", "El mes que ve aniré a veure la meva primer bomba nuclear"...?
Té pinta de ser interessant :-P
Hay gente que tiene la boca muy grande, hay gente que tiene la lengua muy larga y luego hay gente que, como Federico Jiménez Losantos, además de tener la boca muy grande y la lengua muy larga, escupe veneno a sus enemigos. Es un ser invisible (por suerte para nosotros), pero se hace oír, concretamente a primera hora de La Mañana a través de las ondas de la Cadena Cope (esa cadena que financia la dirección de una iglesia que se supone es de paz y de amor).
Normalmente, en este país se puede decir en público lo que a uno le dé la gana, y más si uno se cree un semidios de la radio. Pero a veces te puedes encontrar con que un juez estima que te has pasado de la raya y te condene a pagar una multa por tus excesos verbales. A ver si con esta multa de 60 mil € (10 kilos de las antiguas pesetas) se le pasan las ganas de andar insultando y diciendo barbaridades.
Nota: La sentencia aún no es firme y se puede recurrir. Y como la lleven hasta el Supremo... :-P
Nota 2: En el ciberpanfletillo de FJL y su banda aún no se han hecho eco de la noticia. Por qué será? :-D
Feia temps que no utilitzava la paraula que dóna títol a aquest post. Ahir a la tarda, entre l'hora de dinar i l'hora de berenar em va tornar a venir al cap.
Aquest matinada, per quart partit consecutiu, Kobe Bryant ha tornat a anotar 50 o més punts en un partit de la NBA. Amb aquest fet, el jugador de Los Angeles Lakers es converteix en el segon jugador capaç de completar tal proesa, junt amb Wilt Chamberlain (un home que també es mereix un post a aquest blog per mèrits propis), que ho va aconseguir l'any 1962.
Ostras, pedrín! Aquest dissabte és el partit del morbo per excelència a la Segona Divisió de la Lliga Nacional de Korfbal.
Al Marina Besòs de Sant Adrià es veuran les cares el KCB Sant Cugat, un equip nou amb jugadors veterans, contra l'UKSA, un equip veterà amb jugadors novells.
Després d'una història recent traumàtica, demà esperem un partit on el bon korfbal i sobretot l'esportivitat siguin protagonistes.
El món de l'hoquei taula està d'enhorabona. S'acaba de crear l'Associació d'Hoquei Taula de Moscou (MAAH), una nova associació per a la promoció d'aquest esport a la ciutat russa de Moscou.
Segons la federació nacional russa, la RTHA, les competicions a la capital començaran d'aquí poques setmanes. És hora doncs d'actualitzar el mapamundi de l'hoquei taula global:
Europa
Amèrica
Més els nuclis "latents" de Dallas-Fort Worth i Austin (Texas), Filadèlfia (Pensilvània), Atlanta (Geòrgia), Toronto (Canadà), Caracas (Veneçuela) i els "projectes" de Madrid (Espanya), Holanda i Anglaterra.
Doncs sí, resulta que ha refrescat força respecte a l'estiuet al qual ens havíem acostumat, cosa que ha fet que s'hagin tornat a encendre les estufes a la meva llar (espero que per poc temps, per allò de la sostenibilitat). De fet, fins i tot m'informen que durant una estona va nevar a Badalona.
Però aquesta refrescada no és gens en comparació amb el que s'ha arribat a veure por ahi. A continuació us dono una llista de "facts" en relació amb el fred, a veure si us animo i sortiu al carrer en màniga curta :-D
- La temperatura més baixa mai registrada a la història ha estat de -89,2ºC. Va ser el 21 de juliol de 1983 a la Base Vostok, a l'Antàrtida.
- El lloc habitat més fred del món és Eureka (Nunavut, Canadà), amb una mitjana de -19,7ºC
- A l'Àsia, el rècord de fred correspon, com era d'esperar, a Sibèria, concretament a Verkhoyansk, on el 7 de febrer de 1892 es van registrar -67,8ºC.
- A Amèrica del Nord, el registre més extrem es va produir a Northice (Groenlàndia). Va ser el 9 de gener de 1954 i es va arribar a -66ºC.
