El Movimiento de la Humanidad

Resaca electoral

2011-05-24T10:58:00.000+01:00

Res com una mica de resaca electoral post eleccions :)

Avui

2011-05-22T17:38:00.000+01:00

Avui dia d'eleccions municipals...

Hora de tancar

2008-01-26T20:29:00.000+01:00

Amics lectors,

Crec que ha arribat el moment de tancar, si més no provisionalment, aquest blog. I és que, malauradament, ni qui us escriu és un home multifuncional ni té el do de l'ubiqüitat, o, dit d'una altra manera, tinc força feina per endavant i ara per ara tota més prioritària que El Movimiento.
No creieu que no em sap greu tancar ElMovDeLaHum, aquest recorregut iniciat el març de 2007, al contrari, m'entristeix, però ho faig des del convenciment que, per una banda, he de llegir molt més del que escric, i per l'altra, que qualsevol canvi, encara que en principi no ho sembli, serà a millor.

Només em resta agraïr enormement a tots aquells que amb les seves visites, comentaris o aportacions han donat sentit a aquest projecte. Moltes gràcies a tots vosaltres i continuarem en contacte a través d'altres mitjans, qui més qui menys ja sabeu on trobar-me.

Fins aviat!!

Mauro Sturlese

Girl Power al Marroc

2008-01-13T21:00:00.001+01:00

La gent acostuma a dir que als països musulmans les dones tenen menys drets que els homes. És cert, i diferents indicadors internacionals ho demostren. Alguna gent també diu que a aquests països les dones estan brutalment oprimides per un patriarcat asfixiant, en el qual se les condemna a malvivir ocultes sota un burka, sense sortir de casa i sota la autoritat d'un marit que disposa d'elles com si de robots doméstics es tractéssin, tenint com a úniques funcions les feines de la casa, l'atenció als infants i als avis, parir i atendre les "necessitats" dels seus esposos. Sense voler negar que aquestes situacions puguin existir en alguns casos molt concrets, aquest discurs és força menys correcte.

A l'hora de definir els drets polítics de les dones, se sol dir que són nuls, així com la presència de dones als nuclis de poder. És veritat que molt probablement els països musulmans no són l'avantguarda de la presència de les dones a llocs rellevants de la política o que en molts casos encara existeixen restriccions dels seus drets polítics, però també és cert que és una situació que tendeix a la millora. Per això, de vegades cal citar exemples en aquest sentit per a fer una mica de contrapès a la omnipresent imatge mental del burka que tenim des d'Occident.

Al Marroc, per exemple, tenim un cas prou encoratjador. Les eleccions marroquines de setembre de 2007 van donar una victòria (relativa) al Partit de l'Istiqlal (nacionalistes de centredreta). A partir d'aquí, el rei Mohamed VI a designar el seu representant Abbas El Fassi com a primer ministre d'un govern de mega-coalició, en el qual va destacar la presència de fins a cinc dones com a ministres, d'un total de 22, a les quals cal afegir dues dones més com a secretàries d'Estat.
Acceptem barco en el sentit que tenir presència en un govern del regne alauita no és el mateix que en el d'una democràcia parlamentària occidental, degut als immensos poders polítics de què disposa el monarca, que fan que el govern pinti més aviat poc. Però una ministra sempre és una ministra i té la seva importància.
Com a homenatge a les dones que fan avançar els seus països al món musulmà, anem a veure qui són aquestes noves ministres del regne de Ponent.

Amina Benkhadra: Ministra d'Energia, Mines, Aigua i Medi Ambient. Poca broma, té a la seva cartera temes com energia i mines, prou rellevants en un país que està ocupant el Sàhara Occidental. Aigua i medi ambient, en canvi, semblen més aviat dos brownies degut a les característiques del país i la sequera que (com el nostre) travessa.

Nouzha Skalli: Ministra de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat. Si hi ha una ministra que tindrà feina al Marroc durant aquesta legislatura, aquesta serà molt probablement la sra. Skalli (Expediente X?). Un dels objectius prioritaris del país és millorar el desenvolupament humà del país, a través de la iniciativa anomenada INDH. Tot i que sembla que el país està progressant força en aquest camp (veure pdf), sens dubte queda encara molt camí per recórrer.

Yasmina Baddou: Ministra de Salut. Podríem dir que és un ministeri "maria" o que és una cartera típicament femenina, però hi ha qui diu que només és un pas més d'aquesta dona envers la presidència del govern. Als de Telquel els agradaria, i a mí, també. Ara mateix, però, li tocarà treballar per millorar el sistema sanitari del país, que bona falta li fa.

Touriya Jabrane: Ministra de Cultura. Malgrat que aquest ministeri tingui també molta pinta de maria, si la sra. Jabrane vol feina, la tindrà. Li podria suggerir, d'entrada, que col·laborés amb l'Institut Reial de la Cultura Amaziga per tal que la cultura dels berebers tingui el reconeixement i ocupi el lloc que mereix o que renovés la pàgina web del ministeri.

Nawal El Moutawakil: Ministra de Joventut i Esports. Si alguna cosa diferencia a la sra. El Moutawakil de la resta de membres del govern és que ella ha assolit els seus majors èxits en pantaló curt. Ja va tenir ocasió de fer història com a atleta als Jocs de 1984, quan es va convertir en la primera dona medallista d'un país musulmà i la primera campiona olímpica africana. Després d'un recorregut igualment exitós per diverses instàncies i organismes esportius internacionals, ara l'espera una nova carrera com a ministra, en uns camps com són la joventut i els esports on el seu país està molt verd.

Feliç 1429!

2008-01-12T22:22:00.000+01:00

Sí, ja sé que em passo dos dies, perquè el dia d'Any Nou islàmic (1r de Muharram) va ser el passat dia 10 de gener.

En qualsevol cas, desitjo un Feliç Any Nou 1429 a tothom que prengui com a referència el calendari islàmic.

... wa kulla 3amin wa antum bi alfi khair!!

Participa a la campanya electoral nord-americana!

2008-01-10T20:23:00.001+01:00

Vols prendre part al sistema electoral dels Estats Units i el tenir una nacionalitat equivocada t'ho impedeix?
Veus des de la distància i amb certa enveja com els nord-americans es discuteixen entre ells per a escollir el nou emperador global?
Vols que Obama, Hillary, Giuliani o qualsevol altre precandidat arribi a la Casa Blanca i no saps com?
O simplement t'agraden els jocs online?

Ara és la teva! Gràcies a aquest joc podràs ficar-te de ple a la lluita electoral dels Estats Units. Dirigeix la campanya del teu candidat favorit i porta'l cap a la victòria a base de manipulacions, atacs, mítings, anuncis i fins i tot òsties.

THE CAMPAIGN GAME

God bless America!

Banderes: Canàries

2008-01-08T20:50:00.000+01:00

Comencem un nou any i ho farem amb un restyling i una bandera ben interessant, la de les illes Canàries. En concret, la petició del meu amic Fran em demanava per la bandera de les set estrelles, però ja que hi som, parlarem també de l'oficial, no?

Illes Canàries (oficial)

Aquesta primera bandera és l'oficial de la comunitat autònoma de les Illes Canàries. Com moltes de les banderes de les autonomies espanyoles va ser creada tan bon punt van assolir l'autonomia a finals dels '70 o principis dels '80 (1982 en el cas canari), tot i que els seus origens es remunten als anys '60. De fet, van ser els independentistes clandestins els qui van idear el disseny amb els colors blanc, blau i groc, tot i que en comptes de l'escut hi posaven les set estrelles verdes que veurem després quan parlem de la bandera independentista.
Els colors de la bandera canària remeten als colors de les senyeres de les dues províncies marítimes que es van crear al segle XIX, Tenerife (blau i blanc) i Gran Canària (blau i groc). Si voleu, també podria ser la fusió dels colors dels dos principals clubs de futbol de les illes, el C.D. Tenerife (eternament agraïts) i la U.D. Las Palmas.
Aquest disseny de tres barres és original, bonic i crec que simbolitza bastant bé aquesta comunitat. Però el dissenyador (o el polític?) de torn la va haver de cagar en incloure-hi l'escut de la comunitat al bell mig de la franja blava. L'escut per si sol no està pas malament: té un escut blau que deu representar l'oceà, set illetes que deuen representar les set illetes i, el millor, dos gossos negres que representen els gossos, que donen el nom segons el qual se suposa que els antics romans van batejar les Illes. Però posa un escut on predominen els tons blaus i negres a sobre d'un fons blau és en la meva opinió un error important. I, a més, no veig cap mena de sentit en col·locar un escut a sobre d'una bandera prou original com per no confondre-la amb altres (un vici que també han tingut a Extremadura, Andalusia, Ceuta i Galícia).

Illes Canàries (independentista)
Tot i ser força menys sorollosos que els seus homòlegs catalans, bascos o gallecs (potser per la remor de les onades de l'oceà o per la distància que ens separa), hi ha moviments independentistes també a les Illes Canàries. I la seva proposta de bandera, a partir de la qual, com ja hem dit, es van inspirar per fer la bandera oficial, incorpora un element distintiu: les 7 estrelles. Aquestes estrelles, inspirades en els moviments independentistes llatinoamericans (els vincles migratoris entre Canàries i alguns països americans com Cuba o Veneçuela han estat molt intensos al llarg de la història), representen les set illes principals de l'arxipèlag i són de color verd. Per a fer-les més visibles sobre la franja central de la bandera, aquesta es va fer en un to de blau més clar.

Valoracions (versió independentista):

Disseny: 7
Simplicitat: 8
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 9
M'agrada?: 8

Retrospecter de Nochevieja

2007-12-31T20:27:00.000+01:00

D'aquí unes poques hores finiquitarem l'any 2007 i ens disposarem a encetar un nou any, el 2008. Aquest procés, que a Espanya van tenir l'encert de batejar amb un nom tan comercial com el de "Nochevieja" i amb una tradició tan potent com la de menjar els 12 raïms, incita a que hom faci un exercici prospectiu, tractant de desitjar allò que voldria assolir en l'any entrant o de proposar-se propòsits diversos, però sobretot a fer retrospectives de tot tipus.
N'hi ha que repassen les notícies més importants de l'any (els telenotícies en van plens), les imatges més impactants de l'any, els personatges més rellevants de l'any, o les capullades més grosses de l'any. Jo també m'hi apuntaré, però no repassaré coses de l'any 2007 (potser ho faci un altre dia), sinó que em detindré a observar les passades nits de Cap d'Any, per fer un retrospecter personal que, molt probablement no us hagi d'interessar gaire, però que tinc la impressió que "toca".

-25 anys (1982-1983): Era un nen petit i fill únic, que vivia a Itàlia i que parlava només en Italià. A Espanya l'esquerra tot just acabava de tornar al poder després de 43 anys i la festa del Mundial de futbol havia omplert de joia els estadis espanyols i les llars italianes, gràcies a la victòria de la Squadra Azzurra. Precisament des de l'Itàlia triomfant de Sandro Pertini, jo assistia amb més interès a altres esdeveniments més importants, com l'embaràs de ma mare, i l'únic fet que esperava del '83 era el naixement de la meva germaneta.

-20 anys (1987-1988): Seguia sent un nen, ja no tan petit, però ara vivia a Barcelona i tenia una germana. De fet, feia només quatre mesos que havia arribat a Catalunya i estava en ple procés d'immersió a tots els nivells, lingüística, escolar, social... En aquesta nit de Cap d'Any d'autèntic immigrant, molt probablement vaig viure les primeres campanades "spanish style", amb els raïms, els torrons i les nadales de rigor. Mentrestant, al voltant meu, Barcelona encara plorava la massacre terrorista d'Hipercor, a Catalunya èrem 7 milions que celebràvem el nostre mil·lennari com a país, Espanya tot just feia 2 anyets que havia ingressat a la CEE i el món (que per aquelles dates "només" tenia 5 mil milions d'habitants) encara es dividia en dos "blocs" (dels quals un estava a punt de desaparèixer).

-15 anys (1992-1993): Començava el meu incert periple com a adolescent, cursant 7è d'EGB i començant la meva "aventura" futbolística als infantils del Zona Franca (empès per l'eufòria del Dream Team) i com a viatger descobrint les Espanyes. Tot i que el futbol i els videojocs centraven bona part del meu interès, no vaig ser ni molt menys aliè al furor olímpic que va viure la meva ciutat. L'any olímpic deixava pas a un 1993 que representava més que l'incertesa del dia després. La gent de la meva generació ja començàvem a estar marcats per l'explosió televisiva de les noves cadenes i per productes com Bola de Drac, Campeones, les Mamachicho i la nit de Cap d'Any ens tocaria l'enèsim especial de Martes i Trece.

-10 anys (1997-1998): Si algun any vaig viure la nit de Cap d'Any concient dels canvis que havien de venir hauria de ser aquella. Era un noiet catòlic que feia el COU científic i que volia ficar-se a Enginyeria Informàtica a la UPC, que era president de la Penya JuveBarça i que tot just havia acabat de descobrir la màgia dels ordinadors i de la Taula i el Disc. L'any 1997 ens va abandonar com Ronaldo va abandonar el Barça i ens va deixar dues morts significatives com les de Miguel Ángel Blanco i Diana de Gal·les, però el 1998 ens esperava amb moltes coses interessants per a oferir-nos.

-5 anys (2002-2003): Ja era un jovenet ateu que feia 3er de Psicologia a la UB i que començava a descobrir les Europes. Gràcies a l'internet acabava de descobrir l'esport de l'hoquei taula i estava a punt d'iniciar-ne la primera competició oficial. Els euros ja corrien per les nostres butxaques, tot i que més per sortir-ne que per entrar-ne.

-1 any (2006-2007): La darrera nit de Cap d'Any va ser potser la més estranya de totes. Va ser a la vila de Houara, al sud del Marroc, a casa d'una família local on havíem sopat part del xai que vam sacrificar com a celebració de l'"3eid el-Kebir". Es tractava de la primera nit de Cap d'Any fora de casa i fora d'Europa, i va ser molt friqui i molt especial, però alhora, amb certa malenconia. El veure la recent execució de Saddam Hussein tampoc ajudava a estar especialment alegre.

Bueno, Bon Any Nou, companys!!

Jugant amb les banderes

2007-12-26T22:59:00.000+01:00

Una proposta per a saciar el vostre apetit de banderes o per desconnectar de l'estrès nadalenc o per allò que considereu oportú.

A veure quantes banderes reconeixeu a aquesta versió del Traveler IQ Challenge ;-)

Seré original: Bon Nadal!

2007-12-24T18:16:00.000+01:00

Hola xavals!

En una tarda com aquesta, algú com jo hauria d'evitar a tota costa parlar del Nadal (també conegut com Christmas o 3eid al-Milad), però la veritat se'm fa molt difícil. Potser perquè com que l'any passat no vaig fer Nadal i aquest any en tinc com ganes, o potser perquè no em ve molt de gust parlar de futbol, no sé...

Bé, què farem? Potser us avançaré una mica què faré amb aquest blog. Crec que el dividiré en seccions. Sí, mira. He arribat a la conclusió (?) que estaria bé tenir uns temes més o menys fixos que molin i anar-los rotant de tant en tant.
Un dels temes indiscutibles seria la secció "Banderes", que crec que ha tingut bona rebuda (i a més m'agrada, perquè us he d'enganyar?), que en els propers dies tractaríem les de Canàries, i altres que m'heu anat comentant (recordeu-me-les, perquè me les oblido, hehe).
Què més? Una que mantindré, perquè sempre és un comodí per quan no estic gaire inspirat és la secció "Música", per anar posant vídeos de cançons boniques, ja siguin més mainstream o més friquis.
Una que em motiva molt de fer, però que encara no tinc clar com organitzar-la seria la secció "Personatges". No sé si deixar-la així en plan neutral o de dividir-la en gent que admiro i gent que detesto. Crec que el que acabaré fent és una cosa més oberta, però donant-hi una valoració personal. Ja us avanço ara mateix que un dels personatges que tinc ganes de posar és el Guy Verhofstadt, el seu posat i la seva tasca m'ho estan demanant a crits.
També voldria tenir una secció per a presentar alguns dels països, estats, regions, províncies, repúbliques, oblasts, principats, microestats, pobles i ciutats dignes de ser coneguts. Aquest món nostre és molt variat i dóna cabuda a un munt de "Puestos" que, volent-ho o no, són molt curiosos, i d'això se n'ha de parlar a algun blog.

Tenint ja quatre seccions, no sé si seria molt adient fer-ne alguna més, com "Esports", però em sembla que la descartaré perquè és un tema ja super-trillat. Crec que acabaré fotent una categoria d'"Altres" per allò que no sàpiga en cabir en cap altra secció i que sigui digna de ser tractada a "El Mov".
En qualsevol cas, estic obert a allò que em podeu suggerir.

Queden uns temes dels quals no en parlaré, però que ben aviat trobaran també el seu espai, segurament en un altre blog. Sí, tinc la intenció de fer un blog nou en plan seriós, i d'introduïr-me en el món de la "Catosfera". Ja us ho detallaré més quan arribi el moment.

Per acabar, us deixo un vídeo ben nadalenc. Us ho havia avisat: avui vinc molt nadalenc, nanos. Es tracta del mític "Feliz Navidad" de José Feliciano i, efectivament, és una de les cançons que canto a viva veu al cotxe mentre baixo de l'Autònoma.

3eid mubarak sa3id!

2007-12-20T21:39:00.000+01:00

Hoy es el gran día para millones de musulmanes en el mundo. Mientras en el mundo cristiano-laico estamos pensando en la cena de empresa o en qué compraremos como regalos de Navidad, los musulmanes han celebrado hoy su fiesta más importante del año: el 3eid al-kebir o 3eid al-adha, que se conoce por aquí como "la fiesta del cordero".

Efectivamente, de corderos va la cosa. Para una familia estándar, la celebración se divide en tres partes: el sacrificio del cordero, la preparación del cordero y el comerse el cordero.

Si queréis saber cómo vivió un individuo de la Zona Franca dicha fiesta el año pasado (que por cierto coincidió con Nochevieja) mientras estaba "de erasmus" en Marruecos, podéis leer este reportaje de mi blog de cuando estuve allí: http://gadiri2006.blogspot.com/2007/01/la-fiesta.html

Así pues, voy a cerrar esta trilogía árabe de la última semana con una felicitación que hago extensible a todo el mundo musulmán y a todo el que se quiera adherir a la misma:

3EID MUBARAK SA3ID WA KULLA 3AMIN WA ANTUM BI ALFI KHEIR

Benvingut Mr. Gaddafi!

2007-12-17T16:36:00.000+01:00

Espanya està d'enhorabona! El líder de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, el mític Muammar al-Gaddafi visita el país per primera vegada a la seva llarga carrera política. Caram, has necessitat 38 anys per decidir-te, eh pàjaru! ;-)

El líder de Líbia ha vingut a Espanya, amb la seva parafernàlia habitual (guardia personal femenina, haima presidencial, etc), per, entre d'altres coses, entrevistar-se amb el Rei, el President del Govern i l'Expresident del Govern i tocar les palmes. Des d'aquí donem la benvinguda a aquest líder, un dels nostres preferits (oi, Olga i Sheila?), i li sol·licitem una feina com a alts funcionaris de la G.J.A.L.P.S. i que modifiqui la bandera del seu país.

Per a celebrar-ho, li dediquem aquest vídeo de "La Hora Chanante", on ell mateix se'ns presenta i ens explica una mica la seva vida.

Tamalli Ma3ak / تملي معاك

2007-12-12T20:38:00.000+01:00

Si d'alguna cosa m'ha servit passarme quatre mesos a un país (suposadament) àrab i haver estat sotmès a sessions intensives de música pop àrab, és per haver arribat a apreciar una miqueta més aquest bonic gènere musical que, com ja he dit en alguna ocasió, està absolutament ignorat al nostre país, almenys per la població de nacionalitat espanyola i pels mitjans de comunicació. Bé, de fet també ignoren la música en qualsevol idioma que no sigui el castellà o l'anglès, així que no sé de què em queixo.

Total, avui us presento a un mite vivent de la música en àrab, d'Egipte, més concretament. Es tracta del gran Amr Diab i, dins de la seva extensa discografia fruit d'una dilatada carrera plena d'èxits, la seva cançó "Tamalli Ma3ak" ("تملي معاك"). Una cançó ben plena de sucre, com els agrada als nostres veïns del sud (els valencians no, els de més al sud encara), que parla d'un pàjaro que desitja estar per sempre més amb la seva pàjara. Per aquells de vosaltres que no domineu l'àrab egipci, un poso un vídeo subtitulat en anglès.