- A Europa, en canvi, no hem arribat a temperatures tan baixes, ens quedem a "només" -55ºC. Això va ser a Ust-Shchugor (Rússia), però el sujetu que ho va apuntar es veu que es va descuidar de registrar la data que va ser. Amb el fred que fotia, no m'estranya.
- El rècord d'Amèrica del Sud és una mica més modest: -33ºC. Es va assolir a Sarmiento (Chubut, Argentina) l'1 de juny de 1907.
- La temperatura més baixa mai assolida a l'Àfrica va ser de -23,9ºC. Va ser l'11 de febrer de 1935 a la pintoresca ciutat d'Ifrane (Marroc), on si no :-P
- El rècord d'Oceania, el menys freds dels freds, correspon als -23ºC registrats el 29 de juny de 1994 a Charlotte Pass (Nova Gales del Sud, Austràlia)
- A casa nostra, el rècord el tenen, com era d'esperar a l'Alt Pirineu. A l'estany Gento, al Parc Nacional d'Aigüestortes es va assolir una temperatura mínima de -32ºC, que seria la mínima tant per a Catalunya com per a Espanya.
Aprofitant aquest context, Edison, que en un principi era contrari a la pena de mort, va presentar el projecte a les autoritats que li ho havien encarregat, amb la condició que l'aparell hagués de funcionar exclusivament amb corrent alterna. Per què? Perquè així la gent associaria aquest tipus de corrent amb una màquina horrible que causava la mort; per lògica, cap persona voldria tenir a la seva llar el mateix tipus de corrent elèctric que es feia servir per a matar criminals.Els peatges són com el colesterol: n'hi ha de bo i de dolent.
El equipo de "El matí i la mare que el va parir" de Ràdio Flaixbac ha creado un engendro musical en el que se cuenta, con la música del "I will survive" mítico de Gloria Gaynor, la historia de alguien que cogió dolor de cabeza, náuseas y otros efectos secundarios a raíz de escuchar el programa de Jiménez Losantos.
Para escucharlo, id a la página de Ràdio Flaixbac,
picad en el menú "Programes",
luego seleccionad "El matí i la mare que el va parir",
picad en "Àudio" dentro del menú "Descàrregues",
abrid el menú "El matí i la mare...",
dentro de ese menú entrad en "Les nostres cançons"
y seleccionad la de "I will survive"/"Tinc mal de cap"
Disfrutadla antes de que por culpa de zETApé y sus amigos terroristas y homosexuales España se rompa y Carrillo nos fusile a todos por la espalda.
(Nota, si alguien sabe acceder a la canción por una vía más directa que me lo diga :-D)
Jordi González, en su programa "Díselo a Jordi" de Telecinco, presentando a su siguiente invitada:
"[...] es un poco desgraciada. Un poco... Aquí no somos un programa de esos amarillos..."
Un any més, i crec que ja en van quatre o així (tot i que hi ha qui assegura que en fa molts més), torna el circ de la Fòrmula 1. Un circ amb 22 artistes, entre els quals un pallasso a qui mitja Espanya li riu les gràcies i li fa la pilota més descarada i a qui l'altra mitja Espanya no pot ni veure.
Deia l'arrogància feta persona que ell no trobarà a faltar Michael Schumacher ara que s'ha retirat. No sé al Schumacher, però al pilot espanyol aquest que ha guanyat 5 campionats mundials menys que l'alemany només el trobaran a faltar els de Telecinco i la massa d'alienats que han anat creant (encara és blava la "marea blava"? :-D). Jo no. És més, per mi com si es retira avui mateix.
A mi la F1 és un esport que em fa bastanta ràbia, ho he d'admetre, no li he acabat mai d'agafar el punt i no em sembla gens interessant; però si ha de guanyar algú o he d'anar amb algú, seria amb Honda, equip que en comptes d'omplir el cotxe amb publicitat de tabac o d'empreses absurdes, ha decidit fer propaganda ecologista sobre la carrosseria del vehicle (digueu-li hipòcrita, contradictori o paradoxal, però a mi m'ha agradat).