Per cert, perquè veieu l'estatus d'aquesta cançó i d'aquest intèrpret al món àrab, us tradueixo el que diu un usuari de Youtube a propòsit de la mateixa:

"Si ets àrab i mai havies escoltat aquesta cançó, llavors ets gilipolles i t'haurien de desarabitzar. Si l'has escoltada com 7.864.153 vegades, llavors ets guai."

Banderes: Antàrtida (i 2)

2007-12-12T00:43:00.000+01:00

Companys, avui acabarem el repàs a les banderes de l'Antàrtida amb les que no pertanyen a cap regió, ni estat ni ens polític, és a dir, corresponen a propostes i palles mentals vàries amb millor o pitjor intenció, pero sense cap oficialitat.

Proposta del Secretariat del Tractat Antàrtic

Bé, aquesta és la proposta més "oficial" de totes. Veient-la entenem que l'hagin rebutjada, perquè és prou absurda i lletja com per això. Consta d'una representació del mapa del continent en blanc sobre fons blau, amb unes línies que pretenen representar els meridians que s'entrecreuen al Pol Sud, però que al final sembla més aviat una teranyina digna del mismísimo Home Aranya (Spiderman).

Proposta d'en Graham Bartram

Ara anem les propostes d'individus. Aquesta en concret és més simple que el mecanisme d'una cullera: mapa del continent en blanc sobre fons blau i res més, ni teranyina ni punyetes. Home, posats a cagar-la com els del Secretariat, millor no afegir-hi elements estúpids, però la veritat és que per fer això no calia ni que es molestés l'amic Graham. Podia haver agafat una foto per satèl·lit, que almenys hagués quedat realista. Per cert, a mesura que es vagi fonent el gel de l'Antàrtida, també anirà canviant el disseny de la bandera?
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir un mapa.

Proposta d'en Whitney Smith

Una proposta amb "significat" i bona intenció, però el resultat de la qual és lleig com pegar-li a un pare. És de color taronja perquè és el que té millor visibilitat sobre el blanc que caracteritza l'Antàrtida i perquè cap país no el té com a color principal; les mans agafant "allò" representen la Humanitat conservant i tenint cura del continent; i la lletra "A", aquesta la deixo a la vostra imaginació ;-)
Error gros: una bona bandera mai no pot contenir lletres (aquí hi excloc la bandera del poble amazic/berber).

Proposta d'en Dave Hamilton

Té raó aquest home quan afirma que les propostes que hi havia li semblaven lletges i/o avorrides. Ell també ens explica el simbolisme de la seva proposta: el blau marí és el cel de la nit antàrtica; el blau cel és el color del gel estiuenc; el groc és el color de l'aurora austral (l'aurora boreal del sud); i les estrelletes són, efectivament, la Creu del Sud. I he de reconèixer que és una bandera més aviat bonica, però, aixx, no sé, no m'acaba...

Potser és que la cosa és tan senzilla com que l'Antàrtida és quelcom que no pot tenir una bandera, com la Lluna, el Sol, els oceans o la Terra. Les banderes són per a identificar territoris, nacions, entitats que volen diferenciar-se d'altres entitats... i l'Antàrtida és de tots.

El comentari racista d'Ana Rosa Quintana

2007-12-09T21:23:00.000+01:00

Avui us presento una pixada fora de test d'aquelles que fan història. Es tracta d'un comentari que va fer Ana Rosa Quintana al seu programa matinal "AR" i recollit pel programa "Sé lo que hicisteis".
No vull comentar gaire res sobre allò que va dir, prefereixo que ho escolteu vosaltres mateixos, perquè si no no em creuríeu, hehe.

Atenció al comentari de l'Ana Rosa, a les cares dels presentadors i a la rèplica del mític Ángel Martín.

Banderes: Antàrtida (1)

2007-12-07T17:07:00.000+01:00

Avui no tenia gaire clar de què fer la secció banderes. Tenia algunes suggerències de fans de la secció, com la del Nepal, l'"estelada" canària, les banderes espanyoles històriques, etc... però al final he pensat que, com que aproximadament ja n'havia tocat una de cada continent, ara em tocaria anàrme'n al sisè continent, l'Antàrtida.

Ja ho sabeu els lectors més fidels (ja en teniu de mèrit, ja...), el continent gelat i les fricades relacionades amb ell m'apassionen. Per tant, el continent que va veure nèixer el mític Emilio Marcos Palma bé mereixia un post sobre les seves banderes.

Però clar, aquí tenim un problema ja per començar (a banda del fred), i és que, com no és ben bé un país ni res semblant, no té una bandera oficial pròpiament dita. El que tenim, ara per ara, és una sèrie de països que en reclamen la sobirania (reclamacions congelades, mai millor dit, pel Tractat Antàrtic) i un parell de propostes frikis. Anem a pams; avui, només les dependències de països de por ahi:

Territori Antàrtic Britànic

Ja sabeu, els britànics no son una gent gaire imaginativa a l'hora de fer banderes per a les seves colònies i dependències. Han agafat el model típic de la Union Flag (bandera britànica) al cantó i en comptes del fons blau habitual, han dit "calla!, com que l'Antàrtida és el continent del gel i tot allò, posem-hi un fons blanc com el gel!" Doncs així ho van fer, i per fer-ho encara més polar, a l'escut hi van ficar un animal tan poc heràldic com un pingüí.

Terres Australs i Antàrtiques Franceses

Aquesta bandera, lletja com un pecat, demostra que si els britànics tenen poca imaginació en el tema, els francesos no els milloren pas; s'han limitat a adaptar el model de bandera colonial britànica, amb la bandera francesa al cantó, la resta en fons blau marí, i un lletgíssim logo format per la combinació de les inicials del territori. Per cert, que no es tracta ben bé de la bandera del territori, sinó més aviat de la bandera de l'administrador del mateix. Vamos, que difícilment us la trobareu penjada d'una finestra en una diada o en una competició esportiva o a l'entrada d'un càmping.

Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud (Argentina)

Amb aquest bonic nom, el govern argentí va voler englobar a la província de Terra del Foc els territoris en disputa de l'Antàrtida, les illes Malvines i altres illetes de la zona. La terra natal d'Emilio Marcos Palma té una bandera més maca que la dels "veïns" francesos i britànics, tot i que sembla més un logotip d'una companyia d'assegurances o de cert partit polític del centredreta espanyol que una bandera pròpiament dita. És meitat taronja i meitat blava, amb un albatros estilitzat entremig, símbol de la llibertat, i unes estrelles sobre la meitat blava que representen la Creu del Sud, símbol per excel·lència de l'hemisferi sud.

Magallanes y Antàrtica Xilena

l'Antàrtica Xilena és una província de la regió XII de Xile i té una bandera que recorda al del territori veí argentí. La part superior, de dos terços d'amplada es de color blau i té a la seva part esquerra la Creu del Sud, i el terç d'avall de la bandera és de color groc ocre, i està separat de la part blava per una línia blanca en forma de ziga-zaga, força original, i que representa l'accidentat relleu de la regió. "Curiosament", els territoris britànic, argentí i xilè estan pràcticament superposats, però com hi ha la moratòria del Tractat Antàrtic, en la pràctica no passa res.

(Fi de la primera part)

Política y fútbol

2007-12-04T20:47:00.000+01:00

Después de haberme enzarzado en una apasionante discusión de bar sobre fútbol y nacionalismo, que no he continuado porque 1) no me gusta monopolizar los blogs de otros y 2) he intentado poner un último comentario pero Blogger no me ha dejado porque estaba de mantenimiento, me han entrado ganas de hacer un post sobre el tema.

Y no voy a hablar del anuncio rollo *nacionalista* de Nike, sino de otras relaciones entre política y fútbol algo más relajadas. Disculpad que no esté muy original hoy, pero me lo voy a tomar "prestado" de Maiol Roger, de InDirecte!cat. Se trata de identificar políticos catalanes con futbolistas y partidos con equipos y me ha llamado la atención porque algunos son muy acertados. En algunos casos, voy a completar las aportaciones de Maiol con algunas de mi cosecha.

PSC = Real Madrid: el vigente campeón (con "ayuda arbitral" - de ICV y ERC)

Pasqual Maragall = Julio Salinas: el anterior pichichi del equipo, delantero cuestionado que combina goles imposibles con errores en momentos clave.
José Montilla = Gennaro Gattuso: mediocentro defensivo sin mucha técnica futbolística, pero vital para robar balones en el centro del campo.

Han cambiado el "jogo bonito" por el "catenaccio".

CiU = Bayern de Múnich: el histórico campeón (23 "ligas" seguidas) destronado

Josep Anton Duran i Lleida + Artur Mas = Luca Toni + Miroslav Klose: un tándem de ataque para golear en las urnas.
David Madí = Andrea Pirlo: el centrocampista que pone los goles en bandeja.

El vestuario está dividido entre los que quieren ganar en Madrid y los que se conforman con el empate.

ERC = Valencia: se le ha atragantado la Champions y tiene divisiones internas

Josep-Lluís Carod-Rovira = Rivaldo: el que debería tirar del carro, pero que es criticado por su excesivo individualismo (Maiol considera que la comparación sería con Raúl, pero éste no peca de individualismo, al contrario).
Joan Puigcercós = "Guti": el eterno suplente que hace lo que puede por llegar a ser titular.

Varios grupos de jugadores han formado clanes para ver quién se queda con el control del vestuario.

ICV = Villarreal: es el equipo simpático, de moda

Joan Saura = Eidur Gudjohnsen: bueno en su posición, un paquete fuera de ella.

Los buenos resultados le llevan a ser confiados y encajar goles cuando juegan contra el PSC, y a cerrarse en defensa cuando juegan contra CiU y PP.

PP = Real Betis: está en horas bajas y tiene que hacer cambios en el equipo

Josep Piqué = Román Riquelme: jugador brillante al que no se ha sabido ubicar en el equipo y que ha acabado defenestrado del mismo.
Daniel Sirera = Wesley Sneijder: está llamado a ser el líder, pero habrá que ver cómo responde en los partidos importantes (Maiol considera que la comparación sería con "Gabri", pero yo no la veo).
Raúl Albiol = Pablo Alfaro: defensa duro que no tiene inconveniente en agredir al rival si la situación lo requiere.
Montserrat Nebrera = Ronaldinho Gaúcho: el crack mediático en el que el equipo confía si fallan los jugadores jóvenes.

Se ha confiado en los chavales de la cantera para enderezar el rumbo de este histórico en dificultades.

Ciutadans = Levante: un equipo claramente de segunda, sin fútbol ni táctica para mantenerse en la máxima categoría

La próxima jornada se acerca... quién ganará?

PS: en otro orden de cosas, pero sin salir del tema, el ninguneo al que ha sido sometida la manifestación del pasado 1-D (entre 200.000 y 700.000 asistentes) por parte de los medios de comunicación de ámbito estatal es como si un partido que acaba 4-0 no se considera una goleada. El PSC es el único que considera que el árbitro ha tenido una influencia decisiva en el marcador (?). Personalmente y, aunque me tuve que quedar a ver ese partido desde la grada y me quedé sin jugar, estoy muy satisfecho con el resultado y creo que estamos remontando posiciones de cara a ganar el campeonato.

Après toi

2007-12-03T11:59:00.000+01:00

Avui en la secció música, rescato una cançó de fa 35 anyassos, que últimament és de les que més canto al cotxe. Es tracta d'"Après toi" (després de tu), de la cantant grega Vicky Leandros, canço amb la qual Luxemburg que va guanyar el Festival d'Eurovisió de l'any 1972 (any 2 abans de Waterloo). Poca broma amb Luxemburg, que fins la seva retirada l'any 1993 era una autèntica potència eurovisiva.

Aquesta canço, per cert, té versions en grec i japonès entre d'altres. No cal dir que ja he posat en marxa un dispositiu de recerca per tal d'aconseguir-les ;-)

Banderes: Israel

2007-12-02T23:35:00.000+01:00

Reprenem la secció Banderes, aquest cop amb una de mooooolt coneguda, especialment per aquells a qui us agrada mirar els telenotícies: Israel.

Consta de dues franges blaves horitzontals (la tonalitat varia depenent de l'autor, cosa habitual amb els blaus) amb una estrella de David també blava entremig. No té gaire secret: l'estrella de David és un símbol associat als hebreus des de fa una pila de segles (tot i que no n'és exclusiu), i els colors blau i blanc, són molt apreciats entre aquest poble, alhora que aporten un toc de distinció en un Orient Mitjà dominat pels negres, vermells i verds.

L'Estat d'Israel té aquesta bandera com a oficial des de la seva fundació l'any 1948 i des de llavors l'han mantingut i s'ha convertit en tot un èxit per a una bandera: identificable 100%, estimable per als seus admiradors i inflamable per als seus detractors.

I, què voleu que us digui, quan una cosa és bonica, senzilla i identificativa, m'agrada, com és el cas d'aquesta bandera.

Disseny: 8
Simplicitat: 10
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 9

Tres mesures ecològiques per a la vida quotidiana

2007-11-29T21:28:00.000+01:00

Amics lectors, el medi ambient està bastant malament, i això ja no és un secret ni una teoria esbojarrada de quatre fanàtics peluts esquerranosos: és una realitat contrastada que, a més, tendeix a empitjorar.
Què hi podem fer? Certament, no hi ha cap botó que podem pitjar per a què miraculosament la situació canviï de la nit al dia, però sí que podem intentar dur a terme algunes petites accions que, si més no, facin que no contribuïm a deteriorar el medi ambient molt més del compte.

No es tracta d'autoflagel·lar-se ni d'emprendre un camí cap a la vida ascètica, ni sóc l'Al Gore ni el Capità Enciam, només sóc un ciutadà urbà que, això sí, se n'adona que algunes de les coses que fa diàriament són absurdament insostenibles o contaminants i que, amb un esforç mínim o fins i tot nul, es pot evitar o reduïr el perjudici mediambiental que causem.
Així doncs, he decidit aplicar-me a mi mateix (malauradament encara no tinc autoritat sobre cap altra persona) les següents mesures:

1. Usar de manera exclusiva paper reciclat
La veritat, no veig cap raó per la qual hagi de seguir utilitzant el paper "blanc" en comptes del reciclat. I, en canvi, l'ús del paper reciclat contribueix a desaccelerar la desforestació. Aquesta mesura entrarà en vigor tan bon punt hagi utilitzat tot l'estoc de paper blanc que tinc en circulació i inclourà el paper que utilitzi per a treballs, currículums i altres coses de les quals jo en sigui el responsable. L'ús decoratiu del paper, en canvi, n'estarà exempt.

2. Rebutjar les bosses de plàstic innecessàries
És inviable plantejar-se un rebuig total a l'ús de les bosses de plàstic, però també és cert que moltes vegades els depenents (segurament per un acte reflex) t'encasqueten la bossa de plàstic de torn, com quan compres una barra de pa, un llibre o un llapis de memòria. Si no cal, no s'agafa.

3. Evitar deixar els aparells electrònic en stand-by
És una mesura que de fet ja porto aplicant, però que no està de més que la comenti aquí. Quan els aparells estan en stand-by, sembla que estiguin apagadets, però de fet estan consumint una miqueta. I miqueta més miqueta... acabem gastant entre un 10% i un 15% de l'energia domèstica en aquesta cosa tan tonta i tan evitable.

Molt bé, amb això no he salvat el món, però si contribueixo a destrossar-lo una mica menys, ja haurà estat bé. Agraeixo des d'aquí a la Generalitat de Catalunya la seva contribució amb una quarta mesura, la de la limitació de velocitat a 80 km/h als accessos de Barcelona, que entrarà en funcionament d'aquí molt poc.

I hi haurà sancions? És clar que sí! Cada cop que me les salti, posaré 1€ (sóc pobre, què voleu?) a un pot, i cada any donaré la pasta que reculli per algun projecte mediambiental guapo.

També estic obert als vostres suggeriments per veure si hi ha altres cosetes que siguin així senzilles i viables (ja us dic ara que no penso anar a l'Autònoma en bici), i alhora us encoratjo a vosaltres perquè adopteu "legislacions personals" similars.

Francesc Candel, l'ànima de la Zona Franca

2007-11-28T22:04:00.000+01:00

Ara fa uns dies va morir Francesc Candel. Aquest escriptor nascut al Racó d'Ademús l'any 1925 i afincat des de petit a la Zona Franca [1+2] va aconseguir ser un referent per a tota Catalunya gràcies bàsicament a dues obres, que van treure a la llum dues temàtiques fins aleshores ignorades. A "Donde la ciudad cambia su nombre" (1957) va retratar, narrant les vivències del barri de les Cases Barates de la Zona Franca, la realitat dels barris de la perifèria de Barcelona; mentre que amb "Els altres catalans" (1964) va posar sobre la taula el tema dels immigrants arribats de diversos racons d'Espanya durant el passat segle. No només, doncs, va tenir l'encert de cridar l'atenció de la Catalunya "oficial" sobre aquestes dues temàtiques clau, sinó que a més va saber posar uns títols a les seves obres que il·lustraven d'una manera molt gràfica les realitats de què volia parlar.

A més, també va tenir una trajectòria política vinculada a l'esquerra que el va dur a ser senador per Barcelona el 1977 i regidor de Cultura a l'ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat el 1979, i va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, el més recent dels quals, i on va escriure fins els seus darrers dies, ha estat el periòdic La Marina.
També va rebre alguns reconeixements molt significatius, com la Creu de Sant Jordi (1983) o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2003).

Per aquestes raons, i pel fet d'haver demostrat sempre una forta vinculació amb el barri i la seva gent, el Paco Candel ha estat considerat a una i altra banda de la muntanya de Montjuïc com el referent cultural de la Zona Franca. Aquest simbolisme que va assolir, va fer que es bategessin amb el seu nom la biblioteca i els premis literaris del barri, i que fins i tot es construís un gegant a imatge seva.

Però més enllà de les dades i dels fets, potser allò que en voldria destacar més és la seva qualitat humana. Jo no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l personalment, però per exemple sí ma germana i la meva iaia. La meva germana, en particular, que el va entrevistar fa pocs anys, amb motiu d'un treball escolar, sempre em parla de la seva senzillesa i amabilitat. La Zona Franca ha perdut un símbol, però també un dels seus veïns més estimats.

2й Чемпионат Европы Aйрхоккей, Сабадель

2007-11-22T21:33:00.000+01:00

Пер парлар дел ке а естат акэст 2н Кампюнат д Еуропа д Окей Таула, потсер ла манера мес адекуада сериа фер-о ен рус, перо ком ке акэста льенгуа ес ун тема ке но акабэм де контроллар, мес вал ке континуи ен катала, перкэ си но, ентре лес бандерес амб ла фалс и ел мартель де л алтре диа и ашо, пенсареу ке сок ун комуниста де ла вельа ескола.

Ja en un alfabet més nostrat, us informaré molt breument de com ha anat aquest 2n Campionat d'Europa d'Hoquei Taula que hem organitzat el cap de setmana passat al Club Natació Sabadell (a Sabadell, província de Rússia).

Hem tingut una participació de 21 jugadors (molt per sota dels 36 que esperàvem en un principi), dels quals 10 han vingut de Rússia, 2 d'Andalusia, 1 de la República Txeca i 8 catalans. Sí, com veieu els russos han estat majoria, i això en un torneig open disputat a Catalunya molt normal no és, que hi participin més jugadors vinguts de Rússia, que han de pagar-se el bitllet d'avió i els tràmits de visat, que no pas de Catalunya. D'aquí que hagi introduit aquest post en alfabet ciríl·lic i que hagi dit que Sabadell és provínci de Rússia.

En la modalitat per equips la selecció russa s'ha endut el triomf per davant de la catalana (vigent campiona) guanyant-la/-nos per un contundent 5-1. Això podria ser normal si no fos perquè els russos han començat a jugar fa menys d'un any, mentre que els catalans ja portem entre 3 i 5 anys jugant.

En la modalitat individual el títol sí que s'ha quedat a casa, però no ha estat ni molt menys un passeig. El zonafranquí José Luis Camacho s'ha imposat i ha pogut revalidar el títol que va aconseguir l'any passat. Va caure a la final davant d'ell el rus Sergey Antonov, que ha realitzat un torneig extraordinari... especialment si es té en compte que aquest noi va començar a jugar al mes de juny! Tercer ha quedat Sergio López, un expat zonafranquí resident a Dos Hermanas.

En la modalitat de billiard-hockey el txec Jakub Hasil ha fet valer la seva experiència per a guanyar la copa. Segon classificat ha estat el barceloní Ricardo Pérez.

El nou ranking europeu (del qual passo a ser el #15, en una baixada estratosfèrica de 9 posicions) el podeu veure a AirHockeyForums.com

Però passem a les valoracions que és el que m'interessa. La meva valoració com a ex president de l'associació que havia d'organitzar aquest campionat (AirHockey Catalunya) és molt negativa.
D'entrada vull puntualitzar que aquest campionat només s'ha disputat perquè havíem adquirit el compromís amb els jugadors russos, que havien reservat els seus vols i havien començat els seus tràmits pel visat amb molta antel·lació. De no haver estat per això, aquest campionat hauria estat cancel·lat, degut a la profunda crisi en la que es troba la nostra associació.
De fet, cal dir per a ser honestos que aquest campionat no ha estat organitzat per AHC, sinó per tres persones que ens hem multiplicat i hem fet un enorme sacrifici personal perquè pogués esdevenir realitat. El meu consell, estimats amics: si mai heu d'organitzar cap esdeveniment, assegureu-vos que sereu molta gent organitzant-ho o que en treureu profit econòmic, o les dues coses. Tanmateix, seré just i reconeixeré l'ajuda que ens han prestat durant el torneig alguns jugadors, però en casos com aquests pesen més les absències que les presències.
Ja he comentat que em semblava absolutament lamentable que aquest esdeveniment hagi despertat un interès major en un col·lectiu de jugadors estranger que en el local. Si hi treiem els 3 organitzadors, només 5 persones han pres part en aquesta competició, i moltes d'elles d'una manera parcial. Us juro que en molts moments del torneig, em sentia com si jo hagués anat amb un parell d'amics a jugar a air hockey a Sant Petersburg (el fred siberià que feia a les instal·lacions del CNS aquells dies va contribuir a que ho semblés encara més).
Dels motius de les absències preferiria no comentar res, em reservo la meva opinió, però deixa clar quin és l'interès que hi ha per aquest esport. L'únic que lamento és que ningú m'ho hagués dit explícitament hi ho hagi hagut de comprovar d'aquesta manera tan dura i tan freda.
Quant als resultats esportius no em sembla malament que hagin guanyat els russos, ans al contrari, ho rebo amb molta alegria perquè és una prova de que estan fent les coses ben fetes. En canvi, em fa ràbia veure com un col·lectiu de jugadors com el nostre s'ha deteriorat tan clarament i ha perdut tot l'entusiasme per jugar. És normal que qui hi juga un cop al mes o fins i tot menys perdi contra qui juga cada setmana des de fa 12 mesos.

L'any que ve el Campionat d'Europa marxarà a Most, a la República Txeca. No només crec que tindrem poques opcions de guanyar-hi, sinó que veig difícil fins i tot poder presentar-hi un equip.

L'única esperança que em queda és el futur, els jugadors joves que podem començar a formar al Club Jove del Club Natació Sabadell. Intentarem que aquesta nova generació tingui una altra actitud envers l'esport de l'hoquei taula. Que els agradi, que s'hi diverteixin, que hi siguin competitius, però, sobre tot, que ho considerin el seu esport i que, amb permís de la feina, dels estudis i de les relacions personals, se'l prenguin amb un mínim de serietat. Demano massa? Pot ser, però el que sí és trist és veure com un esport es mor davant teu i ningú sembla voler reaccionar-hi.

Com aneu de geografia?

2007-11-14T21:38:00.000+01:00

Doneu-li una nova repassada a l'atles de geografia (o millor a la wikipedia, si el vostre atles té més de 10 anys) i poseu a prova els vostres coneixements amb aquest joc, el Traveler IQ Challenge.

El meu rècord és 636.000 punts, i un IQ de 140. Vinga, supereu-ho! ;)

Si us ha agradat, al Facebook hi ha moltes més variants (de banderes, d'equips de futbol, de patrimonis de l'humanitat...).

Banderes: la falç i el martell... al segle XXI!

2007-11-13T20:54:00.000+01:00

Torna la secció banderes, i avui amb la recuperació d'un dels símbols que més ha marcat el segle XX: la falç i el martell. Tots coneixeu la història: a principis de segle el comunisme va començar a agafar força, a mitjans de segle es va convertir en una de les dues forces hegemòniques del món, i a finals de segle pràcticament va desaparèixer del mapa. El comunisme va escollir com a un dels seus símbols principals la falç i el martell entrecreuats, per a representar el poder dels camperols i del proletariat.

El paradigma de bandera d'estat comunista és la del paradigma d'estat comunista: la Unió Soviètica, que era tota vermellota amb la falç i el martell (FiM) al cantó (quart superior esquerre d'una bandera).
Avui dia, el comunisme només existeix a 5 països (Xina, Laos, Cuba, Corea del Nord i Vietnam), bé, això de Xina és bastante discutible; el cas és que cap d'aquests països llueix la FiM a les seves banderes. On són, doncs, les FiM a les banderes del segle XXI??

Doncs les hem d'anar a buscar a nivells subestatals: als oblasts russos de Vladimir i Briansk (no confondre amb el centre penitenciari de Can Brians) i a la república separatista moldava de Transnístria:

Vladimir (Rússia)

Briansk (Rússia)

Transnístria (Moldàvia)

Aquesta última en concret, la de Transnístria, entitat que ja per si mateixa mereixeria un post, és la bandera que tenia Moldàvia quan era una república soviètica. La de Briansk, per la seva banda, sembla que porti un arbre de Nadal, que de fet destaca més que la FiM, mentre que la de Vladimir té la curiositat de tenir la FiM sobre un fons blau.

Avui faig la valoració global de totes 3, ja que totes se semblen i que avui era més important el fet curiós d'aquestes banderes "retro" que no pas la valoració en sí.

Disseny: 5
Simplicitat: 6
Originalitat: 6
Capacitat simbòlica: 8
M'agraden?: 4

Les fatwes més absurdes del món

2007-11-11T22:43:00.000+01:00

Avui no pensava actualizar el blog, però és que no me n'he pogut estar. Aprofitant uns enllaços que m'he trobat al blog del Fran, de les revistes "de lo meu" Foreign Policy i Foreign Affairs, me les he mirat una mica (molt) per sobre, i m'he trobat una llista que em demanava a crits ser comentada a aquest blog, ja que dóna el perfil claríssimament.

Es tracta de la lista de les fatwes més absurdes del món (the world's stupidest fatwas). Què és una fatwa? Doncs no espereu una bona explicació ja que no domino gaire el tema del dret ni encara menys del dret islàmic, però vindria a ser una mena de pronunciament legal que emet un especialista en la llei islàmica sobre una qüestió concreta. En el cas de l'Islam, l'absència d'una autoritat o una institució central religiosa reconeguda (el darrer califat va desaparèixer a principis del segle passat), contribueix a fer menys clara la distinció entre el que és halal i haram (permès i prohibit). Si voleu més informació sobre el tema, googlejeu tot el que volgueu, jo passo directament a la llista.

1. Contra en Salman Rushdie
Aquesta és sens dubte la més coneguda i va ser i probablement continua sent el paradigma de fatwa per al món occidental. Va ser emesa el 1989 ni més ni menys que per l'aiatol·là Khomeini, el llavors líder suprem de la Revolució Iraniana. Khomeini va sentenciar a mort l'escriptor britànic d'origen indi Salman Rushdie (a qui en aquella època recordo que veia com una mena d'anticrist") per haver segons ell insultat l'Islam en el seu llibre "Els versicles satànics", on hi insinuava la corrupció del missatge original de l'Alcorà. Curiosament, aquesta fatwa vingué poc després de la guerra Iran-Irak, de desastrós resultat pel país persa.
Uns anys més tard, quan la reina Elisabet del Regne Unit va nomenar Rushdie cavaller, es van reproduir les protestes massives (veure foto) que ja es van produir el 1989.

2. Contra el fer l'amor despullats
Un bon dia de gener de 2006, Rashad Hassan Khalil, llavors degà de l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, va establir que estar completament nus durant el coit annul·la el matrimoni. I, com que la fatwa del senyor Khalil havia causat més cachondeo que respecte al país dels faraons, la universitat la va haver de modificar, dient que sí que podrien estar nus durant l'acte, però que no podrien mirar-se els genitals l'un a l'altre i que , per això, seria aconsellable fer l'amor sota un llençol, per exemple. Es podria dir, doncs, que "Els experts de l'Universitat Al-Azhar recomanen la pràctica de l'edredoning en les relacions sexuals".

3. Contra Pokémon
Aquesta és bona també. En una mesura que ens recorda una de més recent de l'anterior govern polonès i els Teletubbies, el Comitè Superior de Recerca Científica i Dret Islàmic de l'Aràbia Saudita va decidir l'any 2001 prohibir els videojocs i les cartes de la sèrie d'animació japonesa Pokémon. Si l'acusació hagués estat només per evitar que les ments dels nens fossin alienades (cosa que tant l'Esglèsia mexicana com FMAS Produccions crèiem), encara podria haver tingut un cert sentit, però els experts en qüestió van voler anar més enllà, afirmant que Pokémon fomentava el joc (clarament haram per l'Islam) i que era propaganda israeliana sionista. Algunes autoritats religioses del Emirats Àrabs Units van pujar al carro i van condemnar la sèrie per evolucionista.

4. Contra la vacuna de la pòlio
Al gener de 2007, el major grup islamista pakistanès, els Muttahida Majlis-e-Amal, van emetre una fatwa contra la campanya governamental de vacunació infantil contra la pòlio a la Província de la Frontera del Nord-oest (nom cutre com pocs per a una província). El motiu adduït va ser que en realitat es tractaria d'una campanya occidental per a esterilitzar musulmans. Ja l'any 2003 es va viure quelcom similar a Nigèria, amb uns resultats sanitaris que haurien d'haver tingut en compte els imbècils del MMA abans de convertir una llegenda urbana en llei.

5. Donar el pit a companys de feina.
De nou una proposta delirant i digna de peli del destape que ve de l'Universitat Al-Azhar. En aquest cas, el professor Ezzat Atiya, volia solucionar els problemes que podria suposar que un home i una dona haguessin de treballar junts i sols a la feina (cosa mal vista per a molts musulmans). Per a poder permetre aquestes situacions, va proposar mitjançant una fatwa que la dona hagués de donar el pit al seu company de feina, com si d'un nadó es tractés. En aquesta ocasió, i en un atac de seny, les autoritats van considerar que Atiya s'havia passat tres pobles (i a l'Egipte els pobles no estan gaire a prop els uns dels altres) i el van suspendre de la seva feina. Qui sap, potser el senyor Atiya compartia despatx amb alguna professora de frontis especialment atractiu.

Finalment, per si a algú li entra la temptació de dir que si els musulmans estan pallà o que si són tercermundistes, us recordo que cap país del món no s'escapa ni a les lleis ni a les sentències absurdes.

Banderes: Saint-Pierre i Miquelon

2007-11-09T21:43:00.000+01:00

Continuem la ja mítica secció de banderes del món amb un canvi radical respecte a la primera que us vaig presentar. Si l'anterior era la simplicitat i la insipidesa feta bandera, avui anem amb una d'eròtico-festiva digna d'un treball escolar de primer d'ESO: la de Saint-Pierre i Miquelon.

Bé, això ens porta a una qüestió interessant: Què és Saint-Pierre i Miquelon? Doncs és un bocinet de França a Nord-Amèrica, unes illetes que hi ha a la costa est de Canadà i on s'utilitza l'euro, i la resta de la història ens l'explica la pròpia bandera.
Què hi tenim a la bandera? Tres mini-banderetes: de dalt a baix, la del País Basc, la de Bretanya i la de Normandia, i un barco. Com si d'un jeroglífic es tractés, podríem interpretar que es tractava d'una base de pescadors d'origen basc, bretó i normand. Doncs no anem gaire errats, en efecte, aquestes illes eren bases estacionals primer i permanents després de pescadors d'aquests orígens. Més concretament, els bretons i els normands es dedicaven a la pesca del bacallà, mentre que els bascos, amb la seva voluntat de diferenciació que els caracteritza, es dedicaven a la caça de la balena.

Disseny: 8
Simplicitat: 4
Originalitat: 9
Capacitat simbòlica: 10
M'agrada?: 8

PD: Aquesta bandera no és oficial, ja sabeu que l'estat francès és una mica especialet per aquestes coses...
PD2: Prenc nota de les vostres peticions: Nepal, Líban (no m'ho heu demanat explícitament, però m'ho apunto igualment), etc. Ja aniran sortint.

Sóc una no-persona

2007-11-09T17:55:00.000+01:00

Com cada cop que s'acosta un esdeveniment similar, aquests dies previs al Campionat d'Europa d'Air Hockey torno a ser una no-persona.
Per a acabar de fer-ho interessant, tindré 2 examens d'àrab i l'entrega de 2 pràctiques guapes.
Per tant, aquells que tingueu la mala sort de topar-vos amb mi durant els propers 10 dies, simplement no m'ho tingueu en compte. La Taula m'ha robat l'ànima, però m'ha promès que me la tornarà abans de 2 setmanes.
Ras-plas, heis-fleis.

Banderes: Líbia

2007-11-08T10:16:00.000+01:00

Avui estreno aquesta secció sobre banderes amb una de senzilleta, ja que no disposo de massa temps com per extendre'm. La bandera de la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular i Socialista, més coneguda per la majoria de mortals simplement com a Líbia.

Aquesta és la bandera, un rectangle de color verd. Volíeu simplicitat? Teniu simplicitat. Tota la del món i més.
El país de Mu'ammar al-Gaddafi (i no és una manera de dir, és que hi ha pocs països al món que siguin més del seu líder que aquest) va adoptar aquesta bandera el 1977 i va escollir el color verd per a simbolitzar la seva devoció a l'islam. Així de simple. A l'hora de la veritat, però, la imatge del seu líder simbolitza molt millor el país que la pròpia bandera.

Però posats a justificar, també podríem haver considerat com a vàlids els següents arguments:
- Que les platges líbies són aptes per al bany.
- Que són un país compromès amb l'ecologia.
- Que són comunistes i daltònics alhora.
- Que simbolitza les verdes praderies que caracteritzen el país.
- Que els van dir "no tindreu collons d'adoptar una bandera monocromàtica".

Anem a les (meves) valoracions. Van del 0 al 10 i no pretenen jutjar res més que la bandera, ni el país ni res més.

Disseny: 0
Simplicitat: 10
Originalitat: 0
Capacitat simbòlica: 5
M'agrada?: 0

Un dia especial per a Ronaldinho

2007-11-05T22:41:00.000+01:00

Avui ha estat un dia especial per a Ronaldinho, que, pels qui no el conegueu, és el noi de la foto de la dreta i es veu que juga a l'equip de futbol del Barça. Aquest matí-migdia es trobava al restaurant Casanova de Castelldefels enraonant amb l'amo quan va arribar el meu pare (l'home de la foto de l'esquerra), en visita de feina. L'amo del restaurant els va presentar, i ara Ronaldinho podrà dir a tothom que coneix el meu pare.

El meu pare, per cert, va aprofitar la ocasió per a felicitar el brasiler pels seus dos txitxarros d'ahir (un i dos) contra el Betis.
Jo, en canvi, fa molt de temps que no coincideixo amb futbolistes professionals (amb el meu pare sí, el veig bastant més sovint). De fet, l'últim crec que va ser el Charly Rexach quan era el segon de Cruijff, i d'això ja fa alguns anyets.

L'Oblast Autònom dels Jueus

2007-11-03T22:24:00.000+01:00

La Federació Russa és el país més gran del món i, com a tal, no és d'estranyar que contingui moltes sorpreses a dins seu. Avui us parlaré d'una part d'aquest país que teòricament està dedicada als jueus. El públic ha escollit que parlem d'un oblast i per tant dedicarem aquest post a l'Oblast Autònom dels Hebreus.

Primer de tot, què és un oblast? Doncs ni més ni menys que una subdivisió territorial típica de Rússia, Ucraïna i Bulgària. Com ja he dit, Rússia és molt gran, més que la plaça del Fòrum i tot, i posats a dividir el país no van tenir prou amb fer repúbliques, districtes i ciutats federals sinó que també hi van fer fins a 45 oblasts, 8 krais i mitja dotzena d'okrugs. Els podien haver anomenat "vegueries" o "províncies" en comptes d'oblasts, però llavors ja no semblarien russos.

A Rússia, pel que es veu, de tota la vida de déu que hi ha hagut jueus. Sempre minoritaris, però allà hi eren. Quan el periodista austríac Teodor Herzl va posar de moda una cosa anomenada sionisme allà a finals del segle XIX, alguns jueus dels que hi havia escampats pel món, no sé si els més friquis, els més aventurers o els més desesperats es van apuntar a l'excursió i van marxar a la terra promesa, que no era altra que Palestina (quins collons també, els podien haver promès Dakota del Nord, la Pampa Argentina o la província de Lleida).
Més tard, cap als anys '20, el govern de la Unió Soviètica, encapçalat per un dels personatges més detestables que hagin existit mai, Iósif Stalin, va tenir una brillant idea. Es tractava, al mateix temps, de colonitzar les terres més orientals de Sibèria, de proporcionar un territori als jueus on poguessin ser majoria i evitar la seva emigració a Palestina i de fer de tap a possibles invasions de japonesos a territori rus.

En un principi, no sembla gaire normal que un tipejo com Stalin hagués de tenir consideració envers la realitat nacional o religiosa jueva, però sembla que l'invent va anar precisament en aquesta direcció. Volia que els jueus russos tinguessin com a referent cultural el col·lectivisme soviètic, que tinguessin referents comunistes per a la seva cultura, que fossin hebreus perquè eren soviètics. Alhora, es promovia l'ús de la llengua jiddisch per a substituir la llengua hebrea i minimitzar la influència de la religió en aquest poble.

Els anys van anar passant i l'invent va tenir un èxit aclaparador: avui dia hi viuen (segons la wiki) 2.327 jueus... l'1,22% de la població de l'oblast. Exitós o no, lògic o no, útil o no, l'O.A. dels Jueus de Rússia ha proporcionat a la humanitat una de les banderes més maques i de les que donen més "ambient".

Jo no faig favors

2007-11-01T19:13:00.000+01:00

M'ha passat tot just fa uns minuts. Sortia del metro i passava per Plaça Espanya per anar a agafar un bus cap a casa (ara que el Carrilet no funciona he d'agafar el bus: veure Desastre de la RENFE), i creuo el carrer Creu Coberta per anar a la parada. Al pas de vianants tinc davant meu una noia que va creuant i, tot de sobte, fa una mena de petit esprint de quatre passes com aquell que va amb pressa. Només arribar a la vorera, es gira cap a mi i comença una conversa que us reprodueixo a continuació:

Noia: Hola, ¿me podrías hacer un grandísimo favor?

Jo: (Sense aturar la marxa) No, lo siento.

Noia. Gracias.

I és que li he detectat a aquesta noia (normaleta tirant a maca), en aquestes poques paraules que m'ha dit, un to de veu i una manera de parlar que m'ha recordat a una altra noia (potser ella mateixa?) que em vaig trobar a l'entrada de l'estació de Paral·lel. En aquella ocasió, però, la cosa va anar una mica diferent. La pregunta crec que no va ser gaire diferent, però la meva resposta va ser un "Depende". La meva "apertura Jarabe de Palo" va fer que la interacció fos una mica més llarga i desagradable, on van sortir conceptes com "he perdido la cartera", "80 euros", "para volver a casa", "por favor por favor por favor", "te lo agradecería muchísimo", "hay que ser solidario", "te juro que te los devuelvo".

Ara que ja sabeu per què he estat tan esquerp (borde) i per què he sentit tanta pau interior just després del moment de dir-li-ho.
Així doncs, el meu consell és que si us trobeu en una situació similar de que una noia us demani un "grandísimo favor", li foteu un moc com aquest (el "lo siento" és opcional, és que dintre de tot, jo sóc un senyor, heheh).
Altres opcions?
- Opció maleducada: "vés a prendre pel sac!"
- Opció sarcàstica: "hauries d'anar més amb compte, sempre vas perdent les coses"
- Opció sarcàstico-escèptica: "on és casa teva? A Eslovàquia?"
- Opció voyeuse: veure des de la distància si enganxa a algú altre.

... i 100!

2007-10-31T21:55:00.000+01:00

Aquest és el meu post número 100! Qui ho havia de dir que "El Movimiento de la Humanidad hagués d'assolir aital xifra!

Doncs sí, aquí estem. I per celebrar-ho, ja us avanço que en els propers posts no tornaré a parlar ni de Federico Jiménez Losantos ni de la COPE, Libertad Digital i tota aquesta banda del nacional-liberalisme fatxa, revisionista, negacionista i conspiratori, ni de Fernando Alonso o Fòrmula 1 en general.

Que se'n vagin tots plegats a prendre pel sac!

Hi ha res millor per dedicar un post número cent que enviar a prendre pel sac als personatges i temes que et toquen els nassos? Ai, que bé que m'he quedat, tu!