Comença la temporada i ens queden molts mesos d'aguantar als pesats de Telecinco, Marca i companyia donant la tabarra amb les proeses de l'asturià més repelent de la història (o les crítiques a la conspiració universal en contra seva). Per la meva part, la única cosa que tinc clara respecte aquesta temporada és que no matinaré per veure en directe cap gran premi.
Sembla que definitivament el capitalisme ha guanyat la partida arreu del món. De manera més descarada o més dissimulada, totes les potències mundials han anat adoptant models més o menys capitalistes. L'última (de moment) en unir-se al club ha estat la Xina.
Europa, continent de llibertat i d'igualtat de drets dona-home, també és al mateix temps un continent ple de coses friquis i encara manté alguns vestigis de masclisme arcaic. Avui us en parlaré d'un de ben curiós.
Es tracta del cas del Mont Athos, un territori autònom dins la República Helènica (Grècia). Aquest lloc no és ni una província ni una regió, sinó un estat monàstic, és a dir, un puesto governat per monjos. En aquest tros de península de quasi 400 km2 (com 4 vegades la ciutat de BCN) hi viuen uns 2250 monjos en un total de 20 monestirs autònoms. Això sí, tot i que la península, com a tal, està connectada per terra a la resta del continent, l'única manera d'accedir-hi és per mar.
Encara que el Mont Athos ha estat tradicionalment un lloc tancat al món exterior, últimament s'està obrint tímidament al turisme, això sí, mantenint una antiga llei que contribueix a fer d'aquest territori un lloc encara més friqui del que ja de per sí és. I és que al Mont Athos no s'hi permet l'entrada a les dones.
Hehehe, aquests monjos grecs són l'òstia. Resulta que per a impedir que els tios caiguessin en la temptació de la carn no se'ls va ocórrer res millor que tancar el territori a les dones. Però no es van aturar aquí perquè (i no resulta difícil imaginar-ne el motiu) la prohibició d'entrada s'estèn també a totes les femelles de tots els animals excepte les gates i les gallines (i suposo que les ocelles i les peixes, insectes i altres animals difícils de controlar).
Aquest fet ja ha cridat l'atenció de la Unió Europea, que en alguna ocasió ja ha reclamat als governs nacional i autònom que aixequin aquesta restricció de la llibertat de circulació a les dones en territori europeu, però fins avui no s'ha fet res al respecte.
En qualsevol cas, sempre ens quedarà internet per a gaudir del bonic patrimoni artístic i natural del Mont Athos.
Avui és el dia. Ja està bé d'esperar a que arribi un dia D qualsevol que mai no acaba d'arribar. La lluita comença avui mateix i punt. De fet m'agrada més la paraula àrab jihad, però he preferit no utilitzar-la perquè té unes connotacions religioses particulars i encara em dirien que sóc un heretge o un blasfem. Clar que lluita també té connotacions, que van des del mot que utilitza l'extrema esquerra per a quasi tot fins a l'esport/espectacle aquell més conegut com a pressing catch.
Sigui com sigui, la lluita comença avui mateix. Si ells poden o han pogut, jo també.
I, per a simbolitzar aquest canvi, faré un ídem a l'estètica d'aquest blog. Vinga!
(Nota: aquest post és críptic i està fet amb tota la intenció. Qui busqui qualsevol tipus d'aclaració al respecte, no en trobarà ;-))
Emilio Marcos Palma, un jove ciutadà argentí, és una persona que ostenta un curiós honor: el de ser l'única persona que es coneix que hagi estat la primera en néixer a un continent. Vale, també tenim referències bíbliques, però el Llibre Guinness dels Rècords no les reconeixen :-D
L'Emilio va nèixer el 7 de gener de 1978 a Fortín Sergio Cabral, a la base argentina Esperanza, que es troba a l'Antàrtida. No només ha estat el primer en nèixer en aquell continent, sinó també és ara per ara la persona que ha nascut més al sud.