Los españoles no somos nacionalistas

2007-10-29T21:48:00.000+01:00

No! Jamás tal cosa! Sólo los catalanes, los vascongados y algunos gallegos, baleares, valencianos, navarros y canarios pertenecen a esa raza de fanáticos antiespañoles nacionalistas. Los españoles simplemente somos patriotas.

Estamos ante uno de los grandes misterios de la humanidad: por qué razón a algunos se les tacha de nacionalistas y a otros no, cuando objetivamente presentan valores, actitudes y comportamientos similares o incluso idénticos? Una posible respuesta nos la da Carlos Taibo, profesor de Historia de la Universidad Autónoma de Madrid, en una entrevista que dio a raíz de la presentación de su nuevo libro "Nacionalismo español":

- ¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?
El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.

Por cierto, me encantó ver cómo el otro día una multitud de aficionados se congregó en Oviedo para festejar junto a Fernando Alonso su... tercer puesto en el mundial de F1! Qué cosa más delirante. Os imagináis al Real Madrid (vigente campeón de Liga) montar una fiestaza en la capital del Reino si este año acaban terceros en la Liga? Qué curiosos son los efectos de juntar nacionalismo y el marketing de Telecinco!

Vull ser com el Beckham

2007-10-28T21:47:00.000+01:00

Per dues raons:

1. Perquè té molta pasta
2. Perquè xuta molt bé les faltes

M'ho he pres molt seriosament, i per això he començat a anar per feina per aconseguir ser com ell: com que el primer punt és molt difícil d'aconseguir, almenys de manera legal, estic intentat assolir primer el segon punt.

Si voleu fer com jo i practicar els vostres llançaments de falta, acompanyeu-me a l'entrenament. És molt fàcil, només heu de clicar a aquest enllaç i jugar al "Beat the Wall"

Beat The Wall

Beat the wall and find the net in six progressive matches.

Aquest post va dedicat a Keira Knightley, mite eròtic meu de joventut.

Guardiola va jugar net

2007-10-25T08:36:00.000+01:00

Abans d'ahir el Tribunal d'Apel·lació de Brescia va absoldre Josep Guardiola del seu presumpte dopatge, del qual se'l va acusar mentre jugava a la lliga italiana de futbol l'any 2001.

Aquest notícia, encara que ja massa tard, restitueix l'honradesa i la bona imatge de qui va ser un dels millors futbolistes catalans de tots els temps. Lamentablement, no ha aixecat ni la meitat de repercussió que quan va donar aquell famós positiu per nandrolona. Aquesta no deixa de ser una més de les injustícies del món de l'esport, un món on, com bé ha dit el mateix Pep, no existeix la pressumpció d'innocència, pilar fonamental de l'estat de dret. De la mateixa manera que en els coneguts casos de dopatge al ciclisme, els pressumptes infractors queden assenyalats i estigmatizats molt abans que se'n ratifiqui la seva culpabilitat.

Escric avui, doncs, aquest post en homenatge a qui, tot i ser un dels bucs insígnia del Dream Team, cervell de distribució de joc d'aquella màquina imparable de fer futbol que va meravellar el món a principis dels '90, últim reducte de seny en el joc de l'equip del Barça dels últims '90 i referència indiscutible del futbol català de la dècada, va sortir del món del F.C. Barcelona i es va retirar com a futbolista per la porta del darrere.
L'avui entrenador d'un Barça B vingut a menys i agonitzant pels camps de la Tercera Divisió, aquell nano de Santpedor que va sortir del planter per a substituir Luis Milla, va marcar una època com a mig-centre del Barça, fins que va cedir el testimoni a un altre cervell de la Masia com Xavi Hernández, després d'haver conquerit una pila de títols en les onze temporades que va vestir la samarreta blau-grana (1990-2001), d'entre els que destaca, amb llum pròpia, LA Copa d'Europa de Wembley del '92.

Per això, per la seva gran aportació a la grandesa del F.C. Barcelona, he volgut il·lustrar aquest post d'homenatge al Pep amb una imatge on el veiem, en la millor etapa de la seva carrera, fent allò que sabia fer millor: conduïr la pilota amb la seva inimitable elegància.

Natalie Imbruglia a la Zona Franca

2007-10-23T19:25:00.000+01:00

Ara fa una estona estava escoltant, en una emissora d'aquestes que posen música de ja fa alguns anys, la cançó "Torn" de la cantant australiana Natalie Imbruglia. I llavors, com qui no vol la cosa, m'ha vingut a la memòria que aquesta noia havia fet un videoclip que es va rodar a Barcelona.
Fins aquí no hi ha res d'estrany, però allò realment relevant i digne de protagonitzar una entrada d'aquest blog és que part d'aquest vídeo ("Big Mistake", de l'any 1997) es desenvolupa al barri de la Zona Franca. No només això, allò que fa que aquest vídeo sigui fins i tot un document històric és que allà per on passa ja no existeix com a tal, ja que és on avui s'aixeca orgullosa la moderna Fira M2 (o com punyeta es digui ara).

Cal dir, amb tot, que el vídeoclip deixa veure una imatge de BCN un pèl massa caòtica i gairebé tercermundista, però vaja, suposo que si als anglosaxons els agrada la nostra ciutat deu ser també per això.
Aquí podeu veure, als darrers 30 segons del vídeo, aproximadament, el passeig de la Natalie per la Barcelona (i part de L'Hospitalet) que ja no existeix.

Per cert, cap a la meitat del vídeo (min. 2:19) hi surt un paio amb una jaqueta verda... no us recorda a cert actor que surt/sortia a Hospital Central? ;-)

I Räikkönen aconseguí el miracle

2007-10-21T19:03:00.000+01:00

Quan la polarització social entre alonsistes i antialonsistes havia arribat al seu punt màxim i quan semblava que per evitar que guanyés l'estúpid, caragirat i esquerp del Fernando Alonso havia de guanyar el mimat, xulet i mafiós del Lewis Hamilton, Kimi Räikkönen ha aconseguit allò que semblava impossible: guanyar el mundial de Fòrmula 1 contra tot pronòstic.

Em fa bastant de ràbia haver de dedicar un post a aquest succedani d'esport, però em sembla interessant destacar com la victòria del pilot finlandès de Ferrari ha agermanat a alonsistes i antialonsistes, ja que ha deixat satisfets o mig-satisfets a ambdós. A més, fent valer la històrica neutralitat de Finlàndia, Räikkonen és d'aquells pilots que no despertaven sentiments negatius en quasi ningú, com tampoc en despertava de positius; de fet no se sap ni si té la capacitat de despertar emocions en absolut. Almenys no hem hagut d'aguantar com feia el ball de la gallina després de guanyar avui al Brasil i segurament no el sentirem dir cap capullada en els propers dies. Vaja, no crec ni que el sentim dir res de res.
Ha estat el triomf de la senzillesa i de la discreció en una temporada marcada per la batalla d'egos entre els pilots de McLaren, a més d'un càstig tan dur com just per a l'escuderia britànica, que acaba la temporada amb les mans buides per tramposos i per imbècils. Kiitos Kimi!

Tengo tres preguntas para ustedes

2007-10-18T09:59:00.000+01:00

El pasado martes por la noche tuvo lugar el conocido programa de Televisión Española "Tengo una pregunta para usted", ese tan acertado formato en el que una muestra de la sociedad española lanza una batería de preguntas al político de turno. Ya pasaron en su día el presidente Rodríguez Zapatero y el líder de la oposición Rajoy, y ahora era le tocaba a la "segunda línea" del arco parlamentario español, a saber: Gaspar Llamazares de Izquierda Unida, Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió y Josep-Lluís Carod-Rovira de Esquerra Republicana de Catalunya.

Mucho se podría hablar y mucho se ha hablado desde entonces sobre este programa, estos políticos y sus respuestas y actitudes, en muchos casos desde el prejuicio y desde la víscera, en otros casos, como en los 3 análisis de Albert Medrán sobre la imagen mostrada por ellos, desde la profesionalidad. En cualquier caso, ya hay muchas opiniones blogueras sobre el tema, así que me voy a centrar sólo en 3 temas particulares: los 3 temas más tristes en mi opinión por los que fueron preguntados los políticos en sus intervenciones (en el caso de Carod ha sido particularmente difícil, ya que lo suyo fue un interrogatorio que rozó lo demencial por lo absurdo de preguntas como lo de su nombre real y otras a cuál más lamentable).

- Llamazares y la Revolución Cubana
Al coordinador general de IU le preguntó un joven pamplonica el por qué del apoyo de su formación a la dictadura cubana. Su respuesta fue totalmente positiva en relación a la Revolución y al gobierno actual de Cuba y se centró en condenar el embargo y la política estadounidense respecto a la isla. Pienso que desaprovechó la oportunidad de criticar el sistema dictatorial que padece ese país latinoamericano. Estoy de acuerdo que Fidel ha hecho mucho por sus compatriotas en cuanto a sanidad y educación, pero considero que si tan bueno es su sistema social y económico, después de casi 50 años de comunismo, debería plantear a su ciudadanía que lo ratificaran libremente en las urnas y que tuvieran la posibilidad de tener mecanismos de expresión propios.
Lo que hay en Cuba, nos guste más o menos su sistema social, es una dictadura con todas las letras y un ataque a la libertad de su ciudadanía, y Llamazares, al no marcar una cierta distancia respecto a ello, no demostró precisamente que IU sea un partido democrático de un país europeo del siglo XXI.

Duran i Lleida y el dichoso velo
El líder de Unió y representante de la coalición democristiana catalana en el Congreso estaba llevando a cabo una más que notable actuación en su papel de "poli bueno" o "profe enrollao" del catalanismo, cuando una señora marroquí (seguramente de etnia bereber) le preguntó qué pensaba de la discriminación que sufren las mujeres que llevan velo en España. Duran ya la puso sobre aviso de que le iba a mostrar el lado oscuro de CiU en su respuesta.
En lo que a mi entender supuso un patinazo considerable por su parte, le vino a decir que respetaba el velo como símbolo religioso, pero que, en cuanto expresión de la subyugación y falta de libertad social de la mujer musulmana, le parecía que no tenía lugar en la sociedad española, que se caracteriza por el respeto escrupuloso de los derechos humanos y, en consecuencia, de los de la mujer. De su respuesta, interpreto que considera que la ciudadana musulmana que vive en España debe asumir nuestros valores y que esto es incompatible con el llevar el velo.
Por supuesto, Rachida, la ama de casa marroquí en cuestión, no se quedó satisfecha con la respuesta del líder democristiano y al final, entre una cosa y otra, Duran acabó liándose demasiado en una cuestión que podría haber resuelto de una manera más inteligente. Por cierto, muy lamentable por su parte el recurrir a un ejemplo puntual (el padre de la niña de Girona) para generalizar y justificar sus argumentos.
Os prometo un post entero dedicado sólo a la cuestión del dichoso velo islámico, una polémica que está muy lejos de desaparecer en nuestro país.

Carod-Rovira y la Liga de las Estrellas
Aunque lo que ha tenido más repercusión ha sido el tema del nombre de pila del conseller de Vicepresidencia, o en si ha sido borde o no, me voy a centrar exclusivamente en una pregunta de un surrealismo (por no decir otra cosa) increíble.
Un veterano marmolista malagueño pidió la palabra para preguntarle al señor "Rodilla" (?) en qué liga jugarían el Barça y el Espanyol en el caso de una hipotética independencia de Catalunya. A carod este le pareció un tema menor en comparación con otros que sí pudieran suponer un motivo mayor de fricción Catalunya-España, y resolvió la cuestión con una breve insinuación de que en Europa siempre habría un hueco para los equipos catalanes punteros.
Retomó el tema una joven futbolista catalana perteneciente a la disciplina del Barça muy preocupada por la falta de competitividad que podría tener una hipotética liga catalana, a lo que el dirigente de ERC se le salió un pelín por la tangente dando una vaga (aunque válida) referencia paneuropeísta.

Carod no debe estar muy puesto en deportes, porque si no podría haberles dado un par de puntos de referencia como los siguientes:
*La independencia política no implica independencia deportiva (ejemplo: la selección de cricket de las Indias Occidentales, que une a varios estados independientes).
*La independencia deportiva no implica independencia política (ejemplo: las selecciones de las Islas Feroe, Hong Kong y muchas otras, sin olvidar las 4 selecciones del Reino Unido).
*Además, y sin perder de vista que en los deportes más profesionalizados se tiende a la creación de Euroligas, hay que tener en cuenta que las Ligas son entidades privadas, asociaciones de empresas llamadas clubs que no tienen por qué circunscribirse a ningún ambito estatal concreto. Aquí hay dos ejemplos guapísimos desde el mundo del basket: la Liga Báltica, que une a diversos equipos de Estonia, Letonia y Lituania o, sobre todo, la Liga Adriática, que une a equipos de Eslovenia, Bosnia, Serbia, Montenegro y Croacia... países que hasta no hace muchos se estaban matando entre sí! Y luego también tenemos el ejemplo de ese club de rugby catalán (de Perpinyà) que juega en la liga inglesa o ese club de hockey hielo que juega o jugaba en la liga francesa.

En fin, que parece mentira que en pleno siglo XXI, en la era de la globalización, haya quienes planteen cuestiones tan tontas como si fueran problemas insalvables. El Barça, como multinacional que es, acabará jugando, independientemente del marco político vigente, con las otras multinacionales deportivas europeas. Con el Real Madrid, por supuesto, pero también con el Bayern, el Milan, el Manchester...

Alerta de phishing!

2007-10-16T19:49:00.000+01:00

Sempre he pensat que això del phishing era tant un timo on només hi podien caure els molt babaus com la paraula anglesa per a l'acció de pixar.

Avui he rebut un correu suposadament de Paypal, el conegut servei de pagament online del qual en sóc usuari. L'he obert per a veure què passava, ja que no fa gaire vaig fer una operació mitjançant aquest servei, però quan l'he llegit i he vist que estava en anglès, quan el Paypal sempre m'ha parlat en castellà, m'ha fet sospitar. I llavors és quan he vist el lletrero que deia:

"Este mensaje puede ser un correo de suplantación de identidad (phishing)"

I clar, no he continuat llegint l'email per veure què collons em deien per a que els donés dades meues. En canvi, el que he fet és obrir una nova finestra, anar a la pàgina (autèntica) de Paypal i entrar-hi per veure si hi havia cap problema i, com que tot estava bé (si és que tenir-hi 10,40€ és estar bé), he deixat el mail unes horetes al congelador de la meua bústia d'entrada per després fer-li un pantallazo, que us poso aquí avall. Que es fotin, aquests putos cabrons timadors! Mai em prendran la meva pasta!

(Aquest és un post de servei públic. En cas de dubte consulteu amb el farmacèutic. Podria haver-vos-ho enviat per mail, però no sóc partidari de les cadenes.)

Avui fa un any...

2007-10-11T11:40:00.000+01:00

Ja fa un any des que vaig marxar al Marroc!

Doncs sí, aquests dies commemoro (?) el primer aniversari de la meva marxa al Marroc. Resulta que entre octubre de 2006 i gener de 2007 vaig gaudir de la possibilitat de realitzar una estada acadèmica (un erasmus per entendre'ns) a la universitat Ibn Zohr d'Agadir.

Va ser una experiència enormement positiva i que no dubtaria en repetir, encara que segurament no repetiré, almenys en els mateixos termes. Si voleu tafanejar una mica les meves aventures al país de Mohamed VI, podeu fer un cop d'ull a Let's go south! - Gadiri 2006, el blog que vaig fer durant la meva estada al "Blad Skizo"

i de regal, el vídeo del "Blad Skizo", dels mítics Hoba Hoba Spirit

Wil Upchurch, campió del món d'hoquei taula

2007-10-10T20:52:00.000+01:00

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el U.S. Open 2007, campionat mundial de facto d'hoquei taula, a la ciutat nord-americana de Xicago.

Per segona vegada aquest any, els millors jugadors del món estaven cridats a demostrar sobre la taula qui és el millor en aquest esport. Tot i que aquest torneig va aixecar molt d'entusiasme en un principi, de seguida es van començar a confirmar diverses baixes, algunes d'elles d'un pes significatiu, com Danny Hynes (6 vegades campió del món), Ehab Shoukry, José Mora, Pedro Otero, Andy Yevish, Anthony Marino, Billy Stubbs o Don James.
Amb aquest panorama abstencionista, i en un context actual que podríem definir com a "post-Hynes", on no sembla haver-hi cap dominador clar en l'esport a nivell mundial, es va obrir un ampli ventall de candidats potencials al títol.
Primer de tot, el campió vigent, el californià Davis Lee Huynh, que el passat mes de març va guanyar el seu primer or mundial i que, tot i la seva innegable qualitat, encara no és considerat per molts com el millor jugador del món. El principal candidat a esdevenir l'examen de revàlida de Huynh era per molts experts el jugador d'origen texà Wil Upchurch (campió del món el 1997) i que en recents partides de desafiament havia guanyat el seu rival californià.
A més d'aquests dos jugadors, hi havia molts altres possibles opcions, com ara Keith Fletcher, un jugador que als seus 37 anys està trobant el seu millor moment de joc i que ve de ser finalista al mundial del març a Las Vegas, o Mark Nizzi, jugador que tot just fa unes setmanes havia pujat al #2 mundial en derrotar el mateix Fletcher en un desafiament, o Tim Weissman, el decacampió mundial, que tornava d'una semi-retirada per la porta gran conquerint el passat Texas State Open, o, per què no, un Brian Accrocco que havia millorat molt darrerament.

Aquest U.S. Open ha marcat el registre de participació més baix en un mundial dels darrers anys amb només 37 jugadors, però, tot i això, ha estat qualificat com un dels millors tornejos de la dècada. Una de les raons és que, per segona vegada ha estat retransmès en directe (en abierto y gratis! que dirien ja sabeu qui) per internet. Aquesta revolució tecnològica ha fet d'aquesta edició el primer torneig d'hoquei taula realment global, ja que espectadors de Rússia, Txèquia, Andalusia i, com no, Catalunya, han (hem) pogut seguir els partits en directe.
Per altra banda, ha estat un torneig de molta qualitat (malgrat les importants baixes) i molt emocionant, amb molts partits que s'han decidit a l'últim gol (com els Weissman-Upchurch o Fletcher-Upchurch).

Al final, el vencedor absolut i nou número 1 mundial ha estat Wil Upchurch, que gràcies a la seva victòria en la final contra Davis Lee Huynh, aconsegueix el seu segon títol mundial, 10 anys després del primer. Keith Fletcher va aconseguir la 3a plaça, per davant de Brian Accrocco, 4t.

La victòria de Wil Upchurch ha dut la pau al món de l'hoquei taula, o si més no, a l'hemisferi americà. D'aquí poc ens tocarà als jugadors europeus lluitar per demostrar qui és el millor del continent. Serà al Club Natació Sabadell, el proper 17 i 18 de novembre. I tots ho podrem veure, ja sigui in situ o des de les nostres pantalles, "en abierto y gratis".

Hijos de zapateros

2007-10-08T20:39:00.000+01:00

Yosif Stalin (1878-1953), de profesión dictador, hijo de un zapatero.

Federico Jiménez Losantos (1951), de profesión telepredicador y aprendiz de dictador, hijo de un zapatero.

José Luis Rodríguez Zapatero (1960), de profesión presidente del gobierno, hijo de un... abogado.

Ballotta, un portero veterano

2007-10-05T18:33:00.000+01:00

El pasado miércoles, la S.S. Lazio y el Real Madrid jugaron en Roma un partido correspondiente a la Champions League, que acabó con el resultado de 2-2, con goles de Pandev para los romanos y Van Nistelrooij (quién si no!) para los madrileños. Sin embargo, lo interesante no estaba en quién marcó los goles, sino en quién los recibió, uno de ellos concretamente, el portero de la Lazio Marco Ballotta.

Ballotta superó en el citado partido el récord de jugador de mayor edad que ha participado en la Champions League, al contar con nada más y nada menos que 43 años y 183 días (nació el 3 de abril de 1964), superando de largo al anterior "abuelo de la Champions", el ya retirado ex-milanista Alessandro Costacurta, que llegó a jugar hasta los 40 años y 211 días. No es el primer récord de este tipo que consigue el portero italiano, ya que también es el segundo* jugador más viejo de la primera división italiana, superando a otro mito viviente, Dino Zoff.