Però si es consideren les illes properes com a part de l'Antàrtida, potser s'hauria de considerar el cas de Solveig Gunbjörg Jacobsen, un noruec que va nèixer el 8 d'octubre de 1913 a Grytviken, a les illes Geòrgies del Sud, avui territori britànic.
Ara la pregunta seria: i qui ha estat la persona que ha nascut més al nord?
Comentari de ma mare a propòsit d'una sujeta que acaba de veure a l'"Allá tú":
La gente, más garrulos son y más dinero se gastan en las bodas.
El nivell cultural d'una parella és inversament proporcional a la
fastuositat i la pompa del casament.
Foto presa aquest matí a Sabadell. L'inscripció diu el següent:
Ramadan mubarak sa'id wa kulla 'amin antum 'ala khair
Avui m'he llevat amb una informació sobre el Marroc, que deia que un sujetu s'havia immolat a un ciber de Casablanca. De seguida vaig elaborar una teoria segons la qual tot quadrava: un ciber de Casablanca podia ser un lloc ideal per a atemptar en una ment d'un terrorista islamista. Casablanca, com a ciutat està lluny de ser l'ideal d'una ciutat islàmica marroquina com (ells entenen que) déu mana: hi ha drogues, vici, modernitat, capital i mig laïcisme. El ciber podria simbolitzar la corrupció espiritual del jovent marroquí i una connexió amb els perversos valors d'Occident; com pot ser que els joves freqüentin més aquests locals que les mesquites!?
Però després de consultar un parell de fonts més sembla que no és tot tan simple. Sembla que el sujetu era un d'aquells cutres que s'introdueixen al terrorisme via webs islamistes i volia consultar-ne algunes al ciber aquell. L'amo s'hi va negar i van començar a discutir. Aíxò ja passa de vegades, hi ha una discussió forta, un dels implicats és més gilipolles del compte i passa una desgràcia. Aquí hauria estat amb una ganivetada, a un altre país amb un tret i en aquest cas ha estat amb un cinturó d'explosius.
Aquesta hipòtesi de l'explosió accidental em quadra pel fet que només hi ha hagut un mort (el sujetu suïcida mateix) i quatre ferits, un balanç absolutament patètic per a un atac terrorista. També vindria a demostrar com en són de cutres alguns terroristes made in Morocco, gent dels suburbis sense preparació i sense gaire res millor a fer a la vida que cercar el sentit de la seva existència a l'absurd de la violència d'inspiració religiosa. Però el que ja no em quadra és el fet que el sujetu dugués posat el cinturó d'explosius. Què passa, que sempre que anava pel carrer el duia, per si de cas? O volia consultar internet per veure com funcionava? En fi, a veure com acaba això, el que sí us puc assegurar és que més d'un al Ministeri de Turisme marroquí s'està cagant en tot.
Aprofito per a fer un petit apunt sobre dos altres països africans, en aquest cas en clau positiva (no sé per què ningú no n'explica de coses positives de l'Àfrica).
Primer a Ghana, un dels països més estables i pacífics d'aquell lloc tan inquietant conegut com Àfrica Subsahariana, que festeja el 50 aniversari de la seva independència.
I desprès a Mauritània, un país que ha celebrat les seves primeres eleccions democràtiques des de l'independència (1960). Es diu que Mauritània és un exemple per als països de la regió de com fer una transició des d'una dictadura militar (van tenir un cop d'estat no fa gaire) a una democràcia. Jo me n'alegro molt, però per si de cas encara no llençaré coets fins que no vegi una continuïtat en el temps. Amb una mica de sort, Mauritània podrà considerar-se d'aquí uns anys una altra de les històries d'èxit a l'Àfrica.
Tinc una teoria, que he elaborat aquesta tarda mateix, que diu el següent:
Qualsevol cosa barata tendeix, en el millor dels casos, a encarir-se i, en el
pitjor dels casos, a desaparèixer.
Y sobre todo: No escribimos para satisfacer al lector, sino para satisfacer nuestras ansias de escribir y comunicar. Si sólo a cinco personas les gusta nuestro blog, estaremos tan felices como si les gusta a mil.
Manifestamos que:
En resumidas cuentas:
¡Si eres un blogger auténtico haz de este manifiesto algo tuyo!
Si no te gusta parte del texto o te apetece añadir algo, cámbialo sin complejos.
No cites de donde has sacado este manifiesto.
No digas quién ha escrito este manifiesto.
Ni se te ocurra poner un link a este post que estás leyendo, a no ser que sea para criticarlo o para anunciarlo sin hacerlo tuyo.
Es posible que estés leyendo este manifiesto en un blog y no sepas si lo ha escrito el dueño o no del blog. ¿Acaso importa?
Porque todo bloguero tiene derecho a ser mal bloguero, y estar orgulloso de ello.
Foto de una manifestación sobre una decisión judicial convocada por un partido que se autodenomina no nacionalista.
Vale (ojos para arriba)...
.jpg)
Curiós invent: una samarreta on, en comptes de dorsal, hi ha un display que indica el pes de qui la porta. Aquí podem veure la de Ronaldo.
Amb aquest titular podrien haver encapçalat els del 20 Minutos la notícia que avui incloïen a la part de baix de la pàgina número 3 de la seva edició d'avui. En comptes d'això, han preferit titular l'article amb la frase "Deu mesquites s'obren cada any a Catalunya", amb lletres ben grosses.
Molt bé, just després, enceten el cos de la notícia amb la frase "La religió evangèlica és la que més creix", també en negreta, però amb un tamany, una visibilitat i una jerarquia molt menor. Vale, anem a les xifres que el mateix article cita:
Mesquites: 139 (2004), 169 (2007). 30 més, increment del 22%.
Esglèsies evangèliques: 341 (2004), 453 (2007). 112 més, increment del 33%.
Humm... Totes dues tipologies de temple augmenten, lògicament, a conseqüència de la immigració, però en qualsevol cas, hi ha un major nombre i hi ha hagut un major increment de temples evangèlics que de musulmans, i malgrat això, 20M ha cregut convenient destacar en el seu titular l'increment d'aquests darrers. Alerta de biaix! :-D Què passa, què el rollo musulmà ven? Que fan més por les mesquites que les esglèsies evangèliques? Que ens provoquen major rebuig els "moros" q els "sudaques" o els gitanos? Doncs sí, un punt negatiu per al 20 Minutos, per sensacionalisme barat i per a contribuir a la sensació aquesta que té alguna gent (massa pel meu gust) que ens envaeixen els musulmans.
Per acabar, us poso el rànquing de llocs de culte a Catalunya, per què veieu què hi ha i què no hi ha tant:
Cristians catòlics: 2534
Cristians evangèlics: 453 (Testimonis de Jehovà: 147, Adventistes: 16, Mormons: 14)
Musulmans: 169
Budistes: 42
Hinduïstes: 30
Cristians ortodoxes: 18
Baha'ï: 10
Sikh: 6
Taoïstes: 6
Jueus: 4
D'aquest rànquing el que més em sobta és el baixíssim nombre de sinagogues jueves que hi ha a Catalunya: només 4. No deixa de ser curiós en un país on la comunitat jueva ha estat tan nombrosa i ha tingut una influència tan important en la seva cultura durant molts segles.
Podria dedicar el post esportiu d'avui a recrear-me a la patètica derrota del RM ahir a Munic, però no, no ho faré. Si el Bayern en va tenir prou amb 10 segons, jo en tinc prou amb un parell de línies :-P
Parlem de bàsquet, l'esport que, a dia d'avui hauria de ser l'esport rei a Espanya però que, per raons misterioses, ha tornat a l'oblit després de les exhibicions patrioteres de torn després de la brillant victòria al Mundial de l'any passat.
Tinc dos temes sobre la taula. Un és que Pau Gasol acaba de batre el rècord de màxim anotador de la franquícia dels Grizzlies, superant la marca de 7801 punts que tenia Shareef Abdur-Rahim. Però com que això ja ho podreu trobar a diverses webs i diaris esportius i a més del Gasol ja n'haureu sentit a parlar molt, doncs prefereixo comentar-vos l'altre tema. Punt i apart.