La carrera del hoy portero de la Lazio es flipante. A pesar de no haber llegado a debutar en la selección nacional (guantes de la categoría de Zenga, Pagliuca, Peruzzi o Buffon le han ido cerrando el paso sucesivamente) ha participado en 28 temporadas consecutivas (15 de ellas en Serie A), ha jugado en 10 equipos profesionales distintos y ha ganado 10 trofeos mayores, todos ellos en las extraordinarias campañas del Parma de principios de los '90 y de la Lazio de finales de la misma década.
Me resulta particularmente llamativo que, cuando Leo Messi nació, Ballotta cumplía su segunda temporada en el Modena, o que cuando nació Bojan Krkic el arquero italiano ya había debutado en Primera, en su 11ª temporada como profesional.

Marco Ballotta, a pesar de sus 43 añazos, no parece pensar en la retirada, cosa que sus compañeros de profesión consideran unos 10 años antes de media. Sus jefes tampoco parecen insatisfechos con su rendimiento, a juzgar por los rumores que apuntan a que el presidente de la Lazio, Claudio Lotito, le habría ofrecido renovar por ¡tres temporadas más! Ballotta, sin embargo, aconsejado por su dilatada experiencia, le habría contestado que preferiría ir renovando año a año.

* (El caso del jugador más viejo de la historia del Calcio será merecedor de un post para él solo, porque tiene tela...)

Jiménez Losantos penetra en mi televisor

2007-10-01T22:21:00.000+01:00

El nacional-liberalismo, la versión 2.0 del nacionalcatolicismo que asoló nuestro país durante cuatro décadas, ha hecho su entrada en mi televisor. Hoy ha aparecido, así discretito, el canal Libertad Digital TV en el dial 981 de Ono. Sin embargo, a mí me ha pillado prevenido porque lo había leído en la revista mensual, así que tenía el estómago preparado para hacer frente a ello.

Quién hay detrás de tan infame proyecto televisivo? Ni más ni menos que el equipo del diario digital Libertad Digital, medio dirigido por el mismísimo Federico Jiménez Losantos, el talibán de las ondas, el franquito del siglo XXI. Para quienes no lo conozcáis, es ese personaje que día tras día escupe bilis, profiere mentiras y envenena masivamente a la audiencia a través de los micrófonos de la Cadena Cope, esa cadena propiedad de los obispos españoles, cadena que, en efecto, contribuyen a financiar aquellos que, con toda su buena fe, ponen la crucecita en la declaración de la renta o echan cuartos al cepillo.

Aún es pronto para juzgar si LDTV será tan deleznable como lo es LD o la Cope, si basarán su programación en vomitar mentiras malintencionadas contra catalanes, vascos, socialistas, el sector moderado del PP... en definitiva, y siguiendo las pautas de los regímenes totalitarios, de todo aquel que no piense como ellos, que sea enemigo o traidor.
Lo que sí puedo decir es que parece fervientemente anticomunista. Lo he podido comprobar en el hasta ahora único programa que he visto de esta cadena: un documental sobre el dictador rumano Nicolae Ceauşescu. Vale que el tema daba pie a criticar... pero se ha dejado ver el estilo Cope, es decir, que han machacado más de lo que el buen gusto periodístico aconseja. Por cierto, el documental estaba presentado por otro pájaro de la factoría FJL: César Vidal, una persona que, a juzgar por su extensa producción literaria, es capaz de escribir dos novelas en el tiempo en que a Lewis Hamilton le cambian las ruedas de su monoplaza y que, según dice, es capaz de traducir el doble de los idiomas que habla (8). (En mi condición de traductor intruso, mi opinión es la siguiente: "ja!").

Creo que FJL presenta un programa en este nuevo (para mí) canal: "La hora de Federico". Como él es aficionado a cambiar de nombre a las cosas, supongo que no le importará que rebautice a su programa como "La hora Federicante", debido a la cantidad de absurdo risible que, a poco que siga su línea de la Cope, seguro que caracterizará a su nueva emisión. Os dejo para terminar con un video youtubeado de LHF. Atención a la estética de telepredicador barato que se gasta el mangarrián. El telepredicador más pérfido y peligroso a este lado del charco.

El Principat de Sealand

2007-09-29T13:42:00.000+01:00

Té nom de país de conte de fades, però existeix de debò, encara que d'una manera certament surrealista. Avui, per petició popular unànime, parlaré del Principat de Sealand.

Sealand és una micronació, una tipologia de país que es distingeix de les nacions, realitats nacionals, estats i altres entitats, pel fet que o bé són imaginaris, o bé no estan reconegudes legalment per cap o quasi cap estat, o bé son directament un invent excèntric. Dit d'una altra manera: ets un país de debó quan els altres s'ho creuen, i quan no, doncs ets una micronació. Caldria matisar-ho molt, però vindria a ser això.

- El naixement del Principat
Sealand, com el seu nom suggereix, és una illa. Però no una illa de terra, sinó una antiga plataforma naval utilitzada per la Royal Navy britànica entre 1942 i 1956 anomenada Roughs Tower. El "palafit" aquest es troba al Mar del Nord, a 10km de la costa del sud-est d'Anglaterra, prop de la ciutat d'Ipswich.
Vet aquí que un bon dia, el 2 de setembre de 1967, un paio britànic, friqui com ell sol, decideix okupar aquesta plataforma, instal·lar-s'hi amb la seva dona Joan i el seu fill Michael i establir-hi un regne independent.

Paddy Roy Bates, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es va autoproclamar príncep amb el nom de Roy I. Evidentment, la comunitat internacional el va ignorar completament i va passar d'ell com de la merda. Però no trigarien en arribar els maldecaps per al príncep i la seva família.

- La guerra contra la Gran Bretanya
El 1968 Sealand va tenir la seva primera guerra contra tota una potència europea: el Regne Unit. Un vaixell de la Royal Navy va fer unes maniobres en una zona que, segons el príncep de Sealand, formava part de les aigües territorials sealandeses. El príncep Michael, fill de Roy I, va respondre a la "provocació" obrint foc contra el buc britànic. Però com en Michael Bates era un ciutadà britànic, va ser jutjat per un tribunal de la Gran Bretanya. Per sort per ell, però, no va ser condemnat ja que, com Roughs Tower es trobava a aigües internacionals, el tribunal no tenia jurisdicció per a jutjar-lo.

- Fent país
Després d'aquest desagradable incident, Roy I es va dedicar a "fer país" i va dotar la seva nació de constitució, bandera, himne, moneda i no sé quantes coses més. El reconeixement legal no arribava (el fet de no tenir "territori" i de no ser un "poble" va ser determinant), però ells continuaven amb la seva excèntrica croada, emetent passaports per a tots aquells que volguessin ser ciutadans de Sealand, i, més tard, allotjant servidors d'internet, creant mitjans de comunicació, formant una selecció nacional de futbol i oferint la seva "sobirania" per a negocis d'aquells de "no-questions-asked".

- El cop d'estat
Només 10 anys després del seu primer conflicte, al 1978, Sealand va tornar a viure moments d'alta tensió. Aprofitant que el príncep Roy no es trobava a l'illa, el primer ministre Alexander Achenbach, junt amb alguns ciutadans alemanys i holandesos, va donar un cop d'estat i es va fer amb el control del país-palafit, segrestant durant uns dies el príncep Michael. Roy I no va trigar a reaccionar i, amb l'ajut d'una milícia que va reclutar, va reconquerir el seu territori en un assalt en helicòpter. Va retenir com a presoners de guerra els insurrectes, la qual cosa va provocar un petit incident diplomàtic amb la R.F. d'Alemanya, país del qual n'eren ciutadans. La Gran Bretanya se'n va desentendre completament al·legant el cas de 1968 i, després d'unes negociacions entre el príncep i un representant alemany, les coses van tornar a la normalitat. Achenbach, però, va crear un govern alternatiu a l'exili al seu país d'origen.
El darrer incident del qual se'n té constància data de 1990, quan es va disparar des de la plataforma a un buc auxiliar de l'Armada Britànica.

- La decadència
Aquests darrers anys, malauradament no han estat gaire bons per al petit país. Per començar, l'expedició massiva de passaports selandesos per part del govern a l'exili (ara liderat per Johannes Seiger) ha començat a ser un problema a partir dels anys '90. Molts dels 150.000 passaports no tenien el reconeixement de la família Bates, i fins i tot alguns estaven relacionats a activitats criminals.
El príncep Roy ja s'anava fent gran i des de 1999 ja no viu permanentment a l'illa i va nomenar regent el seu fill Michael. Però potser el pitjor moment de la història del principat va arribar el 23 de juny de 2006, quan un incendi en un dels generadors elèctrics de la plataforma va estar a punt de destruir tot l'envelat.
Potser per això i pels problemes legals derivats del tema dels passaports, la família real esta decidida a deixar de jugar a ser prínceps, quan es compleixen 40 anys d'existència de la micronació. Han engegat una campanya per a vendre títols nobiliaris de Sealand i estan buscant un comprador per al país. Sona molt friqui, però és així: hi ha un país en venda. Algú s'hi anima?

La frase del dia

2007-09-27T11:21:00.000+01:00

"Si tot fos excel·lent, res no ho semblaria"

(Joan Ridao -ERC-, al Parlament de Catalunya, 27-9-07)

Catalunya (també) és un país caspós

2007-09-25T18:27:00.000+01:00

No, avui no us parlaré de la caspa pròpiament dita (Pityriasis capitis), sinó del seu sentit figurat de cutrerío.

Resulta que hi ha un estereotip molt comú sobretot a casa nostra que diu que els catalans tenim un humor més fi, enginyós i més intel·ligent que els nostres veïns de Ponent. És un estereotip que segurament neix d'un altre encara més maco que diu que els catalans som més moderns, més llestos i millors que ells.

Aplicat al món audiovisual, cal recordar com les pelis probablement més casposes que hagi fet mai la humanitat eren de factura espanyola, les cèlebres "espanyolades" primer i les del "destape" després. Els catalans, és clar, no ens podíem permetre rebaixar-nos a quelcom tan kitsch i, com que no teníem indústria audiovisual pròpia, anàvem en cotxe a Perpinyà per a veure les pelis (d'autor i amb missatge) que el règim prohibia al Reino.
Els catalans mai no hem rigut amb Los Morancos, Martes y Trece, Torrente o altres especialistes de l'acudit fàcil i la sal gruixuda. No, nosaltres només hem rigut amb l'Eugenio, El Tricicle, el Buenafuente o altres exponents d'un humor infinitament superior. Nosaltres mai no diem ni caca ni cul, som molt més cultes que això, i les audiències ho demostren.

Ep! Segur?? Anem a veure les audiències què hi diuen.

Programes més vistos del dijous 20 de setembre:

A Espanya
1. Escenas de matrimonio, Telecinco: 4.466 (milers d'espectadors)
2. Gran Hermano (vespre), Telecinco: 4.429
3. Cuéntame cómo pasó, TVE-1: 3.689
...

A Catalunya
1. Escenas de matrimonio, Telecinco: 826
2. Polònia, TV3: 701
3. Telenotícies vespre, TV3: 663
...

Un parell de coses a ressaltar:

- A Catalunya hi ha menys gent que veu la tele que a Espanya, fet misteriós degut, possiblement, a la seva menor població.

- Escenas de matrimonio ha estat l'espai més vist tant a Catalunya com a Espanya; en el cas català amb una major diferència respecte al següent programa.

En aquest sentit, veiem com el programa líder en tots dos casos ha estat un format que no podríem considerar ni molt menys d'humor típicament català, ja que és més aviat una calamarsada de caspa a trot i a dret, un suc fruit d'esprémer els tòpics més sobats de les parelles dels acudits, a més d'estereotips sexistes per un tubu. I, per si fos poc, és de la factoria de José Luis Moreno. Volem independència pel 2014? Molt bé, però que podem rebre la senyal de Telecinco! :-D

El segon programa de la llista sí que sembla radicalment diferent. L'anàlisi irònic i punyent de l'actualitat política del Polònia versus el morbo, la xabacaneria i... la Merceditas Milá del GH (la Ratomàquia, que diria el Mestre Monegal). Bé, tots dos programes, casualment o comencen o continuen quan acaba el de les parelles. Mentre que a Catalunya hi ha la opció de veure tant el GH com el Polònia, entre d'altres, a les Espanyes no es divideix tant l'audiència. Però compte, perquè el GH igualment va ser e 4t programa més vist d'aquell dijous al Principat! ;-)

Dubtes existencials del ciberespai

2007-09-24T21:33:00.000+01:00

Això de la Web 2.0 m'està començant a venir gran. Amb prou feines segueixo això dels RSS, feed, Ajax i demés terminologia (post)moderna.

Però de tots els dubtes que em circulen per la ment, dos em treuen més la son que els altres:

- Què punyetes és un meme?

- Què és això del - que posen alguns i per què i per a què s'utilitza? Ho trobo lletgíssim!

Qui em doni les millors respostes serà convidat a una birra o beguda de preu similar. Gràcies!! ;-)

[Nota, allò de la segona qüestió només es pot veure si utilitzes l'Internet Explorer. Com que jo em vaig canviar al Firefox he passat de veure a no veure allò que volia ¿denunciar?]

Me pasa por no ser previsor...

2007-09-23T22:16:00.000+01:00

Estos días se están celebrando en Barcelona las fiestas de la Mercè, evento que, en condiciones normales, me produce la misma reacción que la idea de España a Fernando Savater. Enguany no ha sido una excepción, en parte porque ayer daban el partido que enfrentaba a los dos mejores equipos de La Liga y porque mañana no tengo fiesta. Pero se me ha ocurrido echar un vistazo al programa de actos y... he visto algo muy interesante. Lo malo es que lo he visto 5 minutos antes de que empezara el concierto, en la otra punta de la capital.

Actuaban los H-Kayne!

Para quien no los conozca, son un grupo de hip-hop marroquí, de Meknès y que, a mí que no me dice nada el hip-hop normalmente, me gustan mucho. En especial la canción "Issawa style", de la cual os cuelgo un vídeo para aquellos que no tengáis el gusto de conocerlos.

También os enlazo a la letra, para que quien tenga lo que hay que tener (un buen nivel de darija) se anime a cantarla.

Para otra vez, procuraré mirarme al programa *antes* de las fiestas ;-)

Maxi López, por la gracia de D18S

2007-09-22T19:41:00.000+01:00

El post d'avui està dedicat a Maximiliano Gastón López, un futbolista argentí que, tot i no haver assolit el nivell futbolístic d'altres compatriotes com Messi, Riquelme, Saviola o Agüero, s'ha convertit en un mite vivent de la Xarxa, equiparable a David Hasselhoff o Chuck Norris i té una legió de fidels seguidor que l'idolatren, seguint els passos del més gran futbolista argentí de tots els temps, Diego Armando Maradona.

Va sorgir de River Plate, però aviat va fer "les Europes" i va arribar al FC Barcelona, on Joan Laporta el va portar per a suplir la baixa per lesió de l'estimable Henrik Larsson. No es va fer amb un lloc en l'onze titular de l'equip, ja llavors amb una densitat d'estrelles considerable a la seva davantera i, tot i marcar un gol decisiu al Chelsea a la Champions League, van ser més les vegades que se'l veia a la grada que com a protagonista sobre la gespa. La temporada passada, la superpoblació de davanters i el fet que Frank Rijkaard no comptés amb ell, va fer que fos cedit al RCD Mallorca, on va tenir a la darrera jornada a les seves botes un gol que podria haver fet campió al Barça. Aquest estiu, finalment, un cop acabat el seu període de cessió a l'equip illenc, es va trobar amb una situació encara més dificil, ja que amb l'eclosió de Bojan Krkic i Giovani Dos Santos, i el fitxatge de Thierry Henry, tenia pràcticament impossible jugar a l'equip català. Després d'uns rumors que el situaven a l'Sporting de Portugal, al final el seu destí ha acabat sent més llunyà i futbolísticament més exòtic, el FC Moscou de la lliga russa, on ja ha fet algun que altre golet.

A Maxi López se'l coneix per multitud de sobrenoms, com "el Drogba Blanco", "el Ario Ariete del Gol", "la Gallinita", "el Tanque", "el Alemán", "el Massi" o, segurament el més controvertit de tots, "Dios". Amb aquest darrer malnom s'han fet diverses variacions, jugant amb el dorsal que duia a cada club, "D11OS" al Barça, "DI9S" al Mallorca o "D18S" al Moscou.

Tot allò que té a veure amb Maxi López és, com a mínim curiós. S'ha convertit en un ídol internàutic, i té una comunitat de seguidors coneguts com El Ejército del Drogba Blanco que, entre la devoció i el friquisme han arribat a demanar el registre de la seva admiració, la Iglesia Maxilopeziana, al registre oficial de religions de la República Argentina. No es podia esperar menys d'un país que té una Iglesia Maradoniana... Fins i tot el fet que la secció de discussions de la seva pàgina a la Wikipedia és impressionant, us la recomano.

La seva vida privada, o més ben dit, els rumors sobre la mateixa no són menys curiosos. Se'l va relacionar ni més ni menys que amb la dona de Rijkaard mentre aquest era entrenador seu a Barcelona, fet del qual se n'ha parlat abundantment al blog dels seus fidels. Més versemblant sembla la seva relació més recent amb l'argentina Wanda Nara, noia a qui, no fa gaire, es va relacionar amb Maradona mateix.

Ja a Moscou continua... essent com és, especial. Així, ha escollit unes botes vermelles llampants per a exercir la seva professió i no ha trigat en afirmar que triomfaria com ho va fer a Barcelona (?). Mentre continuem seguint les seves evolucions a la lliga del gegant euroasiàtic, per si de cas, ens encomenem a D18S per a que el Barça remonti aquest dubitatiu inici de temporada.

El mono pelotero

2007-09-21T18:11:00.000+01:00

Tras dos meses y pico de ausencia, lo mínimo que puedo hacer a los fieles (e infieles) lectores de este sencillo y humilde blog es un regalo de vuelta al cole.

El mítico Monkey Kick Off, el juego del mono pelotero!

Este juego, que descubrí a través del no menos mítico Bar Deportes, es más simple que el mecanismo de un chupete, consiste nada más y nada menos que en hacer que el mono chute el balón lo más lejos posible. Pero si sois de naturaleza así simiesca como yo os resultará extremadamente adictivo, así que si hay niños o adolescentes leyendo esto, permitidme que ponga el aviso de

WARNING: EXTREMELY ADDICTIVE!

Claro, que si se le va a hacer el mismo caso que a los letreros de los paquetes de tabaco... En fin, puede que a estar alturas ya estéis picaos a muerte con el mono de los cojones, para acabar sólo os diré que mi récord es de 4.743 metros; si alguien consigue superar esa cifra que me lo diga y le admiraré.

Vuelve el Movimiento

2007-09-20T23:36:00.000+01:00

Porque la Humanidad se sigue moviendo y yo con ella, vuelve el mejor blog de todos los tiempos, con un diseño renovado y muchas cosas que harán las delicias del personal.

Entre las novedades destaco la encuesta de la semana, en la que podréis votar un tema sobre el que deberé escribir. Las tres opciones que os propongo para empezar son verdaderamente impresionantes, así que, venga, todo el mundo a votar. Y no me hagáis como en Marruecos, que sólo ha votado el 37% del electorado! ;-)

"Un beso para Marruecos", que diría Patricia Conde

En fin, próximamente, mucho más.

Tanquem per vacances

2007-07-03T19:02:00.000+01:00

Bueno nois, no m'enrotllaré més del necessari. Arriben les vacances i, amb elles, l'oportunitat de penjar el cartell de...

TANCAT PER VACANCES

El que no puc posar, però, és quan tornem. Ja veurem... ;-)

Gràcies a tots els lectors habituals i ocasionals, bones vacances i/o bon curru d'estiu.

Un any més a Serie B!

2007-06-22T23:35:00.000+01:00

Quan una cosa costa mig segle d'aconseguir, no es pot enviar a la merda en un any. Costi el que costi. I això és el que ha aconseguit lo Spezia en aquest final de temporada agònic. Primer, amb la victòria memorable al camp de la Juventus. I després, guanyant a una dramàtica eliminatòria final contra el Hellas Verona.

Ningú no donava un duro per lo Spezia en aquesta eliminatòria contra el Verona, un equip que té un historial de 24 temporades a Serie A i 49 a Serie B (poca broma...). En l'anada vam guanyar per 2-1 a casa i després, fidels a la nostra condició d'equip italià, vam aconseguir mantenir un empat a 0 que ens permet quedar-nos un anyet més a la Serie B. I qui sap, potser en els propers anys podem assolir cotes més altes de glòria...

L'any més llarg de la història i altres dates a tenir en compte

2007-06-19T14:49:00.000+01:00

L'any més llarg de la història serà el 2888, en xifres romanes: MMDCCCLXXXVIII, que superarà en una xifra el rècord que ostenta actualment l'any 1888 (MDCCCLXXXVIII).