Es tracta de Sun Ming Ming, jugador xinès i hereu d'aquesta nova tradició de basquetbolistes xinesos llargaruts iniciada per Wang Zhizhi, continuada per Mengke Bateer i consolidada pel mític Yao Ming. La gent de la meva quinta potser us en recordareu d'aquell més-que-mític pivot sudanès que es deia Manute Bol (un altre dia li hauré de dedicar un post a ell solet, que s'ho mereix)... doncs bé, salvant les distàncies, la cosa va més o menys per aquí. Resulta que és un noi de 23 anys, que mesura 2,36m i pesa entre 150 i 170kg (els científics no es posen d'acord) que està provant sort a una lliga professional de bàsquet dels Estats Units.
El bo d'en Ming Ming pot no ser tan virtuós com Kobe Bryant o LeBron James, però ja ha aconseguit un cert grau de jugador mediàtic. I no és per menys. Fins i tot a un món on l'altura és la norma, els 2,36m de Ming Ming criden l'atenció, valgui com a dada que no fabricaven samarrtes de bàsquet de la seva talla, la XXXXXXXL (no és conya, ho he llegit a la Wiki italiana). Ja té la seva pròpia web, on explica entre d'altres coses com és la vida d'algú tan alt. I, com no, també podeu trobar vídeos seus a la videoteca global.
Uoh! Estic eufòric... Per una banda perquè acaben d'eliminar el Madrid, i per l'altra, potser encara més, perquè acabo de reservar un viatge a la ciutat de la meva infantesa: La Spezia!
Poli Rincón acaba de dir a la Cadena Ser:
"Al Kahn este lo retiramos hoy del fútbol"
- Víctor Valdés és un tros de porter. Per qui no ho hagi vist, avui Valdés ha fet de Casillas. Crec que definitivament s'ha guanyat per mèrit propi ser considerat com El Porter del Barça, després de molts anys de precarietat portera després de l'adéu de Zubizarreta.
- La Champions ha tornat a ser allò que durant molt de temps havia estat: una competició en la qual L'Alicient és veure com eliminen el Madrid. Almenys fins demà a la nit ;-)
- Mai cap equip ha guanyat la Champions en dues temporades consecutives des que la Champions té el format actual (és a dir, des que és una competició seriosa).
- El d'avui era un partit per a Gudjohnsen (que consti que ho vaig dir abans que sortís i fes el gol).
- Els del Liverpool han plantejat el partit amb un parell de nassos i han fet un partidàs. Han merescut guanyar l'eliminatòria i tan de bo guanyin la Champions.
- Potser no ve al cas, però no m'agrada (futbolísticament) Oleguer. Espero que el traspassin perquè cada cop que el veig jugar em dóna una sensació d'inseguretat comparable a la que em donava Busquets al seu dia.
Ja sé que demostro una manca de reflexes imperdonable per a un blogaire com cal, però mira, m'ha semblat que avui era un bon dia per a fer-se eco de la notícia.
Resulta que ara fa una setmana el rei del Marroc Mohamed VI i la seva dona la princesa Lalla Salma (al Marroc no existeix el rang de reina) van tenir una filla, la princesa Lalla Khadija.
El naixement d'aquesta criatura no despertarà però els debats successoris que va despertar la princesa Elionor de Borbó (la filla de la Leti), ja que ha tingut l'encert (o no) de venir al món després del seu germanet gran, el príncep hereu Moulay Hassan, nascut el 2003.
Si una cosa diferencia les cases reials espanyola i marroquina és que la dinastia regnant al Marroc, els alauites, són (o diuen ser) descendents del profeta Mahoma. Això confereix al rei un caràcter de líder espiritual del país que sens dubte no té el JuanCa, per bé que aquest, tot i els esforços (?) del monarca marroquí, és molt més campechano. Ara que ho dic, si Joana I va ser "la Boja" i Jaume I va ser "el Conqueridor", passarà a la història Joan Carles I com "el Campechano"? O com "el dels Vint Duros"?