Altres dates absurdes:

19 de gener de 2038: si nostro senyor vol estaré a punt de complir 58 anyassos i presenciaré l'Efecte 2038, formant part de la generació que ha vist dos events tan significatius (?) al llarg de la seva vida.

29 de setembre de 2239: any 6000 del calendari hebreu.

28 de novembre de 2738: dia 1 milió després de Jesucrist (aproximat)

11 de novembre de 3111: propera data amb totes les xifres senars (11-11-3111)

I aquí en podeu trobar més de dates estranyes en les quals han de petar els programes informàtics i tal. Au, que no us passi res! ;-)

Supèrbia

2007-06-17T21:47:00.000+01:00

Si és que ja ho diu l'himne de Catalunya (un que té lletra, per cert):

...
endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba
...

Doncs això, la supèrbia és un dels pitjors defectes que poden tenir tant les persones com els colectius. I per aquest motiu es mereixen les coses dolentes que els poden passar. Traduït: Barça i Sevilla mereixen haver perdut la Lliga i, malgrat que se'm regira l'estòmac només de dir-ho, el Madrid sí que se la mereix, ja que l'ha guanyada des de l'esforç i la modèstia.

Dit això, la Lliga 2007 ja és història. I com la història hi és perquè n'aprenguem, espero que la directiva del Barça en prengui nota i la temporada que ve es deixi de "set copes" i torni al Barça a allò que ens ha fet estimar-lo sempre, un equip menys prepotent que el Madrid (però més que l'Espanyol, és clar! ;-)).

Pets

2007-06-13T21:49:00.003+01:00

Ui... estic molt friqui avui! Deu ser perquè estic enmig de la setmana més xunga de treballs de la uni.

Avui va de pets. Aquest és l'article que la Wikipedia espanyola dedica a aquesta funció fisiològica tan entranyable o molesta (depenent de qui l'executi, si hom o altri): "Flatulencia"

(Segur que l'autor d'aquest article es deu haver quedat ben a gust...)

Doncs com a homenatge al pet, em permetré d'amenitzar aquest post amb una bella cançoneta dels millors artistes de la flatulència animada, els mítics Terrance & Phillip, de South Park.

Equador 1-0 Espanya

2007-06-13T21:38:00.000+01:00

En el Torneig Mundial de les cançons cutres i friquis, Equador acaba de derrotar Espanya. Aquí poem veure un resum del "partit"

Espanya (Luis Aguilé interpretant "Nadie me quita mis vacaciones en Castellón")

Equador (Delfín Quishpe interpretant "Torres Gemelas")

Lo Spezia derrota a la Juve i se salva del descens!

2007-06-10T20:44:00.000+01:00

Vale, podeu dir missa que la Juventus no tenia cap mena d'alicient per guanyar perquè ja havien aconseguit l'ascens a Serie A fa unes setmanes, però ningú no ens treurà el mèrit!

Lo Spezia havia de guanyar per a no baixar directament a la terrorífica Serie C, des d'on ens havia costat 50 anys sortir-nos-en. I ho havia de fer a la darrera jornada i ni més ni menys que al més difícil dels escenaris: el camp de la totpoderosa Juventus.

Juventus 2-3 SPEZIA

I es va aconseguir! A només un minut del final Padoin va marcar el gol de la victòria que mantindrà a l'equip a la Serie B... almenys algunes setmanes més, fins que es jugui l'eliminatòria contra el Verona per a decidir l'última plaça de descens a Serie C.
Passi el que passi, però, ens queda l'orgull de no haver perdut contra la Juve, ja que a l'anada vam empatar a 1 (i gràcies, perquè vam deixar escapar la victòria al temps de descompte), així com de ser l'únic equip de la lliga que ha guanyat al mític Delle Alpi.

Avui, més que mai... FORZA SPEZIA!!!!!!!

El nuevo himno de España

2007-06-10T20:32:00.000+01:00

Somos un país muy serio: se ha propuesto confeccionar una letra para el himno nacional de España por la demoledora razón de que los deportistas se sienten menos que los de los otros países porque no pueden cantar su himno en los eventos internacionales.

Desde Catalunya (concretamente desde el programa Polònia, de TV3), y para que luego no digan que somos malos y que despreciamos a España, se les ha enviado una muy buena propuesta, que ya os digo que no me importaría cantar a viva voz todas las veces que fuere necesario.

ÀDHUC ESPANYA!

Àdhuc Espanya,
on Catalunya aporta el divuit per cent
del Producte Interior Brut

I als Jocs Olímpics
qui guanya més medalles
són els catalans
que-no-poden-triar-la-selecció-on-volen-jugar

En conclusió,
si no fos per nosaltres
i el nostre esforç fiscal
Espanya estaria fatal

1 dels 1000 gols de Romário

2007-05-22T20:05:00.000+01:00

Acabo de veure un reportatge sobre Romário da Souza, l'únic futbolista del món a més de Pelé que ha estat capaç de marcar mil gols al llarg de la seva carrera i he decidit fer-li un petit homenatge. Vale que no era el jugador més aplicat, treballador o responsable, però és el que és: una màquina de fer gols.

En concret us deixo amb el que m'ha agradat més. Un gol que va fer que la meva generació cambiés el concepte que tenia de "cua de vaca".

Per cert, ja no ho tenia present, però dóna la casualitat que fa anys el mateix dia que jo i que Felip de Borbó.

1 lengua, 3 Doraemons

2007-05-18T18:40:00.000+01:00

Una de las cosas comunes a los niños catalanes, valencianos y baleares, entre otras muchas, es que todos pueden ver series como Doraemon en catalán la tele autonómica de su territorio. Eso sí, Doraemon les hablará en una variante dialectal diferente según la comunidad autónoma y, no sólo eso, también les ofrecerá una letra ligeramente distinta para la sintonía de entrada.

Catalán Central

Valenciano

Catalán Balear

De los tres me quedo con "el moix còsmic" de la tele balear, que a juzgar por su voz, debe haber venido del futuro algo mayor que sus primos valencianos y catalanes.

Turquia, quina por!

2007-05-17T13:17:00.000+01:00

Ja han passat uns quants dies, però potser per aquesta mateixa raó ara pot ser un bon moment per a escriure quatre línies a propòsit del tema de Turquia.

Ara fa uns dies, les teles i altres mitjans n'anaven plens de notícies comentant diversos esdeveniments que estaven tenint lloc a Turquia. Això si, la majoria de les informacions estaven presentades amb una una cosa a mig camí entre la frivolitat i la mala intenció, cosa que m'ha molestat força.

Què vam veure?
Vam veure com el primer ministre del país, Recep Tayyip Erdoğan, volia proposar un membre del seu partit (AKP - Justícia i Desenvolupament), l'actual ministre d'exteriors Abdullah Gül per al càrrec de president de la República. La cosa no va agradar (ja veurem a qui i per què), els militars van mostrar el seu desacord per a garantir la laïcitat del país i el poble va sortir massivament al carrer a donar suport a l'estat laic i a rebutjar la creixent islamització de les institucions turques. Impressionants manifes de centenars de milers de persones omplien els carrers de les principals ciutats, tenyint-los del color roig de la bandera turca.

Vale, això és més o menys allò que recordo haver sentit aquells dies als mitjans. A partir d'aquí lo lògic és pensar, com també he sentit, que si Turquia està lluny de ser una democràcia, que si no pot ser que els islamistes controlin el país, que si un país així no pot entrar a la Unió Europea, i, com no, les habituals capullades sobre els vels, l'opressió a la dona i a les minories, l'Islam i tal i tal...
En fi, vaig a intentar posar-hi una mica d'ordre a veure si en treiem alguna cosa de tot això.

Per començar, Turquia és un país europeu, ens agradi o no (a mi personalment sí). És hereva del mític Imperi Otomà, estat la primera capital del qual va ser a Europa (Adrianòpolis, avui Edirne). Va República Turca va ser fundad als anys '20 del segle passat per Mustafa Kemal Atatürk amb un rotllo clarament occidentalitzador (supressió del califat i del sultanat, adopció de l'alfabet llatí, introducció dels cognoms a la occidental, adopció d'una constitució inspirada en la de Suïssa...). L'estat turc es va definir com a laic, tot i tenir una proporció de població musulmana pròxima al 100% (la separació entre Església i Estat va arribar-hi 50 anys abans que a la aconfessionalíssima Espanya). Turquia va ser membre fundador de la ONU i de la OTAN, i va entrar en aquests organismes 10 i 30 anys abans respectivament que la occidentalíssima i europeíssima Espanya. Turquia és, doncs, un país europeu, això sí, de majoria musulmana, però també ho són Bòsnia i Albània i no crec que ningú en discuteixi la seva europeïtat.
Se sol dir per a demostrar que Turquia no és un país europeu també que la gran majoria del seu territori es troba a l'Àsia i se sol comparar al cas d'Espanya amb Ceuta i Melilla. Home, per aquesta regla de tres, Islàndia i Dinamarca (comptant Groenlàndia) serien països americans i Rússia i Xipre asiàtics. Després podrem parlar de la conveniència o no de l'entrada de Turquia a la Unió Europea (de la qual en sóc favorable, per cert), però negar la seva europeïtat em sembla molt temerari i frívol.

Micro introducció al sistema polític turc: laïcisme, exèrcit, govern i oposició
Des de la seva fundació, a Turquia hi ha tingut un pes molt important l'exèrcit. De fet el mateix Atatürk era un militar. Els militars s'han atribuït el paper de garants de la laïcitat i altres valors de la República i, per això i perquè sovint s'han cregut que estaven per sobre del bé i del mal, han ficat força cullerada a la política d'aquell país, com mostren els 4 cops d'estat que hi ha hagut, el més recent dels quals fa tot just 10 anyets.

El partit Justícia i Desenvolupament, al qual pertany el primer ministre Erdogan, va guanyar les eleccions del 2002 i té majoria absoluta al parlament (cosa que vol dir que una mica de suport popular han de tenir). Es podria dir que son de centre-dreta i islamistes moderats. Ara, d'aquí a que vulguin implantar la llei islàmica o fer una revolució com la iraniana de l'any '80 hi ha una diferència abismal. També Convergència i Unió és un partit cristiano-demòcrata i això no vol dir que volgués reinstaurar la Inquisició.

I ara és quan la cosa "peta"
Quan Erdogan va proposar el seu amic i company Gül (la dona del qual acostuma a portar el mocadoret turc al cap, per la qual cosa és criticada com si fos no sé quina classe de delinqüent) com a president de la república, els sectors més kemalistes (mega laics i mega militaristes) no ho van veure gens bé. D'entrada perquè ja se sap que el poder és el poder i sempre es vol que estigui en mans de gent afí a un mateix. Així, el Tribunal Suprem, l'Exèrcit i els principals partits de la oposició parlamentària van posar el crit al cel.
Els polítics no són sempre gent que viu en una dimensió paralela; sovint hi ha gent pel carrer que també té idees i inquietuds polítiques que s'hi corresponen. Per això, els sectors més kemalistes de la societat turca es van llençar al carrer per a protestar contra el que consideraven un atac a les essències més profundes dels principis de la República. Tinc la impressió que no es pot dir que tota Turquia hagi sortit al carrer, perquè crec que només he vist manis a ciutats com Istanbul i Esmirna, i no sé si a llocs més rurals del país el sentiment va ser igualment fort (ho dubto molt). És cert que és impressionant veure com 1 milió de persones es manifesten pels carrers d'Istanbul, però no hem de perdre de vista que estem parlant d'una peaso de ciutat de més de 15 milions d'habitants (i que a tota bona mani, els números sempre s'inflen, clar).

Manipulació informativa, ignorància o antiislamisme (o tot dues alhora)?
Ah, però després els mitjans d'aquí ens traslladen la informació de Turquia a casa nostra, perquè nosaltres ens la empassem sense processar-la gaire (com és habitual en aquests casos). Que, per cert, no deixa de ser curiós que tot aquest tema s'hagi tret a bombo y platillo precisament durant la part final de la campanya de les presidencials franceses. Una informació com aquesta sobre els darrers esdeveniment a Turquia, sense contextualitzar és quasi pitjor que no dir-ne res. El comú dels mortals al nostre país no coneix quin és el rotllo de Turquia i si se li presenten els fets de determinada manera, es pot fer una composició completament errònia. Això unit a que tradicionalment, ja sigui per frivolitat, ignorància o mala bava tot allò que faci referència a l'Islam es presenta d'una manera molt barroera i que la percepció general és més aviat negativa, veiem com les notícies sobre Turquia dels darrers dies han embrutat molt la imatge d'aquest país entre nosaltres. Segur que ara hi ha més gent contrària a l'ingrés de Turquia a la UE. Però vaja, potser això és precisament allò que es pretenia, no?

Missatge oficial i intencionalitat real de les manifes
Però realment els turcs que es van manifestar ho van fer per a defensar un laïcisme que probablement mai hagi estat posat en qüestió? Més aviat em semblen unes manifestacions de sectors contraris al partit ara al govern, és a dir, oposició contra govern. Es podria fer el paralelisme entre aquestes protestes i les que hi ha últimament a Madrid en favor de les víctimes del terrorisme (contra ZP i la negociació amb ETA) o de la família (contra ZP i els drets dels homosexuals). Algú s'ho creia tot allò? Per què ara, en canvi tots ens hem de creure allò que ens volen vendre ara? I si tot plegat no fos tan simple com "laïcisme contra islamisme"?

I ara, què?
Bueno, i, a tot això, què passarà ara a Turquia? Doncs el més segur és que s'avancin les eleccions i que potser hi hagi una reforma constitucional que permeti escollir el president de la república per sufragi universal. I què passaria doncs? Doncs que jo crec que tornaria a guanyar el partit dels islamistes dolentots i que l'oposició haurà quedat bastant malament. No hem de perdre de vista que en els darrers anys Turquia ha experimentat un important creixement econòmic (això també compta a l'hora de votar, no?) i que el rebuig des de la resta d'Europa dóna més arguments als més islamistes que als més laïcistes. En qualsevol cas, hi estarem pendents, perquè en aquest racó d'Europa tots ens hi juguem molt ;-)

no marxin, encara hi ha més

2007-05-16T00:02:00.000+01:00

Companys, sóc conscient que des que l'altre dia el Blair el McGuinness i el Paisley em van convidar a fer unes birres a Belfast porto uns dies desaparegut. Però prometo compensar-vos amb un parell de posts sobre Eurovisió i Turquia que espero que us molin.

Mentrestant, tiro de Youtube. Aquest cop, per a mostrar-vos l'últim capítol d'una surrealista sèrie de reportatges on un senyor que es diu Markku ens introdueix el seu país, Finlàndia, seu del festival de la cançó més important del món. Us recomano que mireu els episodis previs, a mi em van fer gràcia.

Pau i rialles a Irlanda del Nord

2007-05-08T13:26:00.000+01:00

Des de les illes Britàniques ens ve una imatge que mostra la culminació del procés de pau a Irlanda del Nord i que esperem que marqui el començament de la normalitat en aquell raconet d'Irlanda. Un bonic exemple de com transformar un conflicte armat tan dur com el que van patir.

Al bell mig de la imatge un Tony Blair al qual sempre se li recordaran les cagades de la croada contra el terrorisme global i especialment de la II Guerra d'Iraq. És una llàstima que els punts que ha guanyat als partits de casa els hagi perdut als partits de fora.
Avui, Tony Blair, abans que et retiris entre els ecos dels morts a Orient Mitjà i les recents eleccions perdudes a Escòcia, et posem la medalleta per la gestió d'un dels conflictes més vergonyosos de l'Europa contemporània.

La llum al final del túnel

2007-05-07T15:51:00.000+01:00

Per fi, després d'una setmaneta amb una faringitis que m'ha estat donant pel sac, avui m'he pogut menjar un peaso entrepà de xistorra i beicon.

El punt d'inflexió va ser divendres, quan vaig anar d'urgències al CAP i m'ho van diagnosticar (perquè quan no sé què tinc, sempre dic que tinc un àlien o similar) i em van receptar ibuprofeno. Era el primer cop que recordo haver anat d'urgències (és a dir, sense cita prèvia) en molt de temps, si més no, la primera vegada des que hi vaig pel meu propi peu.

La vida és molt millor quan pots empassar amb normalitat!

França escull el camí de la dreta

2007-05-07T01:19:00.000+01:00

Ce soir la France des Lumières est triste… Elle laisse aux mains du populisme et de la démagogie son destin. Oubliant JAURES et VOLTAIRE elle a choisi pour références RIVAROL et PETAIN…

Bien sûr certains pourront se réjouir mais tous ceux qui devront payer la franchise de Sécurité Sociale, ceux qui devront quitter le sol de France pour rejoindre leur pays de misère, ceux là sont inquiets ce soir.

Ceux qui préfèrent le CAC 40 aux valeurs de l’humanisme ont gagné ce soir. C’est la victoire du cynisme du rejet des autres de la stigmatisation.

Triste France… Tu as manqué aux valeurs écrites aux frontons de tes écoles. Ce soir tu as jeté aux orties ces beaux mots de LIBERTE, d’EGALITE et surtout de FRATERNITE.

Amb aquestes boniques alhora que contundents paraules han saludat des de la web Elections 2007 la victòria de Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses.

En fi, els francesos (avui especialment gabatxos) han decidit que el seu líder suprem durant els propers 5 anyets serà aquest pàjaro. Que déu ens agafi confessats...

Mentretant i per als qui sigueu de mal perdre (com jo), podeu canalitzar el vostre descontent fotent-li cops de cap a l'estil Zidane al president Sarko. Mitjançant aquest joc que he trobat al mític Bar Deportes. Sempre és millor que sortir al carrer i cremar contenidors o trencar vitrines. Au revoir!

Reclamem el nostre poliesportiu!

2007-05-06T13:45:00.000+01:00

Si ahir els veïns ens vam unir per a reclamar el nostre dret a tenir metro i ho vam aconseguir, ara és hora de fer pinya per a tornar a tenir el nostre poliesportiu.
L'antic poliesportiu de la Seat va ser part fonamental de la identitat nacional del barri de la Zona Franca des dels anys '60 fins el seu tancament arran de la crisi de Seat a mitjans dels '90. Després l'activitat esportiva va continuar sota la direcció d'una empresa privada que va tirar endavant l'Esportiu Energia, fins l'any passat que va tancar.

Ara al barri no hi ha cap equipament poliesportiu digne, tret d'algun camp de futbol moribund i algun petit gimnàs. Reclamem doncs el nostre dret a practicar esports sense haver d'agafar el cotxe per anar fora.

Avui és un bon dia per a recolzar una causa justa, per a lluitar contra una injustícia que pateix el nostre barri. Aquest vídeo i aquest blog us ajudaran a comprendre el paper que ha jugat el poliesportiu al nostre barri i l'importància de la nostra reivindicació pels qui no sigueu del barri i us faran recordar el nostre brillant passat esportiu als d'aquí.

He votado a Jordi Pujol

2007-05-05T11:49:00.000+01:00

Pues sí, qué pasa. Mi voto ha sido para el mítico Jordi Pujol, el 126º Presidente de la Generalitat de Catalunya. No ha sido sencillo decidirme, pero finalmente he creído que era la mejor opción.

Estoy hablando del nuevo concurso de Antena 3 "El español de la historia", que, aunque no lo parezca no está dedicado al periplo del RCD Espanyol en los últimas dos temporadas. Este concurso trata de que la gente vote al que consideran que ha sido el español más importante de la historia.
La lista de nominados es, cómo decirlo, bastante mejorable. Es presentista (está Letizia Ortiz, pero no Roderic de Borja/Alejandro VI) y destila una cierta concepción de España cercana al centralismo.

En cualquier caso, he votado a Jordi Pujol básicamente para ver la cara que se le quedaría al personal si este hombre resultara ser escogido el español de la historia. Bueno, espero al menos que no pase como en Portugal y salga elegido el dictador fascista del siglo XX.

Aunque si tuviera que votar hoy y no hace unos días, igual estaría dudando entre él y la mítica Isabel Pantoja.

Pingüino Rodríguez

2007-05-01T09:25:00.001+01:00

Avui no em trobo gaire bé, tinc un petit àlien a la gola que m'està putejant. Per això vaig a lo fàcil i us poso un vídeo, probablement ja molt conegut, però sempre simpàtic sobre frases en castellà amagades a cançons en anglès.

Naaaa, naaa, Pingüino Rodríguez... xD

Nit de raki, matí de pàdel, endemà de *

2007-04-29T12:55:00.000+01:00

Vist l'èxit del tema dels dobles, reprenc el pols de l'actualitat de la meva persona.

Divendres a la nit va ser el sopar turc del lobby del Gradu. Dit, d'una altra manera, vam anar amb els colegues de classe a sopar a un restauran turc. I per què a un turc? Doncs perquè som uns friquis acabats i ens flipem amb l'assignatura de Turquia, alguns (com jo) amb l'agravant que la vam fer ja fa un any. L'objectiu no era altre que anar a prendre un rakı, el mític licor que prenen a l'espai ex-otomà per a purificar l'esperit (?).

Vama anar doncs al Kapadokia, de la Rambla del Raval i després de menjar diferents varietats de döner kebab (excepte el Fran que, posats a provocar es va demanar una amanida grega) i beure cervesa turca amb nom d'equip de bàsquet vam reclamar el nostre raki. Ens van posar doncs uns xarrups d'un licor mig anís mig orujo i després els del Kapadokia ens van onvidar a una segona ronda, no sé si per ser uns friquis turquistes o si per ser alumnes del professor Veiga.

La nit no es va allargar gaire més perquè dissabte al matí tenia partida de pàdel amb el Sergio i els germans Fran i José Luis Camacho. Vaig fer mer de no penjar-me gaire la nit anterior perquè el partit va ser prou intens. Tot i l'enorme qualitat tècnica que encara mantinc (?) i el fenomenal joc de fons de pista del Sergio combinat amb el meu joc de xarxa, vam acabar perdent per 2-1 (6-4, 4-6, 6-4).

I, com no, com correspon a algú que fa mesos que no practica cap esport o activitat en la qual s'hagi de córrer, diumenge va ser dia de * (agujetas)... Nogensmenys (!), això no va impedir que a la tarda anés amb el Jona a arreglar (o a mirar com arreglava) la taula d'hoquei del Club Natació Sabadell, com no, féssim una bona sèrie de partides.

* Nota: no he sabut com dir en català la paraula "agujetas". Hi ha diverses alternatives però cap em fa el pes: tiretes (possiblement incorrecta), esbraonaments (balear), cruiximents (valencià)... com podem ser ciutadans de primera si hem de recórrer als de segona per a què ens defineixin els dolors musculars?

Dobles

2007-04-25T15:12:00.000+01:00

Concurs per a trobar dobles! Però no dobles d'aquell ja trillats de famosos tipus aquests. Volem dobles vostres, nostres o meus, amb enllaços a imatges preferentment.

És que avui he vist una peli gabatxa on hi sortia aquest actor, el Jean-Pierre Léaud, i he pensat "òstia, si és clavat!!". Vosotros ya sabéis a quién me refiero. Por cierto, que no lo había explicitado antes en el blog: felicidades a Alberto y Shay por su enlace matrimonial!! ;-)

La mítica Taula multiusos de can Simpson

2007-04-24T12:30:00.000+01:00

El mític episodi en què a can Simpson dinen a sobre d'una taula d'hoquei.

(Nota: llàstima que no és un model reglamentari :-P)

Obres: la invasió definitiva?

2007-04-24T11:45:00.000+01:00

Primer van ser les obres al barri, prop de casa: el Gran Via 2, l'institut Domènech i Montaner, l'hotel Capital, els arranjaments del carrer Alumini i de la Carretera del Prat i els seus blocs de pisos corresponents.

Un cop acabades i ara que ja no visc on comença/acaba la civilització urbana, encara més macro-obres que tenim en curs: la Fira M2, la L9 del Metro, els pisos del carrer Bronze (antic mercat), la nova Gran Via i altres de les quals ja ni me'n recordo.

Quan crèiem que estàvem envoltats d'obres pertot arreu, les obres se'ns van venir literalment a sobre. Fa unes setmanes van començar les obres de remodelació de la façana tant del bloc on visc com del bloc de just al costat, amb la qual cosa hi ha com una mena de sandvitx d'obres en el qual tenim diversos spidermen que volent-ho o sense voler han convertit aquest pis en una espècie de casa del Gran Hermano. La visibilitat de la llar no és un problema, ja que tenim cortines i, on no n'hi ha, es pengen llençols i tovalloles que encara poden protegir la intimitat. Ara, allò del qual encara no ens podem protegir és el soroll terrorífic que comença a les 8.00 del matí. Aquest soroll té dues variants: la primera és el típic soroll mecànic de les eines diabòliques que utilitzen per a arreglar (espero) la façana, mentre que la segona, més esporàdica, consisteix en la comunicació oral dels treballadors, ja sigui els crits entre ells o els amagos de canturreo que, afortunadament no s'arriben a concretar.

I quan pensàvem que tenint les obres a 1 milímetre de la finestra del menjador ja havíem arribat al màxim, ara resulta que tindrem obres encara més a prop. Dins de casa. Després d'uns 9 anys sense reestructuracions internes, ara toca canviar la cuina. Tremolem que ja les tenim aquí.

Arribats a aquest punt, què serà el següent, obres dins de mi mateix? Potser haurà arribat l'hora del corrector dental (aparatu)? Aghhh, que s'acabin les obres ja! :-S

Ovella Blanca, Ovella Negra

2007-04-23T12:00:00.000+01:00

Temps era temps... cap a l'Edat Mitjana, hi havia a l'Orient Mitjà dos curiosos països: la Federació de l'Ovella Negra (Kara Koyunlu) i la Federació de l'Ovella Blanca (Ak Koyunlu).

Tots dos eren federacions de tribus turcomanes i eren veïns de dues potències de l'època: l'Imperi Tamerlànida (mongols) i el Sultanat de Rum (otomans). Van tenir la seva millor època entre els segles XIV i XV. A finals del XV, els de l'Ovella Blanca van acabar amb els de l'Ovella Negra, però per poc temps, ja que a principis del segle XVI, l'Imperi Safàvida (perses) se'ls van ventilar i es van fer una bona catifa amb la seva llana :-P

Tanmateix, Kara Koyunlu va resorgir a finals del segle XX, quan, deixant de banda alguns preceptes de l'islam, es van establir a Barcelona per a goig dels amants de l'alcohol i la festa.

(Nota: vegi's com en aquest mapa d'Orient Mitjà hi apareixen entitats tan exòtiques com l'Imperi Romà (bizantins) i Gènova)

Si hagués nascut al Senegal...

2007-04-14T00:46:00.000+01:00

La frase del dia l'ha dit la meva professora de Francès en un moment-divendres en el qual no recordo què pretenia explicar:

Si hagués nascut al Senegal, seria negra.

Aplicant la seva regla de tres, aquí us presento el meu altre jo, que en una dimensió paralela va nèixer fa 27 anys a aquest bonic país de l'Àfrica Occidental.

Don't you speak English?

2007-04-13T15:47:00.000+01:00

Diferències entre les generacions anteriors a la nostra i les posteriors a la nostra (entenent que la nostra és la que va des del Naranjito fins al Cobi, és a dir, la Generació Y), n'hi ha totes les que volgueu.
Avui en toca una: abans parlar anglès era un mèrit que es valorava per si mateix perquè no tothom el podia parlar, a partir d'ara serà una commodity, quelcom que se'ns suposarà (com el valor als militars) i que qui no el sàpiga parlar serà un analfabet funcional, com qui no controli mínimament internet o altres eines informàtiques. El mèrit serà, doncs, saber "un altre" idioma estranger.

Conclusió: o en aquest país ens posem les piles ja, o serem (o continuarem sent) els catetus d'Europa.

Paraules que no existeixen en català

2007-04-12T22:40:00.000+01:00

Vet aquí dues paraules que no existeixen en català i que s'utilitzen moooooooolt a tot arreu.

"disfrutar"

(S'hauria de dir "gaudir")

"vivenda"

(S'hauria de dir "habitatge")

Això és la teoria pura i dura, però jo, que com ja sabeu em permeto a mi mateix llicències com la de no utilitzar la "l·l" i algunes altres, voldria matisar-ho:

Allò de "vivenda" no veig que tingui cap matís admisible. És un barbarisme barroer i punt i el seu equivalent "habitatge" no la veig com una paraula recargolada que hagi de fer mandra utilitzar. En canvi, "gaudir" la veig més com que va cap al sentit de "gaudir d'alguna cosa", com que necessita un "de ..." a continuació perquè tingui sentit. Exemples: queda bé "gaudireu de tots els avantatges de ser soci" o "vam gaudir de la veu d'Edith Piaf"; i en canvi no queda bé "vam gaudir molt al parc d'atraccions" o "els nens gaudeixen quan van a la muntanya". Per a aquests darrers casos veig que quedaria millor prendre prestat el verb "disfrutar".

Tribut a Edith Piaf

2007-04-11T22:18:00.000+01:00

Eh? Com? Però no representa q a mi m'agradava el heavy, el punk i el pop petardo? Perquè parlo de música àrab i dels anys 50-60? La vida és així, plena de misteris, i resulta que també m'agraden aquestes cosetes.
La música gabatxa també té el seu què i, si parlem de música gabatxa, hem de fer esment de la número 1: la gran Edith Piaf. Ara estrenaran una peli sobre la seva vida i miracles.

En homenatge a ella i també a aquella època on un cantant era valorat més per la seva gola i els seus pulmons que no pas pels seus músculs i els seus pits, us poso una de les seves cançons més cèlebres: "Je ne regrette rien". Gaudiu dels seus combos de r's gabatxes! ;-)

(Si us agrada més la de "La vie en rose", doncs, aquí la teniu)

El Règim de l'Antàrtida

2007-04-11T21:06:00.000+01:00

Bellaterra, 4:36 PM. Classe de Medi Ambient. Tema: el Règim de l'Antàrtida.

No cal dir que ha estat una classe que m'ha interessat particularment, una d'aquelles poques que aconsegueixen tenir-me despert des del principi fins al final. Ja ho sabeu, el tema Antàrtida m'atreu, especialment després del dia que vaig descobrir la història del noi aquell que hi va nèixer.

Què hi passa a l'Antàrtida? Doncs resulta que va ser l'últim continent en ser descobert. Però no descobert en plan eurocèntric com quan es diu que si els vikings o l'India Discovery Team de Colom i companyia van descobrir Amèrica, no. Fins el segle XIX cap ésser humà no el va veure. Potser el fet clau en relació amb aquest continent va ser l'arribada de l'expedició del noruec Roald Amundsen al Pol Sud l'any 1911.
Primer s'hi van interessar els baleners, ja que a les aigües de l'Oceà Antàrtic es veu que n'hi ha una pila. Ja se sap que als noruecs els encanten les balenes...
Més tard van ser els estrategues geopolítics qui es van deixar seduïr pels encants del continent gelat, ja que l'Antàrtida és com una rotonda, com el puestu aquell sota terra de Plaça Catalunya, només que, en comptes de donar accés al metro, als FF.CC. i al Corte Inglés, l'accés és als oceans Atlàntic, Pacífic i Índic. No està malament, oi? Cap als anys '30 van començar les reclamacions territorials de diversos països, alguns (Xile, Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica, Nova Zelanda) amparant-se en el fet que les porcions en forma de formatget de l'Antàrtida que reclamaven eren la continuació natural dels seus territoris nacionals, d'altres fent valer dret de conquesta (Gran Bretanya, França) i d'altres reservant-se'n el dret (URSS i Estats Units). Van anar sortint bases militars com bolets i, bueno, ja sabeu, hi va haver la Segona Guerra Mundial i ha va haver diguéssim una mica de tensió.
Un cop acabat el conflicte, va arribar la Guerra Freda i els països van arribar a la conclusió que abans de ficar-se en més merdés pel control del continent, era millor congelar (mai millor dit) les reclamacions de sobirania i mig desmilitaritzar la zona, dedicant-la exclusivament a l'investigació. Aquesta declaració d'intencions es va convertir en un tractat, el Tractat Antàrtic, que ha donat lloc al que es coneix com a Règim de l'Antàrtida.
El Règim vindria a ser això, que de moment l'Antàrtida no pertany a ningú i que no s'hi poden fer coses dolentes allà i que la gent es dediqui a la recerca científica. Bé, no és tan simple com això, però sí que, en general es considera un dels (pocs) èxits en matèria mediambiental, gràcies a les successives ampliacions que el Tractat originari ha anat tenint al llarg del temps.

Això només és una introducció, la idea interessant que m'ha vingut al cap a classe us la deixo per al proper post, jejeje... ;-)

Resultats del Mundial

2007-04-09T21:48:00.000+01:00

> Categoria individual

1. Davis Lee Huynh (Califòrnia)
2. Keith Fletcher (Colorado)
3. Ehab Shoukry (Texas)
4. José Mora (TX)
5. Brian Accrocco (TX)
6. Mark Nizzi (CO)
7. Danny Hynes (TX)
8. Mike Thomas (CO)
9. Jimmy Heilander (TX)
10. Anthony Marino (TX)
11. Nick Geoffroy (TX)
12. Mark Robbins (CO-Illinois)
13. Vince Schappell (TX)
14. Goran Mitic (IL) / Trofeu John Stucky de Servei a la Comunitat
15. Colin Pollock (CA) / Millor Progressió (del 25è al 15è)
16. Dave Parmley (CA)

(Divisió Pro-A)
17. Joe Cain (CA)
18. John Stucky (CO)
19. James Scott Britton (Pensilvània)
...
23. Randy Lind (Washington)
24. Denang "Blade" Brown (Geòrgia - EUA)

(Divisió Pro-B)
25. Yuzo Watanabe (CA)
26. Clyde Pineda (CA)
27. Alan Chin (Nova York)
...
30. Theon Karabatsos (Mèxic)
31. Michael L. Rosen (NY)
...

(Divisió Expert)
33. Chris Hightower (NY)
34. Barry Cantor (PA)
35. John Mitchell (GA)
36. Chris Fischer (CO) / Millor Debutant
...
41. Frances Pollo (TX) / Campiona Categoria Femenina
43. Nick Stygar (Connecticut)
44. Brett Kane (Iowa)
45. Stephenie Strogney (Massachussets)
46. Jon Sanborn (Vermont)
47. Chante Webb (Nevada)
...

(Divisió Amateur)
49. Scott Gordon (Minnesota)
50. Kristen Eaton (MA) / Founder's Award
51. Chris Jack (IA)
...

(Divisió Novice)
65. Kevin Manion (Maine)
66. Liz White
67. Danielle Eastwood (Brasil)
...
70. Brian Scott (Alberta - Canadà)

*****

> Categoria Dobles

1. SITH: Davis Lee Huynh (CA) & Mark Nizzi (CO)
2. MATRIX: Brian Accrocco (TX) & Anthony Marino (TX)
3. NO LIMIT SOLDIERS: Danny Hynes (TX) & Ehab Shoukry
...
14. CUTS LIKE A BLADE: Blade Brown (GA) & Dave Parmley (CA)

*****

> Categoria Femenina

1. Frances Pollo (TX)
2. Stephenie Strogney (MA)
3. Kristen Eaton (MA)
4. Patricia Gongora (TX)
5. Pauline Zager (PA)

Veure els RESULTATS complets a AirHockeyForums.com, AirHockey.com , els RATINGS Elo/Mitic a AirHockeyForums.com o l'HISTORIAL dels Campionats del Món a la Wiki.

Davis Lee Huynh, campeón del mundo de Air Hockey

2007-04-09T19:12:00.000+01:00

Con un poquito de retraso aquí vuelvo para comentaros lo que ha dado de sí el 43º Campeonato del Mundo de Air Hockey celebrado en Las Vegas, Estados Unidos.

Ha sido un torneo que no ha dejado indiferente a nadie, ya por primera vez ha sido vencido por un jugador californiano, Davis Lee Huynh, quien ha roto el dominio hasta ahora indiscutible del hexacampeón texano Danny Hynes. Gracias al buen hacer de Michael L. Rosen y a pesar de las no-facilidades puestas por Valley-Dynamo (el principal patrocinador del evento y suministrador de las mesas de juego), se alcanzó una participación de 70 jugadores, venidos principalmente de los EE.UU., pero también con una pequeña representación de jugadores de Brasil, México y Canadá. A diferencia del año pasado, Catalunya (ni ninguna otra nación europea) no ha podido enviar a ningún jugador, mientras que Venezuela, de quien se esperaba su regreso tras varios años de ausencia finalmente tampoco pudo estar en la cita de Las Vegas.
No estaban ni Pedro Otero, ni el decacampeón Tim Weissman ni el eterno aspirante Andy Yevish ni otros jugadores de entidad como Don James Jr. o Billy Stubbs, pero en general se puede afirmar que fue un Mundial de enorme calidad, ya que, además de Davis Lee Huynh contó con la participación de los campeones Danny Hynes, Ehab Shoukry, José Mora, Mark Robbins y de los aspirantes Mark Nizzi, Keith Fletcher, Brian Accrocco, Jimmy Heilander, Anthony Marino entre otros.

La competición se inició con el torneo de dobles, vencido por la pareja "Sith" (Davis Lee Huynh + Mark Nizzi), que se impuso en la final a "Matrix" (Brian Accrocco + Anthony Marino). Con esta primera victoria, Huynh no hizo sino iniciar su fin de semana triunfal que culminaría con la victoria en la categoría individual. La final del torneo individual fue realmente inesperada, ya que, si bien Davis Lee Huynh se puede decir que ya estaba llamando a la puerta del Triunfo y era el candidato número uno para suceder al vigente campeón Danny Hynes, Keith Fletcher, su rival en la finalísima no entraba en las quinielas de los máximos favoritos a la victoria final. Cabe decir que, si hubiera ganado el jugador de Colorado, Fletcher habría sido el campeón de mayor edad de la historia (no sé seguro cuántos años tiene, pero ponedle unos treinta y pico casi cuarenta). Muy destacable fue también el torneo del texano de origen egipcio Ehab Shoukry, que a pesar de su dichosa lesión de hombro terminó tercero y estuvo a punto de pasar a la final (erró tres match points). El tricampeón venezolano José Mora acusó su falta de rodaje y sólo pudo ser cuarto en su regreso a la competición. Quizá la decepción de este mundial fue el defensor del título, Danny Hynes, que sólo pudo ser 7º.
Fuera del podio, otros resultados significativos fueron el 14º lugar para Goran Mitic (ganador del Campeonato de Europa '06) y el 31º de Michael L. Rosen. Kristen Eaton, de la recién incorporada asociación de Boston recibió el Founder's Award; Goran Mitic recibió el Trofeo John Stucky de Servicio a la Comunidad; Colin Pollock fue el Jugador con Mayor Progresión (del 25º al 15º); Chris Fischer (36º) fue el Mejor Debutante y Mike Thomas (8º) recibió su primera chaqueta de Maestro, merced a su entrada en el top-10.

En definitiva, me satisface comprobar que el air hockey sigue ahí, que puede ofrecernos aún más emoción y ahora incluso en directo gracias a la transmisión por internet. Me gusta ver cómo jugadores de nuevas regiones entran en el deporte y cómo éste se muestra como un deporte donde no siempre se cumplen los pronósticos. Sin embargo, me sabe mal ver que no ha habido continuidad en la presencia del air hockey catalán en la gran fiesta del air hockey mundial y que Europa no ha participado en este Mundial. Pero en líneas generales, hay que ser optimistas: el air hockey tiene futuro, tanto desde abajo, gracias a las nuevas player bases a uno y otro lado del Atlántico como desde arriba gracias al nombramiento del mítico Michael Rosen como presidente de la United States Air Hockey Association (USAA). El año que viene tenemos que estar ahí. Quizá serás tú el representante de Catalunya en el próximo Mundial?