En qualsevol cas, molt em temo que els marroquins deuen haver tingut una bona sessió de bombardeig mediàtic amb la notícia del naixement de la princeseta. Un altre dia us explicaré els mecanismes de la propaganda reial al país d'origen de bona part dels nostres conciutadans.
Com si es tractés d'un acudit: què fan un australià, una danesa i un coloradenc un cap de setmana de març a Las Vegas?
Doncs guanyar, cadascun en la seva especialitat. Anem per parts:
Lleyton Hewitt: el tennista australià, número 21 del món (va arribar a ser el número 1 fa uns anys) s'ha imposat al Torneig ATP de Las Vegas. Ha derrotat a l'austríac Jürgen Melzer a la final i aconsegueix el seu tercer títol en aquest torneig, del qual n'era el favorit juntament amb Marat Safin.
Caroline Wozniacki: aquesta danesa de només 16 anys i ara número 138 del ranking WTA ha estat contra tot pronòstic la guanyadora de la Mirage Cup, la versió femenina del torneig. Aneu-vos acostumant al nom d'aquesta jugadora, perquè no és el primer torneig sènior que guanya i de ben segur que no en serà l'últim.
Mark Nizzi: el nord-americà de Colorado (número 7 del món) ha aconseguit la més mediàtica de les victòries del circuit d'hoquei taula. En una final retransmesa pel canal de tv per cable Tennis Channel s'ha imposat al gran favorit i actual número 1 mundial, el californià Davis Lee Huynh. Aquesta victòria demostra que Nizzi també serà un seriós candidat a la victòria en el proper Campionat del Món (1 d'abril, tamés a Las Vegas).
A partir d'ara entra en vigor en aquest blog la llei "anti l·l", segons la qual deixaré d'escriure amb ela geminada les paraules que la utilitzin. El motiu per aquesta nova llei no té res a veure amb ignorància del codi escrit del català ni amb cap mena de desafecte per la llengua, sinó perquè considero que tinc el suficient nivell cultural com per saltar-me les normes que considero inútils i per escriure com em roti.
També acceptaré els barbarismes, castellanades i estrangerismes que consideri convenients segons el meu criteri, que no necessàriament serà fixe.
I per últim només comentar que utilitzo la paraula "blog" en comptes de "bloc" perquè, a més d'estar d'acord amb el principi anteriorment citat, em sembla una paraula més adient (i menys cateta) per al concepte que vol simbolitzar.
Ja sé que ha sonat molt del pal de que vaig de sobrat, però mira, de tant en tant ja està bé :-P
Europa sencera s'ha paralitzat avui, pendent de les eleccions a Estònia. Aquest petit país del nord-est d'Europa, de només 1,4M d'habitants es caracteritza per la seva formidable adaptació a la modernitat, entesa des del punt de vista del creixement econòmic i les noves tecnologies.
Prova de la seva aposta per les NN.TT. i d'internet en particular és el fet que a les eleccions d'avui s'ha utilitzat un sistema de vot a distància mitjançant la xarxa. És clar que sempre queda la opció d'anar al col·legi a dipositar el vot, però l'experiment estoni pot ser només el principi d'una tendència que anirà a més i que potser aviat serà aplicada al nostre país.
Així les excuses barates dels abstencionistes tipus "és que fa bon dia i he anat a la platja" o "és que fa mal dia i m'he quedat a casa" s'hauran de canviar per un "és que se m'ha penjat internet".
Ara farà 9 anys, quan jo feia COU (sí, el mític COU), vam fer amb el Raúl i el Martínez un peazo treball i exposició sobre la Conferència sobre el Canvi Climàtic de Kyoto. Segurament devia ser la primera vegada que feia un speech en públic (a classe, sí, però val com a públic, igualment) i vaig començar la meva intervenció amb la frase "1997 ha sido el año más caliente del siglo XX". Vaig escollir aquestes paraules expressament per a guanyar-me l'atenció del nostre públic adolescent, però sense deixar de constatar una realitat: que 1997 havia estat l'any més calurós del segle XX a nivell mundial.
Aquella exposició que vam fer ens va valdre un Excel·lent a l'assignatura de Comentari de Text (encara existeix?) i em ve al cap i cada cop amb més freqüència ara que el tema climàtic està cada cop de major actualitat.
I és que podrà ser o no a causa del canvi climàtic (jo crec que en aquest cas no), però el cas és que hem tingut un mes de febrer increïblement suau a BCN i àrea. Fa una mica de por i tot. Com molts de vosaltres sabeu, entre octubre i gener no hi era a BCN, per la qual cosa no he viscut en primera persona bona part de la tardor i l'hivern i he hagut de demanar informes a d'altres informants. M'han dit que encara al desembre feia una caloreta com per anar a la platja i que només hi va haver uns cinc dies de fred veritablement hivernal.
Ara és quan si jo fos demagog hauria de dir que l'estiu que ens espera hauria de ser o encara més càlid de l'habitual (efecte acumulatiu) o més fresc i plujós (efecte compensatori). Sí, del Cadí cap al sud som un poble que el que ens interessa de veritat és l'estiu. Per la meva part mantindré la prudència i no pronosticaré res encara. Això sí, potser agafaré l'anorak gordo i el canviaré per unes ulleres de sol noves.
Gaudiu de l'estiu que ja comença, amics lectors! :-D
Uoh! Com m'agradaria ser a Las Vegas aquests dies...
Entre d'altres raons, per participar al Tennis Channel Open, al qual vaig ser convidat.
Potser l'any que ve?
Hombre! Com no us havia de dir res sobre el rei dels esports?
D'entrada haureu notat que l'he anomenat "hoquei taula", en comptes d'"air hockey", com s'havia anat fent des del 2002 fins ara. Això es deu a una nova tendència que està guanyant adeptes en el si de la comunitat airhockera de casa nostra, segons la qual el nom catalanitzat té més ganxo i s'identifica millor per part d'aquells que no coneixen el nostre esport. Així que jo ja us el vaig introduint, hehehe.
Doncs bé, què passa al món de l'hoquei taula? Us ho resumeixo tot seguit:
- A Catalunya: Air Hockey Catalunya, l'associació de referència de l'HT al nostre país, està en procés de reestructuració i d'eleccions a la presidència, que tindran lloc el proper 10 de març. Així doncs, s'escollirà una nova junta directiva que presentarà un ambiciós projecte per tal de fer de l'HT un esport conegut, practicat i respectat al nostre país (i arreu). En les properes setmanes també es definiran les competicions de la (curta) temporada 2007.
- A Sevilla: Després del IV Campionat de Sevilla (no oficial), la AASEE, una associació constituïda recentment per a promoure l'HT a terres andaluses, ha anunciat el començament de la primera Lliga d'hoquei a Sevilla.
- A Rússia: Podríem dir que són els que més s'han posat les piles en els últims mesos. Des de desembre de 2006, data en què van començar els setmanals de Sant Petersburg, ja porten 12 tornejos disputats. Sergey Gryaznov, Aleksandr Berezkin i Aleksey Sinitskiy són ara per ara els millors d'aquesta competició.
- A Veneçuela: L'antiga potència de l'HT sembla que torna a l'activitat després de sis anys d'aturada. Pedro Ramírez i Pedro Otero han tornat a jugar alguns partits oficials, i potser poden reactivar aquest país que, a finals dels '90 va revolucionar el món de l'HT.
- Als Estats Units: al centre de l'univers airhocker es viuen dos dels esdeveniments més importants de la temporada, tots dos a la ciutat de Las Vegas. D'una banda, el Tennis Channel Open Air Hockey Invitational Tournament, un torneig no oficial, però que es retransmet i es publicita al canal de tv per cable Tennis Channel. I a final de mes, el Campionat del Món, on es donaran cita les grans estrelles del nostre esport, alguns mestres semi-retirats i alguns nous valors de regions emergents com Boston o Maryland.
More news coming soon...
Les obres de prolongació de la línia 5 (blava) del Metro al Carmel es reprenen després de dos anys. Sens dubte una gran notícia pels jubilats d'aquest barri barceloní.
La volpe perde il pelo, ma non il vizio
El asesino siempre regresa al lugar del crimen
La cabra tira al monte