Reflexions de tornada de La Spezia

2007-04-08T22:03:00.000+01:00

Doncs ja fa uns dies que he tornat de La Spezia i aprofitant l'aturada he fet una petita pausa en la meva activitat blogaire. Espero que no m'hagueu trobat a faltar ;-)

Com és lògic, dedicaré les meves primeres línies a parlar del que ha estat el meu retorn a la terra de la meva infantesa. Tot i que tant ma germana com jo vam nèixer a Barcelona, vam viure fins els 4 i els 7 anys respectivament a La Spezia. Hi hem tornat en diverses ocasions (les últimes al 1996, 2001 i 2003), sempre acompanyats dels pares i en plan com quan molts de vosaltres aneu al "pueblo", lo típic, veure família i tal. Aquest cop ha estat un pelet diferent.
En primer lloc, en comptes de fotre'ns 1000 km d'autopista com era costum hem anat en avió fins a Pisa (Clickair, 40€ anada i tornada) i els 80 km restants fins a SP els hem fet en tren. Un canvi que ha estat molt positiu excepte pel fet que havíem de sortir a una hora determinada... les 6 del matí. També per primer cop hi hem anat sense els pares, un fet que, com quan vas de camping, és una diferència bastant significativa.
El nostre cosí Roberto, probablement el nostre parent més proper quant a mentalitat (té un myspace i tot!) va ser qui ens va organitzar l'allotjament i el recorregut de visites a parents, per la qual cosa he de fer explícit des d'aquí el meu agraïment especial a la seva generositat i la de la seva família, que ens han tractat com a senyors ;-) Ens van facilitar un peaso llit al pis-ikea de la seva cosina (el primer pis-ikea que havia vist a la meva no-gaire-moderna família italiana) on ens vam quedar durant la nostra breu estada.
El primer dia va ser el més carregat de la nostra agenda. Vam anar a dinar (en horari europeu) a cals tiets de la Scorza, a cals tiets de Carrara, i a ca la cosina que viu a la muntanya de Carrara, i vam tancar l'excursió amb una incursió a la fascinant vida nocturna de la zona del Baix Magra, cercant taules d'air hockey a les boleres (sense resultats positius).
El segon dia, més de tranquis, vam visitar El Poble, Campiglia i vam anar amb la nostra cosina Roberta a donar un volt pel centre i el port de La Spezia.
Finalment, el tercer dia, vaig tornar a Campiglia per a dinar a casa d'un amic de mon pare, vaig visitar a la zia Elena, tieta del meu pare i vaig donar voltes i voltes per la city i vaig veure el Milan-Bayern a casa d'un veí dels meus tiets que tenia la tv de pagament (té la seva gràcia en un ambient mig milanista mig interista :-D )

Com a reflexions generals, m'ha fet gràcia que la ciutat que considerava que mai havia de canviar respecte fa vint anys ara ha sofert alguns canvis radicals. Han peatonalitzat un parell de carrers del centre, han arreglat el mercat central i, sobretot, s'ha omplert d'extracomunitaris, de manera que segons com pots trobar el que vulguis parlant només en castellà :-D A part d'això ve a ser més o menys el mateix de sempre. A Campiglia, poblet de menys de cent ànimes, també han canviat algunes cosetes: ja no és un poblet despoblat i depriment com abans, sinó la porta d'un parc natural per on circulen autèntics guiris germànics i on han fet un nou merenderu i un bar-botiga amb els típics productes típics de la zona (on, per la meva sorpresa, he descobert que hi havia una noia campigliesa jove i tot). Per cert, veient els habitants d'aquell poble (i els seus cognoms) vaig tenir molt clar d'on provenen la majoria dels meus gens :-P
També m'ha agradat tornar a sentir l'entranyable "dialèto spezin" de la zona; un dialecte que sé que d'aquí a no gaire desapareixerà sota les implacables forces de la llengua italiana i de la desídia dels seus habitants. Ha estat molt bonic veure com m'he pogut passejar per carrers que feia anys que no trepitjava quasi (quasi) amb la naturalitat de qui sempre hi ha viscut, veient la meva ciutat amb el carinyo de l'emigrant retornat, però alhora amb el despiatat ull crític del barceloní turista. Només he estat tres dies, però m'han vingut al cap moltes sensacions, tantes que no sé si encara he acabat de processar i que no cabrien en un humil post per a aquest blog.
La Spezia encara existeix, sí, i mira tímidament al futur, però sembla que tant ella com els seus habitants encara visquin en una mena de bombolla que els aïlla de la resta del món... un món que només es troba a menys de 50€ i poc més d'una hora d'avió. M'estimo La Spezia, però visitant-la m'he adonat que sóc barceloní.

El Mundial d'Hoquei Taula, EN DIRECTE!

2007-03-31T23:19:00.000+01:00

Oh! Això és la bomba. Per fi podem seguir el Campionat del Món d'Hoquei Taula que s'està celebrant aquest cap de setmana a Las Vegas en directe a http://airhockey.camstreams.com/

Amb això us deixo, ara me'n vaig a La Spezia uns dies i quan torni us explicaré tot el que ha donat de si aquest Mundial.

Enjoy air hockey!

(Llàstima només de la diferència horària...)

La victòria definitiva

2007-03-31T14:17:00.000+01:00

Últimament em portava un pique bastant seriós a l'ordinador amb un dels meus jocs favorits, l'NBA Live 2003. Havia començat a jugar recentment al màxim nivell de dificultat però no podia guanyar de cap manera contra la màquina. Fa uns dies vaig aconseguir guanyar portant jo el millor equip de la lliga (Utah) contra l'equip número 22, amb la qual cosa el repte definitiu per a considerar que ja havia demostrat el domini absolut sobre el joc era guanyar portant un equip pitjor que la màquina.

Aquest matí he jugat dues partides: en la primera el meu equip, Xicago ha perdut per un punt i a l'últim segon contra Nova York. No cal dir que m'ha fet molta ràbia, ja que per un cop que veia que tenia la victòria a tocar, l'havia deixada escapar al darrer instant.
Però vaig decidir donar-me una segona oportunitat. Aquest cop vaig agafar els Hornets de Nova Orleans per a jugar contra els Rockets de Houston. El partit va estar molt igualat fins al 4t quart, on els meus rivals van agafar des del principi una renda de 7-8 punts que van anar mantenint fins a l'últim minut.
A 46 segons del final, perdia de 7 punts i ja semblava que el partit estava més que sentenciat. Però una excelent tàctica de faltes intencionades ràpides, una sèrie de rebots clau i una fantàstica darrera cistella des de 6 metres de Corey Maggette a 0,9 segons del final van fer que es pogués obrar el miracle de donar la volta al marcador que va quedar en 105-104 a favor dels meus Hornets. P.J. Brown va ser l'MVP del partit i Pau Gasol el màxim encistellador. (Sí he canviat radicalment totes les plantilles respecte el joc original; per exemple, Kobe Bryant està a Seattle i Michael Jordan a Atlanta).
Ara suposo que durant un temps deixaré de jugar a aquest joc, potser hauré de tornar a l'Europa Universalis II que fa temps que el tinc arraconat.

El resultat més inesperat de la història del futbol

2007-03-31T13:43:00.000+01:00

Quina ha estat la sorpresa més grossa de la història del futbol? Segurament hi hauria moltes opinions al respecte, però la ciència futbolera (?) té la seva pròpia resposta. Un resposta que es basa en l'estadística, en els Elo Ratings, que és un sistema per a puntuar tots els resultats que es donen en competicions oficials de seleccions, segons les expectatives de victòria prèvies i amb les quals s'elabora una classificació que, tot i no ser reconeguda oficialment per la FIFA, per a mi és el barem més fiable per a veure quines són les millors seleccions del món en l'actualitat.
Així doncs, segons els Elo Ratings una sorpresa serà més grossa quan un equip amb un rating (puntuació) molt baix guanyi a un equip amb un de molt alt, quant més amplia sigui la diferència de gols i quant més important sigui la competició on es produeixi.

Llavors, segons aquests paràmetres, quines han estat les biggest upsets of all time?

1. El Suècia 8 - Bèlgica 1 dels Jocs Olímpics de París de 1924 (Suècia va guanyar 92 punts, els mateixos que en va perdre Bèlgica)

2. L'Itàlia 7 - Espanya 1 dels Jocs Olímpics d'Amsterdam de 1928 (l'intercanvi va ser de 89 punts en favor dels italians)

3. El Fiji 4 - Nova Zelanda 0 del Campionat d'Oceania de 1980 (intercanvi de 85 punts a favor dels fijians)

Més recentment tenim el Ghana 2 - Txèquia 0 del passat Mundial 2006, que va significar un intercanvi de 81 punts.

una mica de "habibi"

2007-03-28T23:40:00.000+01:00

Buenas, avui us ofereixo una mica més de música. Sí, ho reconec, és el recurs fàcil, ja que he tingut un dia bastant (o molt) asquerós, i no em veig amb cor de parlar-vos ni del debat del Parlament, ni d'Irlanda del Nord ni de l'Espanya-Islàndia ni de cap fricada de la Wikipèdia.

Així que us poso un vídeo d'un gènere musical, el pop àrab o "habibi", ignorat al nostre país però que causa furor a tot el món àrab.

Ramy Sabry: "Ba7ebak"

Us he posat el link perquè així teniu allà la lletra i tot, per si la voleu cantar en plan karaoke. I també perquè no sé com es fa per a posar a un post una finestreta amb el vídeo de YouTube de torn. Vosaltres que sabeu com fer-ho, doneu-me un cop de mà, porfa ;-)

Radical

2007-03-27T16:57:00.000+01:00

I com a darrera aportació d'avui, us poso un link a un vídeoclip. Cliqueu-hi només si teniu més de 18 anys i molta tolerància a les parides, al mal gust i a les lletres amb contingut pornogràfic (no necessàriament en aquest ordre).

Chivi: "Radical"

(Nota: mira que hi ha gent tarada al món...)

En Mahmud, un blogaire iranià

2007-03-27T11:51:00.000+01:00

Sí senyor, avui inauguro la secció blogaires famosos amb el mismísimo Mahmud Ahmadinejad. Què ens voldrà explicar aquest sujetu des del seu blog? "Avui li n'he dit quatre de fresques al George Bush", "El mes que ve aniré a veure la meva primer bomba nuclear"...?
Té pinta de ser interessant :-P

A pagar, majo!

2007-03-27T09:49:00.000+01:00

Hay gente que tiene la boca muy grande, hay gente que tiene la lengua muy larga y luego hay gente que, como Federico Jiménez Losantos, además de tener la boca muy grande y la lengua muy larga, escupe veneno a sus enemigos. Es un ser invisible (por suerte para nosotros), pero se hace oír, concretamente a primera hora de La Mañana a través de las ondas de la Cadena Cope (esa cadena que financia la dirección de una iglesia que se supone es de paz y de amor).

Normalmente, en este país se puede decir en público lo que a uno le dé la gana, y más si uno se cree un semidios de la radio. Pero a veces te puedes encontrar con que un juez estima que te has pasado de la raya y te condene a pagar una multa por tus excesos verbales. A ver si con esta multa de 60 mil € (10 kilos de las antiguas pesetas) se le pasan las ganas de andar insultando y diciendo barbaridades.

Nota: La sentencia aún no es firme y se puede recurrir. Y como la lleven hasta el Supremo... :-P

Nota 2: En el ciberpanfletillo de FJL y su banda aún no se han hecho eco de la noticia. Por qué será? :-D

Lamentable...

2007-03-25T13:17:00.000+01:00

Feia temps que no utilitzava la paraula que dóna títol a aquest post. Ahir a la tarda, entre l'hora de dinar i l'hora de berenar em va tornar a venir al cap.

Ratxa històrica de Kobe Bryant

2007-03-24T11:08:00.000+01:00

Aquest matinada, per quart partit consecutiu, Kobe Bryant ha tornat a anotar 50 o més punts en un partit de la NBA. Amb aquest fet, el jugador de Los Angeles Lakers es converteix en el segon jugador capaç de completar tal proesa, junt amb Wilt Chamberlain (un home que també es mereix un post a aquest blog per mèrits propis), que ho va aconseguir l'any 1962.

L'avantatge que té Bryant respecte a Chamberlain, però, és que ell està encara a temps de millorar aquest registre i molts altres.

I pensar que ara mateix aquest sujetu podria estar entre reixes... Com sabeu, va estar acusat de violació ara fa quatre anys, i el cas es va tancar gràcies a un acord econòmic entre les parts. Sens dubte són els quartos millor invertits de la seva vida, ja que si abans se'l considerava ja un jugador fenomenal, ara ha tingut ocasió de demostrar que té un lloc entre els més grans de la història.

UKSA - KCB Sant Cugat

2007-03-23T17:34:00.000+01:00

Ostras, pedrín! Aquest dissabte és el partit del morbo per excelència a la Segona Divisió de la Lliga Nacional de Korfbal.

Al Marina Besòs de Sant Adrià es veuran les cares el KCB Sant Cugat, un equip nou amb jugadors veterans, contra l'UKSA, un equip veterà amb jugadors novells.

Després d'una història recent traumàtica, demà esperem un partit on el bon korfbal i sobretot l'esportivitat siguin protagonistes.

Moscou, nova ciutat airhockera!

2007-03-23T16:28:00.000+01:00

El món de l'hoquei taula està d'enhorabona. S'acaba de crear l'Associació d'Hoquei Taula de Moscou (MAAH), una nova associació per a la promoció d'aquest esport a la ciutat russa de Moscou.

Segons la federació nacional russa, la RTHA, les competicions a la capital començaran d'aquí poques setmanes. És hora doncs d'actualitzar el mapamundi de l'hoquei taula global:

Europa

Catalunya: Barcelona
Rússia: Sant Petersburg, Moscou (nou)
Espanya: Sevilla (nou)
Txèquia: Most (nou), Brno (nou)

Amèrica

Texas: Houston
Califòrnia: San Francisco, Los Angeles (nou)
Colorado: Denver
Illinois: Chicago
Nova York: Nova York
Massachussets: Boston (nou)
Maryland: Kent Island (nou)

Més els nuclis "latents" de Dallas-Fort Worth i Austin (Texas), Filadèlfia (Pensilvània), Atlanta (Geòrgia), Toronto (Canadà), Caracas (Veneçuela) i els "projectes" de Madrid (Espanya), Holanda i Anglaterra.

Trobeu que fa fred?

2007-03-22T14:24:00.000+01:00

Doncs sí, resulta que ha refrescat força respecte a l'estiuet al qual ens havíem acostumat, cosa que ha fet que s'hagin tornat a encendre les estufes a la meva llar (espero que per poc temps, per allò de la sostenibilitat). De fet, fins i tot m'informen que durant una estona va nevar a Badalona.

Però aquesta refrescada no és gens en comparació amb el que s'ha arribat a veure por ahi. A continuació us dono una llista de "facts" en relació amb el fred, a veure si us animo i sortiu al carrer en màniga curta :-D

- La temperatura més baixa mai registrada a la història ha estat de -89,2ºC. Va ser el 21 de juliol de 1983 a la Base Vostok, a l'Antàrtida.

- El lloc habitat més fred del món és Eureka (Nunavut, Canadà), amb una mitjana de -19,7ºC

- A l'Àsia, el rècord de fred correspon, com era d'esperar, a Sibèria, concretament a Verkhoyansk, on el 7 de febrer de 1892 es van registrar -67,8ºC.

- A Amèrica del Nord, el registre més extrem es va produir a Northice (Groenlàndia). Va ser el 9 de gener de 1954 i es va arribar a -66ºC.

- A Europa, en canvi, no hem arribat a temperatures tan baixes, ens quedem a "només" -55ºC. Això va ser a Ust-Shchugor (Rússia), però el sujetu que ho va apuntar es veu que es va descuidar de registrar la data que va ser. Amb el fred que fotia, no m'estranya.

- El rècord d'Amèrica del Sud és una mica més modest: -33ºC. Es va assolir a Sarmiento (Chubut, Argentina) l'1 de juny de 1907.

- La temperatura més baixa mai assolida a l'Àfrica va ser de -23,9ºC. Va ser l'11 de febrer de 1935 a la pintoresca ciutat d'Ifrane (Marroc), on si no :-P

- El rècord d'Oceania, el menys freds dels freds, correspon als -23ºC registrats el 29 de juny de 1994 a Charlotte Pass (Nova Gales del Sud, Austràlia)

- A casa nostra, el rècord el tenen, com era d'esperar a l'Alt Pirineu. A l'estany Gento, al Parc Nacional d'Aigüestortes es va assolir una temperatura mínima de -32ºC, que seria la mínima tant per a Catalunya com per a Espanya.

Pique a mort per la cadira elèctrica

2007-03-21T21:38:00.000+01:00

Cap a finals del segle XIX els nordamericans estaven immersos en la recerca d'un mètode més huma per a dur a terme les execucions dels condemnats a mort. Tenint en compte que els mètodes de l'època eren la forca o la destral, potser sí que valia la pena buscar un mètode alternatiu. I, com a bons modernistes que eren, es van pujar al carro del progrés i van decidir que havia de ser quelcom que tingués a veure amb l'electricitat, que era el que estava més de moda.

Les autoritats de l'estat de Nova York van encarregar la recerca de l'instrument que havia de posar fi a les vides dels reus mes dolentots a l'inventor més cèlebre de l'època, el gran Thomas Alva Edison (l'ídol de Homer Simpson). I va ser un inventor de la seva empresa (un negre seu, diguéssim) qui va dissenyar la primera cadira elèctrica.

En aquella època hi havia una batalla a mort entre dos tipus de corrents elèctrics per ser el favorit dels consumidors i, per tant, per guanyar el mercat. Hi havia el corrent continu, desenvolupat per Edison i el corrent altern, desenvolupat pel seu rival, George Westinghouse.

Aprofitant aquest context, Edison, que en un principi era contrari a la pena de mort, va presentar el projecte a les autoritats que li ho havien encarregat, amb la condició que l'aparell hagués de funcionar exclusivament amb corrent alterna. Per què? Perquè així la gent associaria aquest tipus de corrent amb una màquina horrible que causava la mort; per lògica, cap persona voldria tenir a la seva llar el mateix tipus de corrent elèctric que es feia servir per a matar criminals.

Però finalment, malgrat els esforços d'Edison, qui va guanyar la batalla de l'electricitat va ser el corrent altern de Westinghouse.

Peatges i colesterol

2007-03-20T21:12:00.000+01:00

Els peatges són com el colesterol: n'hi ha de bo i de dolent.

Amb aquesta frase, Pau Noy, president de la PTP (Associació per la Promoció del Transport Públic) ha defensat la seva proposta de posar peatges sostenibles als accessos de Barcelona.

En concret, la idea dels peatges sostenibles és intentar reduir el nombre de vehicles que entren i surten de Barcelona per a limitar els colapses que es produeixen als accessos de la capital i per a reduir la contaminació que generen.

El símil amb el colesterol és per diferenciar els peatges sostenibles proposats dels peatges convencionals o recaptatoris, la funció dels quals és recuperar la inversió realitzada per la empresa concessionària de l'autopista.

Els nous peatges proposats, si no m'equivoco, serien un a El Prat a la C-31, un a Ripollet a la C-58 i traslladar els peatges de Martorell de la AP-2 a Esplugues a la B-23 i el de Mollet de la C-33 a Montcada.

Què us sembla aquesta proposta? S'ha de pagar per accedir a BCN si amb això millorem la fluïdesa del trànsit i contaminem menys? Es pensa fer un servei de transport públic que sigui una alternativa competitiva a l'ús del vehicle privat per als trajectes interurbans?

Un dolor de cabeza hecho canción

2007-03-20T01:03:00.000+01:00

El equipo de "El matí i la mare que el va parir" de Ràdio Flaixbac ha creado un engendro musical en el que se cuenta, con la música del "I will survive" mítico de Gloria Gaynor, la historia de alguien que cogió dolor de cabeza, náuseas y otros efectos secundarios a raíz de escuchar el programa de Jiménez Losantos.

Para escucharlo, id a la página de Ràdio Flaixbac,

picad en el menú "Programes",

luego seleccionad "El matí i la mare que el va parir",

picad en "Àudio" dentro del menú "Descàrregues",

abrid el menú "El matí i la mare...",

dentro de ese menú entrad en "Les nostres cançons"

y seleccionad la de "I will survive"/"Tinc mal de cap"

Disfrutadla antes de que por culpa de zETApé y sus amigos terroristas y homosexuales España se rompa y Carrillo nos fusile a todos por la espalda.

(Nota, si alguien sabe acceder a la canción por una vía más directa que me lo diga :-D)

A Marbella sempre toca la loteria

2007-03-19T17:44:00.000+01:00

Seguint la sèrie "personatges que es creuen que la gent som idiotes i ens volen fer combregar amb rodes de molí", iniciada ahir mateix amb el Jordi González, avui us presento una d'encara més grossa.

Recordeu Juan Antonio Roca, l'exassessor d'Urbanisme del mític Ajuntament de Marbella i presumpte cervell de tota la trama de corrupció del dit consistori? Doncs avui ha declarat al jutge instructor del Cas Malaya que la fortuna que tenia venia del fet que li havia tocat la loteria diverses vegades. Quantes vegades? Ni ell ho podia recordar amb exactitud. 35? 83? 2.019 vegades?

Com diu el calb de la loteria, amic Roca: "Que la suerte te acompañe"

Ludus potatorius

2007-03-19T00:04:00.000+01:00

Quan vaig veure que a la Wikipedia hi havia una pàgina dedicada als "drinking games" (jocs d'aquells de beure alcohol) vaig flipar una mica.

Quan vaig veure que existia la versió en llatí d'aquella mateixa pàgina, sota el nom de "ludus potatorius" ja vaig flipar molt.

Però quan he vist que a la Wikipedia en llatí hi havia una pàgina dedicada a explicar detalladament el joc del ping pong de la birra, o "pong cervisiale" en llatí, crec que he arribat a prop dels límits del friquisme absolut.